dijous, 2 de febrer de 2012

Tot el que és sòlid s'esvaeix en l'aire


Amb aquesta senzilla frase, Marx va definir el que representa estar submergit en la voràgine de la vida moderna, en la que els processos socials que la conformen ens mantenen sempre en un continu procés de canvi i adaptació que s’ha conegut amb el nom de modernització. Aquests canvis han tingut una evolució històrica que sembla haver patit una gran acceleració en l’últim segle, fet que ha provocat el naixement d’una gran varietat de visions que pretenen convertir a l’esser humà en el centre de la modernització i dotar-lo de les eines necessàries per navegar per la voràgine moderna com a actor principal del seu devenir. En conseqüència, tota aquesta sèrie de canvis i evolucions en les institucions socials, porten associades modificacions en la consciència del individu i en la pròpia consciència social, així com en el paradigma il·lustrat de la ciència com a generadora de coneixement vertader.

Tal i com diem, en el segle XX s’ha viscut una explosió dels processos socials amb una gran diversificació de les tendències, que fa que l’home comú difícilment pugui estar al dia de totes les novetats dels diversos àmbits del coneixement. Una veritat contrastada pot no ser-ho al cap d’uns anys,  uns mesos o inclús uns dies, provocant el desconcert i la manca de confiança en les institucions socials, i derivant finalment en una crisi del coneixement. En definitiva, tal com diu Marx, “tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire”.



L’adveniment i el desenvolupament de la modernitat

Un dels trets més característics de les societats modernes, és la individualització dels seus membres, que s’ha viscut de diferents maneres al llarg de tot el procés de modernització. En l’origen de la modernitat, fins a finals del segle XVIII, utilitzant la classificació que dona Marshall Berman en el seu llibre La modernidad: ayer, hoy y mañana, l’individu viu una creixent autonomia en la seva afirmació de llibertat personal. Això fa que abandoni la cosmovisió religiosa del món i abraci la ciència i la raó com a motors que farien avançar a la societat humana cap a un món més just amb la creació d’institucions socials més progressistes. En aquesta fase no existia el concepte de societat com a entitat amb personalitat pròpia, sinó que aquesta era considerada com la suma de múltiples individualitats. És una època definida per Rousseau com la de le tourbillon social, en la que es produeixen constants contradiccions i es viuen noves experiències, però les persones no son del tot conscients del que estan vivint ni de la repercussió dels seus actes. 

Després de la Revolució Francesa i durant tot el segle XIX (ens trobem immersos en la segona fase de la modernitat segons Berman), es comença a crear la consciència pública d’estar en mig d’un període revolucionari que genera canvis importants en els àmbits social, polític i personal en un escenari nou que ha canviat considerablement respecte a l’anterior, i a on  trobem grans ciutats que han crescut amb l’emigració del camp, fàbriques, nous mitjans de comunicació, grans acumulacions de capital i un mercat en continua expansió, fets que canvien l’imaginari col·lectiu i fan que els individus tinguin la sensació de viure a cavall entre els dos móns, el món antic amb la seva cosmovisió religiosa, i el món modern amb la ciència i la raó com a eix del progrés.



La individualització pròpia de la modernitat, pren en aquesta fase un altre sentit, en substituir l’adscripció a un estament per la pertinença a una classe social. L’individu “s’autoidentifica” dintre d’una classe social, tot i que la seva elecció ve determinada per les oportunitats d’escollir que li proporcionen els seus recursos, i per la profunda desigualtat d’accés als mateixos. D’aquesta manera, els menys beneficiats tendeixen a compensar aquesta mancança participant en accions col·lectives, mentre la classe poderosa es dedica a assolir les seves metes vitals i a incrementar el seu patrimoni, eixamplant encara més les desigualtats.

Per Marx, el fet fonamental de la modernitat, són les seves contradiccions de base, que fan que els avanços científics i tècnics, en comptes de facilitar la vida als individus, els hi creïn desesperació. La solució passa per donar el control de les noves forces socials als “homes nous”, és a dir, als obrers, que son els únics que podran dominar-les, resolent així les contradiccions modernes. Nietzsche també aposta per un home nou capaç de crear nous valors que seran la base sobre la qual els homes de demà podran sortejar els perills de la modernitat. Al igual que la resta de grans pensadors del segle XIX, Nietzsche i Marx eren alhora defensors i detractors de la modernitat, en continua lluita contra les seves ambigüitats i les seves contradiccions, però amb una gran fe en les seves possibilitats, i amb la convicció de que les modernitats del demà curarien els danys d’avui.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada