dissabte, 14 de juliol del 2012

El Libro Negro (Zwartboek. Paul Verhoeven, 2006)


Paul Verhoeven és un cineasta neerlandès llicenciat en Matemàtiques i Física nascut a Amsterdam l’any 1938, que ha desenvolupat la seva carrera cinematogràfica entre el seu país natal i els Estats Units. El seu primer film, Wat zien ik! (Delicias Holandesas), data de 1971, i el van seguir èxits de públic i crítica com Turks Fruit (Delicias Turcas) (per la que va ser nominat als Oscar), Soldaat van Oranje (Eric, oficial de la reina) o De Vierde Man (El cuarto hombre). L’any 1985 es trasllada a Hollywood, on va produir pel·lícules com Robocop, Total Recall (Desafío total), Basic Instinct (Instinto Básico), Showgirls, Starship Troopers o Hollow Man (El hombre sin sombra). Després de sis anys sense dirigir cap pel·lícula, Verhoeven torna a Holanda per a realitzar Zwartboek (El libro negro), film intens, realista i directe que no té res a veure amb alguna de les seves produccions americanes farcides d’efectes especials, l’objectiu principal de les quals era l’èxit de taquilla i la consecució d’elevats beneficis.



El libro negro narra la vida de Rachel Stein, cantant jueva que veu com els nazis assassinen la seva família i aquest fet la porta a allistar-se amb la resistència holandesa. Durant la seva primera missió amb Akkermans, un dels líders de la resistència, coneix Ludwig Müntze, un dels caps de la GESTAPO nazi a Holanda, i la resistència li encarrega seduir-lo per poder alliberar els presoners holandesos dels nazis. Rachel aconsegueix el seu objectiu i comença a treballar com assistent de Müntze a l’interior de la caserna, on coneix a Ronnie, l’assistent del segon cap de la GESTAPO, Franken. Les lluites internes i les traïcions porten a Müntze i a Rachel a ser condemnats a mort pels nazis, però amb l’ajut de Ronnie poden fugir, en el moment que s’anuncia la capitulació alemanya. Quan Müntze (que ja fa temps que negociava amb la resistència el fi de la violència, convençut de la proximitat de l’armistici) i Rachel intenten desemmascarar al traïdor infiltrat en la resistència, són detinguts i l’alemany executat. Akkermans allibera Rachel, però aquesta descobreix el seu veritable paper en tot l’entramat com col·laborador de Franken en l’assassinat i robatori dels jueus. Finalment, amb l’ajuda de Kuipers, cap de la resistència holandesa, Akkermans és atrapat i mort i Rachel salva el seu honor, viatjant a Israel on s’estableix en un kibbutz fundat amb els diners confiscats a Akkermans procedents dels seus robatoris.

Holanda era un petit país governat per la reina Guillermina. Els holandesos s’havien mantingut neutrals durant la Primera Gran Guerra, i de la mateixa manera Guillermina va proclamar la neutralitat d’Holanda a l’inici de les noves hostilitats. Però l’exercit alemany va atacar els aeròdroms de La Haia i Rotterdam la nit del 10 de maig de 1940 utilitzant tropes de paracaigudistes, una altra innovació fonamental de la guerra. En menys d’una setmana, els nazis s’havien fet amb el control de tot el país. La reina va fugir a Anglaterra i Hitler va atorgar el poder a l’austríac Albert Seyss-Inquart. El pla de Hitler era incorporar Holanda al Reich alemany i debilitar la frontera nord francesa per impedir l’arribada de reforços des de Gran Bretanya. Al principi l’ocupació alemanya no va ser mal vista pel poble holandès, però aquesta visió va canviar amb l’arribada de les SS i la GESTAPO i el començament de les deportacions dels jueus. Molts holandesos van amagar jueus als seus àtics o bodegues (a l’inici del film, Rachel Stein s’amaga en una granja rural amb una família holandesa), però el genocidi alemany va acabar amb la vida de més de cent mil jueus neerlandesos.

L’acció del film comença al setembre de 1944. En aquestes dates els alemanys havien començat la seva retirada i els aliats havien alliberat França i bona part d’Holanda, disposant-se a iniciar un atac amb l’objectiu de tallar els subministraments de combustibles a les tropes de l’Eix, i poder així arribar a Berlín sense oposició abans de Nadal. L’operació, liderada pel mariscal Montgomery, pretenia alliberar els enclavaments de Arnhem, Eindhoven i Grave, amb tropes britàniques, canadenques i poloneses, però només va assolir part dels objectius. Paral·lelament, es va buscar la col·laboració de la Resistència holandesa, que tenia que protagonitzar diversos alçaments en aquestes ciutats, però van ser delatats pels col·laboracionistes. El balanç de l’operació, coneguda com Market-Garden, va ser desastrós per els aliats, en part pels errors tàctics dels seus comandants, però també per la capacitat de l’exercit alemany de reorganitzar-se en mig del caos i formar eficients grups de combat a partir de les restes d’altres grups dispersos.

