dissabte, 21 d’abril de 2012

L'Estètica Contemporània. Stendhal


El 22 de gener de 1817, l'escriptor francès Henri Beyle, més conegut com Stendhal, arriba a Florència i visita l'església de Santa Croce. Segons relata a Roma, Nàpols i Florència (1817), la bellesa de l'art florentí li causà una profunda emoció:

"Estaba ya en una especie de éxtasis por la idea de estar en Florencia y por la proximidad de los grandes hombres cuyas tumbas acababa de ver. Absorto en la contemplación de la belleza sublime, la vía de cerca, la tocaba por decirlo así. Había llegado a ese punto de emoción en el que convergen las sensaciones celestes provocadas por las bellas artes y los sentimientos apasionados. Al salir de Santa Croce, el corazón me palpitaba con fuerza, eso que llaman nervios en Berlín; la vida se había agotado en mí, caminaba con miedo a derrumbarme."



La descripció de l’escriptor francès Henri Beyle, es correspon amb el que la psiquiatra italiana Graziella Magherini va descriure l’any 1979 com a síndrome de Stendhal (pseudònim de l’escriptor), després d’estudiar la simptomatologia observada en més de 100 casos, especialment durant visites artístiques a la ciutat de Florència, i més concretament a la Galleria degli Uffizi. Els símptomes descrits inclouen un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions. Tot i que la classe mèdica no es posa d’acord a l’hora d’acceptar aquest síndrome com a infermetat real , la psicologia psicosomàtica atribueix aquestes reaccions a la saturació de la capacitat humana per rebre, en un espai reduït de temps, una elevada quantitat d’impressions de gran bellesa artística.

La bellesa i el sublim al segle XIX

Després de la irrupció de Kant en el món de l’estètica, comença a perfilar-se en el món germànic el corrent de pensament conegut com idealisme representat per pensadors com Fichte, Schelling o Hegel, que van postular la seva concepció de la bellesa. Recordem que per a Kant les característiques que marquen la bellesa són el plaer sense interès, la finalitat sense objectiu o la universalitat sense concepte, i que en el judici del que és bell entren en joc la imaginació i la intel·ligència. Diferent consideració té per Kant el sublim, que defineix com allò que sobreïx la nostra capacitat de ser copsat. A partir d’aquestes idees i al llarg de tot el segle XIX diversos autors van configurar la sensibilitat romàntica. El dramaturg alemany Joseph Christoph Friedrich von Schiller ens parla del sublim com allò que provoca la consciència dels nostres límits físics, de la mateixa manera que fa que la nostra capacitat racional sigui conscient de la seva superioritat davant de qualsevol límit.



“La naturaleza nos ha dado dos genios como compañeros a lo largo de la vida. […] En el primero de estos genios se reconoce el sentimiento de la belleza, en el segundo el sentimiento de lo sublime. […] Nos sentimos libres en la belleza, porque los instintos sensibles están en armonía con la ley de la razón; nos sentimos libres en lo sublime, porque los instintos sensibles no tienen influencia sobre la legislación de la razón.”


Per Schiller l’art i la bellesa són un mitjà a través del qual la humanitat avança des de un estadi d’existència sensible, a un altre de racional. Els dos companys de viatge de l’home són els seus impulsos material i formal, que promoguts a un pla superior per l’impuls del joc sintetitzen l’harmonia necessària entre l’enteniment i la imaginació.

Introduïts ja de ple en el romanticisme alemany, trobem autors com Fichte que considerava la bellesa com una virtut moral. Fichte parla de la llibertat com l’objectiu de la voluntat humana, i el seu camí és la creació d’un món on la bellesa i la veritat siguin un fi assolible. Schelling va més enllà i representa el primer pensador des de Plotí en fer de l’art i la bellesa les protagonistes de tot un sistema, superior fins i tot a la filosofia, en sintetitzar natura i esperit en la intuïció artística, amb la que “el Jo reuneix l’inconscient que puja de l’impuls natural (Poesie) i la deliberació conscient de l’art pròpiament dit (Kunst)”.

Hegel diu que l’art és la representació material de la Idea, i que per tant és bellesa. Segons ell la bellesa natural pot encarnar la Idea fins a cer punt, però que és l’art humà qui la representa amb més fidelitat. Per a Hegel, la bellesa és tot allò que l’esperit humà troba grat i conforme a l’exercici de la llibertat espiritual i intel·lectual, i el sublim és l’intent d’expressar l’infinit sense trobar en el regne del fenòmens un objecte que es mostri adequat a aquesta representació. Va elaborar una teoria de l’evolució de l’art que va des de l’art simbòlic oriental, passant per l’art clàssic fins arribar a l’art romàntic, on la Idea domina el medi, assolint l’espiritualització completa. Tanmateix, la desvaloració de la matèria implica una conseqüència funesta, que no és altra que la mort de l’art, doncs ja no respon a una necessitat interior de l’esperit, al estar aquest per damunt de qualsevol concreció que adopti. Un altre conseqüència d’això és la ironia, que arriba a ser la situació de l’esperit en tota la seva activitat intel·lectual.

Con la evolución de la comedia hemos llegado al final de nuestra discusión científica. […] La comedia lleva directamente a la disolución del arte en general. El objetivo de todo arte es la identidad, producida por el espíritu, en la cual lo eterno y lo divino, lo esencialmente verdadero, se revela en una forma y una apariencia reales a nuestra percepción externa, nuestros sentimientos y nuestra imaginación. Pero si la comedia presenta esta unidad sólo en su autodestrucción, dado que el Absoluto, que se esfuerza por transformarse en realidad, ve que los intereses que han obtenido libertad en el mundo real, y que solamente se dirigen a lo subjetivo y lo accidental, destruyen esta realización, entonces la presencia y la actividad del Absoluto ya no se presentan en unión positiva con los caracteres y los objetivos de la existencia real, sino que se imponen exclusivamente en la forma negativa en que se aniquile todo lo que no le corresponde, y sólo la subjetividad como tal se muestre en esta disolución confiada en ella misma y segura de sí misma.”

Schlegel no veu la ironia com l’antesala de la mort de l’art. Per ell constitueix un mètode d’aproximació o d’allunyament d’un objecte, de manera que l’individu pot així sense perdre la seva pròpia llibertat i sense convertir-se en esclau de l’objecte, compenetrar-se amb l’objecte mateix, mantenint la seva subjectivitat.

Ficats de ple ja en el postromanticisme, destaquem la figura de Schopenhauer que ens mostra el fet estètic com a consol davant la desesperança. Per ell les formes de l’univers, existeixen més enllà de l’experiència i la satisfacció estètica s’aconsegueix contemplant-les per el propi interès que provoquen, com a mitjà d’evasió de l’angoixós món de l’experiència quotidiana. La intel·ligència ens permet gaudir d’aquesta contemplació, i també ens permet la “ruptura deliberada i violenta amb la Voluntat, per part de la nostra ment, que reivindica per a nosaltres la dignitat de ser condició de tot l’espectacle universal.” Un dels admiradors de Schopenhauer, fou el danès Sören Kierkegaard, que ens parla de lo estètic com del nivell del gaudi sense compromís, per damunt del qual hi ha el nivell del que és ètic, i més per sobre el nivell religiós.

Todo fenómeno natural calma, y tanto más cuanto más tiempo se lo mira o se lo escucha. Toda producción de arte causa impaciencia”


Stendhal i la bellesa sublim

En el seu relat Stendhal ens parla de les “sensaciones celestes provocadas por las bellas artes” i del seu estat d’èxtasi provocat pel fet de trobar-se immers en una ciutat plena d’obres d’art i on havien viscut i treballat els seus autors. Podem comparar la seva vivència amb el que Kant defineix com a sublim, és a dir, allò que sobreïx la nostra capacitat per copsar-ho. L’acumulació d’experiències sublims i el seu estat anímic derivat de la seva experiència personal, és el que porta a Stendhal a la situació definida amb posterioritat com a síndrome psicosomàtic. Els límits físics de l’escriptor són sobreeixits per la contemplació de la bellesa sublim i la seva capacitat racional n’és conscient. En aquest sentit, també podem aplicar l’afirmació  de Kierkegaard de que tota producció artística provoca impaciència.


Els pensadors del segle XIX, i més concretament Kant, van ser els primers en marcar la frontera entre el que és bell i el que és sublim. A partir de la diferenciació kantiana diversos autors han aprofundit en els dos conceptes, formulant en els seus sistemes estètics les relacions existents entre el sentiment i l’enteniment, de vegades en concordança amb els seus predecessors i en altres cassos manifestant-se contra les teories anteriors. Tot plegat, el veritable naixement de l’estètica com a disciplina independent de la filosofia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada