El Satiricó de Petroni: Trimalció, o els Excessos d'un Llibert

El Satiricó de Petroni, és un clar exponent de la narrativa de ficció influïda per les anomenades faules milèsies, relats en prosa d’ascendència hel·lenística que reproduïen les peripècies d’un personatge central. En el cas de l’obra de Petroni, el fil conductor són les aventures de dos joves, Encolpi i Gitó. El text ens ha arribat en un estat molt fragmentari, però es conserven alguns episodis complerts com el conegut “sopar de Trimalció”, que té lloc a casa d’aquest llibert, un nou ric que convida als personatges principals. La narració dels fets esta feta en primera persona pel mateix Encolpi, i ens mostra els excessos de Trimalció, caracteritzat com el típic llibert (un antic esclau alliberat) desitjós de mostrar al món l’opulència de la seva nova vida, fent gala de les seves riqueses i d’un gran dispendi de luxe al llarg de tot el sopar.

Trimalció s’esforça en amagar els seus orígens reals referint-se als esclaus com “homes”, que “han begut la mateixa llet que nosaltres, malgrat que pateixin un trist destí” (Petroni, El Satiricó, 71). Al llarg de l’episodi inventa parentius ficticis amb grans aristòcrates romans, i vol presentar-se com un personatge noble i culte, però amb les seves paraules evidencia la seva escassa cultura geogràfica o el seu pobre domini del grec. Aquesta és la llengua amb la que es dirigeix als seus esclaus, als que en una mostra del seu caràcter voluble i inestable, de vegades tracta amb crueltat, i altres de manera molt generosa: “si tinc salut, aviat tastaran l’aigua de la llibertat” (Petroni, El Satiricó, 71).

La descripció de com ha de ser la seva tomba, és una altre exemple d’extravagància i mal gust típic dels que han arribat lluny partint del no res. Tal com fa en vida, vol que el lloc on reposarà eternament demostri  al món, l’amplitud dels seus dominis, envoltant-lo de fruiters de tota mena i de vinyes. El seu desig de ser recordat com una persona generosa, esta reflectit pel seu manament de ser representat amb cinc anells d’or i repartint monedes entre el poble, recordant un banquet públic que va oferir, en el qual va donar dos denaris a cadascú dels assistents. Al llarg del sopar, Trimalció escenifica tota una sèrie d’extravagàncies, que són objecte de burla per part dels seus comensals, com la disposició d’una taula especial per cadascú d’ells, o l’oferiment d’aigua de neu per a rentar-se les mans. Amb un dubtós gust estètic, fa servir un senglar, que un cop obert allibera un seguit de tords que surten volant. També serveix codonys adornats amb espines perquè semblin eriçons. Tot un espectacle escènic amb el que vol impressionar als seus comensals.

El seu afany d’immortalitat el porta al manament de col·locar un rellotge al mig de la seva tomba, perquè tothom que miri l’hora, “tant si vol com si no, llegeixi el meu nom” (Petroni, El Satiricó, 71), i d’aquesta manera pugui contemplar la magnificència de la seva darrera morada. El seu epitafi el presenta com una persona feta a sí mateixa, fidel, ferma i poc amant dels reconeixements. Tanmateix, no s’està de recordar al món l’import de la seva fortuna, com fa contínuament durant el sopar amb multitud de mostres d’exuberància i de luxe innecessari, sovint enfrontades amb el bon gust. Aquesta predilecció per les demostracions de dubtós bon gust estètic ja es veu reflectida en diversos aspectes durant el sopar: la decoració de casa seva, que té la seva continuació en el disseny de la seva tomba “perquè és totalment absurd tenir en vida les cases ben parades i no tenir cura d’aquelles que haurem d’habitar més temps” (Petroni, El Satiricó, 71), en el seu vestit o calçat o en la seva vaixella.

En definitiva, Trimalció és un personatge extravagant, capritxós, voluble i amb un mal gust estètic notable, que a més fa ostentació de les seves riqueses en tot moment, considerant que pel fet de posseir-les esta per sobre dels demés, i per tant, ha de quedar clar. Vol donar la sensació de ser un home noble i culte, però no se’n surt, ja que els seus coneixements són molt limitats. Per tots els mitjans vol amagar les seus arrels, inventant-se parentius més adients a la seva posició actual. Resumint, el prototip del nou ric.