Un altre fet rellevant de la tardor-hivern de 1944 va ser la gran crisi de fam patida pels holandesos, que va acabar amb la vida de més de vint mil ciutadans. L’origen d’aquesta crisi cal buscar-la en el tall de subministraments promoguda pels nazis com a resposta a la vaga de ferrocarrils realitzada com a protesta per la deportació massiva de jueus. El fred de l’hivern, considerat un del més rigorosos de tot el segle va contribuir a agreujar la situació.

La importància real dels moviments de Resistència europeus va ser mínima en el terreny militar. La seva importància va ser més aviat política i moral, i els seus membres tenien una clara orientació cap a l’esquerra. A tots els països els sectors més conservadors simpatitzaven amb els alemanys, o si més no, no s’oposaven a ells. Això explica “el considerable predominio de los comunistas en los movimientos de resistencia y el enorme avance político que consiguieron durante la guerra” (Hobsbawm, 1998: 170-171). Un cop finalitzada la guerra, el partit comunista holandès va assolir el 10% dels vots, el resultat més espectacular de tota la seva història.

La rendició alemanya a Holanda es va produir el 5 de maig de 1945, “cuando las últimas tropas alemanas comandadas por Blaskowitz, se rindieron el el Hotel de Wereld, en Wageningen” (La Guerra que cambió el mundo. Holanda en la Segunda Guerra Mundial). Això va donar pas a tot un seguit de celebracions acompanyades d’actes de represàlia contra els col·laboracionistes i les dones que s’havien ficat al llit amb els alemanys, a les que se’ls hi tallava el cabell públicament. Fins i tot, es van produir assassinats sumaris d’alguns dels col·laboradors nazis.

En el film, trobem alguns fets que m’agradaria remarcar:

·        Akkermans, líder de la Resistència després desvetllat com traïdor a la causa, va ser el millor tirador d’un grup paramilitar creat a la Universitat de Leiden, la mateixa on va estudiar el director del film, Paul Verhoeven.

·        La tècnica per transportar fugitius dins de taüts va ser realment utilitzada amb molt èxit per la resistència. En aquest cas, Akkermans intenta fugir amb el seu botí utilitzant-la, però es descobert pels seus companys.

·        El col·laboracionisme va ser un fet molt estès no només a Holanda, sinó a tots els països ocupats. Recordem, com diu Hobsbawm, que “en todos los países, los fascistas, la derecha radical, los conservadores, los sectores más pudientes y todos aquellos cuyo principal temor era la revolución social, simpatizaban con los alemanes, o cuando menos no se oponían a ellos. Lo mismo cabe decir de algunos movimientos regionalistas o nacionalistas minoritarios, que siempre habían estado en la derecha ideológica y que esperaban obtener algún beneficio de su colaboración” (Hobsbawm, 1998: 170).

·        En el si de la Resistència hi havia conflictes i discussions sobre la equitat de valor d’una vida jueva i una holandesa. Kuipers, cap visible de la Resistència al film, ho exemplifica anomenant als seus companys “bons patriotes holandesos”. Aquesta doble moral és la mateixa que es donava a la mateixa Alemanya, on “aunque los ciudadanos ordinarios desaprobaran las barbaridades más brutales del sistema, [...] un sector sorprendentemente numeroso de la población las consideraba, en el peor de los casos, como aberraciones de alcance limitado” (Hobsbawm, 1998: 155).

·        La hipocresia de la religió, també queda reflectida en la pel·lícula quan un dels membres de la Resistència, cristià practicant, s’escandalitza de que els seus companys hagin matat uns soldats alemanys, però en canvi, no dubta en disparar contra un col·laboracionista perquè havia blasfemat.

·        L’escena final de la pel·lícula mostra com els jueus a Israel viuen reclosos en el seu kibbutz patint els atacs, aquesta vegada (se suposa) dels palestins.

En definitiva, un magnífic film, que mostra les dues cares de l’ésser humà i deixa clar que en una guerra els “bons” i els “dolents” els trobem en els dos bàndols, i que en la dinàmica de la mateixa les persones són capaces de fer coses que mai s’haurien imaginat en altres circumstàncies. En les guerres no hi ha vencedors, tots som perdedors, una lliçó que els homes farien bé d’aprendre.