dijous, 6 de juny de 2013

Com a aperitiu, un hipertext...

Considerada com la primera obra de ficció hipertextual escrita amb Storyspace, no pot dir-se que tingui ni un inici ni un final. El més semblant a un argument és que un home presencia un accident d’un cotxe semblant al de la seva ex-dona, i en conseqüència pensa que els cossos ferits o morts que veu poden ser el d’aquesta i el del seu fill. Al llarg del relat apareix la frase “Vull dir que potser hagi vist al meu fill morí aquest matí”, en veu de diversos narradors, en contextos temporals i físics diferents... Els temes van des del matrimoni al treball, el sexe, la cultura, amb diferents modalitats narratives, com monòlegs, diàlegs, cites d’autors com Cortázar, Huizinga, Homer...
La primera pantalla planteja una pregunta: “Vols sentir més sobre això?”. El lector pot prémer “sí”, “no” o “retorn”, que el portaran a pantalles diferents que el guiaran per camins diversos. Moltes paraules poden ser clicades (paraules que cedeixen, segons la terminologia de Joyce), portant cap a camins desconeguts. Segons confessa l’autor en les instruccions de lectura, “no he indicado qué palabras ceden, pero suelen ser las que tienen textura, igual que los nombres de personajes y los pronombres. [...] La falta de indicaciones claras no es un intento de fastidiarte sino una invitación a leer investigando o jugando y también en profundidad. Pulsa las palabras que te interesen o te inviten” (Hipertulia).
El text es compon de 539 pantalles (nodes) relacionades per 950 enllaços. Compta amb funcionalitats com la possibilitat de desar o refer un recorregut, la introducció de notes o un accés a l’històric dels nodes visitats. Els enllaços poden ser activats clicant en respostes tipus sí/no o bé sobre qualsevol àrea de la pantalla amb la particularitat de que els ancoratges estan ocults.
Els camins de l’hipertext son infinits i es construeixen en funció de la “voluntat” del lector: cliques la paraula “platja” i arribes a un node titulat “fent coses junts” on es parla de fotografies comuns amb el mar de fons; des d’aquest node cliques en “fotografies” i arribes al “món de les arts” on el narrador afirma creure que la lectura i les petites orquestres de cambra poden substituir la conversa. En definitiva, un munt de possibles itineraris que converteixen al lector en autor, protagonista absolut de la seva construcció literària.


Bibliografia

Campàs, Joan. Escriptures hipertextuals. Aprendre a llegir i escriure a la Galàxia Internet.

Hipertulia. Susana Pajares. Crítica: Cuatro hipertextos de Eastgate. [Consulta 28/4/2013]. http://pendientedemigracion.ucm.es/info/especulo/hipertul/eastgate.html

3 comentaris:

  1. L'hipertext informàtic concreta una idea de lectura interactiva i proporciona al destinatari la llibertat d'establir el curs de navegació a través del material d'acord al seu propi interès, i experiència. Si atenem als desenvolupaments tecnològics, advertim que a la dualitat “text i hipertext” s'agrega la de “hipermèdia i multimèdia”. L'hipertext fa referència a la propietat d'una organització no lineal de la informació característica tant dels hipertexts tradicionals com dels informàtics. Mentre que els altres dos conceptes refereixen directament a característiques introduïdes en el suport material i els seus llenguatges.

    Salutacions

    ResponSuprimeix
  2. Sens dubte , l’hipertext és com l’art contemporani: requereix de la participació del lector per ser. El significat d’una obra ha de venir donat tant per l’autor com pel receptor. A més a més, aquest pot anar més enllà, trobar significats que l’autor no havia pensat.

    ResponSuprimeix
  3. Durant l'assignatura he recordat sovint la cerca del temps de Proust, i més en aquest tema de la hiperficció.
    Què hauria pensat aquest autor de l'escriptura hipertextual? Sense la llibertat de l'acte de lectura que proporciona l'hipertext, ja que l'obra de Proust si que determina l'itinerari, però planteja també trencaments espai-temporals, cerca la memòria involuntària, hi trobem com algunes sensacions fan saltar en el temps i en l'espai, cap a llocs i temps passats, la seva ficció trenca la linealitat i la seqüencialitat. No podríem considerar unes sensacions semblants com una mena d'enllaç hipertextual?

    Lorenzo

    ResponSuprimeix