dimecres, 13 de juny de 2012

Historiografia i Veritat Històrica a l'Antiga Roma


En un sentit ampli de la paraula, podem definir historiografia com el registre escrit del que coneixem sobre les vides i les societats humanes del passat i la forma en que els historiadors han intentat estudiar-les. Per tant parlem de la plasmació escrita de la història, preocupada d’oferir el relat dels esdeveniments del passat. Però, fins a quin punt podem equiparar els relats historiogràfics amb la veritat històrica? Analitzarem els principals models historiogràfics romans, i la gran figura de Tàcit, definit com “l’historiador més gran de Roma”, per tractar de respondre aquesta pregunta.

L’annalística va néixer a partir de la fi del segle III aC, i consistia en una narració estructurada cronològicament, any per any, amb l’objectiu de defensar Roma de les acusacions de barbàrie llançades pels historiadors filocartaginesos. La procedència dels primers historiadors encarregats de la redacció dels annals (polítics i homes d’estat) i el seu objectiu “purificador” (d’altra banda, únic) fa pensar en una clara mancança de credibilitat històrica. El propi Tàcit afirma en els seus Annals (1,1) que “les històries de Tiberi, Gai, Claudi i de Neró foren falsejades per la por mentre ells regnaren; després de morts, foren manipulades pels odis recents”. Amb el pas del temps, l’estil literari dels annals va passar de la seva rigidesa inicial, a la narració novel·lada enriquida per anècdotes, discursos o descripcions geogràfiques, que les feien més atractives per els seus lectors. Entre aquests, cal distingir entre el poble, que assumia la veracitat de tot el que llegia, i els esperits més crítics amb una cultura més àmplia, que eren conscients de que bona part dels episodis narrats, eren directament invencions.

Per influència directa de la literatura hel·lenística grega, en el decurs dels segles II i I aC, neixen noves modalitats historiogràfiques, com les monografies històriques, que tenen en Sal·lusti el seu màxim exponent. En la seva obra, Sal·lusti busca escriure per episodis les gestes del poble romà, i ho fa com a mitjà per posar de manifest el grau de corrupció i decadència moral dels seus contemporanis. Malgrat declarar que la seva obra neix de l’objectivitat i que està relatada “de la forma més veraç possible” (La conjuració de Catilina (1,4)), el cert és que Sal·lusti es deixa emportar per la seva visió de la realitat, i no dubta, per a fer prevaler les seves idees, en alterar l’ordre dels esdeveniments històrics o fins i tot, a la seva modificació, si això beneficia el seu punt de vista.

Altre modalitat historiogràfica hereva de l’hel·lenisme grec va ser el comentari bèl·lic, memòria de les activitats dutes a terme durant un conflicte determinat. L’autor principal de comentaris bèl·lics va ser Juli Cèsar (els seus comentaris narren gestes i accions del mateix Cèsar), que els va desenvolupar des de una aparent objectivitat, que en realitat s’allunyava molt de la realitat. Per aconseguir transmetre aquesta falsa objectivitat, Cèsar utilitzava sempre la narració en tercera persona per referir-se a les seves pròpies accions, escollia els episodis més favorables o alterava la concatenació cronològica dels fets, buscant sempre ressaltar els trets més virtuosos de la seva personalitat.



Amb l’arribada del règim imperial d’August, es modifiquen els paràmetres vigents de la historiografia tradicional amb limitacions clares i evidents en com tractar la història contemporània. En aquest sentit, trobem l’obra de Titus Livi, Ab urbe condita, narrada en perspectiva cronològica amb una clara preferència pel dramatisme vers l’exactitud, i una intensa admiració per les realitzacions d’August, malgrat el seu aparent republicanisme. Tàcit, en els seus Annals i les seves Històries, ens narra els principals esdeveniments del primer segle de l’Imperi, denunciant els errors dels autors que havien tractat la història de Roma i declarant la seva imparcialitat davant el fet històric. Dels anteriors historiadors, destaca el seu “desig desmesurat d’adulació o d’odi envers els poderosos” (Històries (1,1)). Afirma que “mentre en l’adulació hi ha el crim de la servitud, en la malignitat hi ha l’aparença d’una falsa llibertat” (Històries (1,1)).

Hem vist, com els models historiogràfics romans republicans i de l’inici de l’Imperi, donen més importància a la narració dramàtica i a l’exaltació de valors personals i col·lectius que a la veritat històrica, fet que comença a canviar a partir de Tàcit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada