dilluns, 11 de juny de 2012

El Tractat de Versalles



El Tractat de Versalles fou un acord de pau signat el 28 de juny de 1919 a la conclusió de la I Guerra Mundial, entre Alemanya i els aliats, representats pel president dels Estats Units Thomas Woodrow Wilson, el primer ministre britànic, David Lloyd George, el primer ministre francès Georges Clemenceau i el cap de govern italià Vittorio Emanuele Orlando, tot i que aquest últim país va ser representat durant quasi tota la conferencia pel seu ministre d’exteriors, Giorgio Sonnino. Crida l’atenció que Alemanya, principal protagonista de les conclusions finals, va restar exclosa de les conversacions.

El vídeo ens mostra unes imatges dels jardins del Palau de Versalles, seu de la conferencia, amb l’arribada dels mandataris i la seva ubicació a la Sala dels Miralls, on es va signar l’acord. Posteriorment ens mostra uns mapes de la situació europea anterior al conflicte i del nou panorama resultant dels acords. Continua amb una imatge del document final amb algunes signatures i finalment la sortida dels negociadors escenificant l’acord. L’àudio ens relata els prejudicis dels participants i el xoc entre l’idealisme de Wilson i la opinió dels europeus, més partidaris d’aplicar dures sancions contra l’Alemanya vençuda. Explica el desmembrament dels països perdedors i la nova configuració d’estats, realitzada sota criteris d’etnicitat. Finalment conclou la feblesa del nou marc continental i l’emergència d’un nou sentiment de descontent entre els països derrotats que tindria conseqüències nefastes en anys posteriors.

El Tractat de Versalles posa fi a cinc anys d’enfrontaments armats, l’origen dels quals cal buscar més enllà de l’atemptat de Sarajevo, en que va ser assassinat l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria el de de juny de 1914 (tot i que va ser el detonant i que va desencadenar un seguit de decisions governamentals dels països europeus marcades pels lligams i aliances existents, que van convertir Europa en un immens camp de batalla). Molts factors i interessos van influir en aquesta desmesurada internacionalització del conflicte. A diferencia d’anteriors conflictes en aquesta ocasió es lluitava per la supremacia mundial: “Alemania aspiraba a alcanzar una posición política y marítima mundial como la que ostentaba Gran Bretaña, lo cual automaticamente relegaria a un plano inferior a una Gran Bretaña que ya había iniciado el declive. Era el todo o nada” (Hobsbawm: Historia del siglo XX). També França perseguia equiparar-se econòmicament amb Alemanya després de superar la gran depressió de final de segle. A tot això cal afegir el creixent nacionalisme tant de pobles que restaven sota la sobirania d’altres estats o dels mateixos estats consolidats que propugnaven un retrobament amb els valors nacionals propis. Tots aquests factors van convertir la confrontació bèl·lica en una guerra on l’únic objectiu era la victòria total i l’aniquilació absoluta de l’enemic. Evidentment era un objectiu absurd i destructiu que va tenir greus conseqüències tant pels derrotats com pels vencedors.

Un cop Alemanya va veure clara la impossibilitat d’una victòria i davant la contraofensiva aliada, va demanar la pau i es va signar un armistici l’11 de novembre de 1918. El president nord-americà, Woodrow Wilson va presentar un pla de pau al Congrés dels Estats Units conegut com el pla dels Catorze Punts, autèntic embrió del posterior Tractat de Versalles. En aquest pla s’imposaven dures sancions tant econòmiques com polítiques a Alemanya, que incloïen la supressió del servei militar, la reducció de l’exèrcit o la desmilitarització de grans territoris, així com la prohibició de la producció de material de guerra. També se li va prohibir l’aviació militar i el manteniment de submarins, i la seva flota marina va quedar reduïda a 36 vaixells de superfície. Igual de dures van ser les imposicions sobre els territoris de l’imperi que es van veure reduïts aproximadament en un 13% només a Europa. Les colònies alemanyes també foren repartides entre els vencedors, i a més, se li imposà una quantiosa indemnització en concepte de reparacions de guerra, no només en metàl·lic, sinó també amb l’entrega de naus, trens, ramat i valuosos recursos naturals.

Com a conseqüència del tractat el mapa europeu va variar substancialment. Nous països van veure la llum, en ocasions seguint criteris d’etnicitat. Altre dels objectius del tractat fou fer front al perill per a les nacions occidentals de l’extensió del fenomen bolxevic, nascut a la recent Revolució Russa. Posteriors tractats van redefinir el mapa aplicant mesures similars a altres països perdedors. Per a garantir el nou ordre polític internacional es va crear la Societat de Nacions, l’objectiu de la qual era el manteniment de la pau i el foment de la cooperació internacional, però ben d’hora es va fer evident el seu fracàs quan els Estats Units, els principals impulsors, se’n van retirar al no ser ratificats els acords pel Senat d’aquest país. En canvi, la posició econòmica i de supremacia mundial dels Estats Units i de Japó, es va veure incrementada considerablement, suposant el fi de l’hegemonia europea al món.

En definitiva, la guerra i el Tractat de Versalles van representar un autèntic desastre pels països europeus, tant pels vencedors com pels vençuts, com va quedar demostrat al cap de només vint anys amb l’esclat de la II Guerra Mundial, que va posar de manifest que els acords presos no havien servit de gaire. La negativa dels Estats Units a ratificar l’acord i l’arraconament que van patir països com Alemanya o Rússia feien inviable una pau duradora. Alemanya va veure el naixement de nombrosos grups nacionalistes radicals que reclamaven la revisió del tractat al considerar-ho una imposició excessivament dura. Aquests grups van servir de trampolí per l’ascens al poder del nacionalsocialisme amb tot el que això va representar posteriorment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada