dimarts, 31 de gener de 2012

Caràcter Performatiu del Llenguatge


Al llarg del segle XX diversos estudiosos van propiciar una doble ruptura, d’una banda amb la tradició filològica centrada en l’estudi de la evolució històrica de les llengües i la seva comparació, i d’altra amb la hegemonia de la filosofia de la consciència, dotant a la lingüística d’un programa, uns conceptes i una metodologia que feien possible el seu estudi per si mateixa i girant el punt de vista de la filosofia cap el vessant públic de les produccions discursives. Això va atorgar a la lingüística una importància cabdal dins de les ciències humanes i socials, gràcies en bona part a la filosofia analítica, que la van adoptar com a model al qual recórrer per a tractar els seus propis objectes disciplinaris.

Gottlob Frege, un dels responsables de la ruptura filosòfica, va començar la tasca del gir lingüístic formulant la teoria de la quantificació i substituint les nocions de subjecte i predicat per les de argument i funció, i transformant els enunciats lingüístics en proposicions, que es podien valorar rigorosament com a verdaderes o falses. Posteriorment, Russell, Wittgenstein, i els neopositivistes del cercle de Viena van donar un impuls important al gir lingüístic, a la recerca d’un llenguatge ideal que solucionés els problemes derivats d’un ús poc rigorós del llenguatge. Tanmateix, el propi Wittgenstein va abandonar molt aviat aquesta recerca i va orientar-se cap a la reflexió sobre el llenguatge comú i les seves regles directrius i els usos a que respon. El testimoni va ser recollit per un grup de filòsofs d’Oxford que rebutjaven la pretensió de construir un llenguatge pur i s’oposaven a reduir-lo a una mera funció descriptiva del món. John Langshaw Austin ens mostra que el llenguatge no és un mer instrument per representar el món, sinó que te un caràcter performatiu, és a dir, que certs enunciats duen a terme les accions que descriuen, i per tant constitueixen actes de llenguatge, doncs la seva enunciació és inseparable de la creació de realitats.





L’impacte del gir lingüístic en les ciències humanes i socials s’ha anat articulant progressivament, amb tres línies d’influència principals:

  • L’impacte de la lingüística estructural, que va fer que les ciències humanes i socials prenguessin com a exemple la lingüística moderna i la seva imatge de cientificitat.
  • L’impacte del corrent analiticologicista, que va contribuir a orientar el pensament contemporani vers la problemàtica del llenguatge.
  • L’impacte del corrent analític centrat en el llenguatge quotidià, postulat pels filòsofs d’Oxford, i que va suposar un tomb radical al concepte de llenguatge, reformulant la relació existent entre coneixement i realitat, i redefinint el mateix concepte de realitat. També va transformar al llenguatge en constitutiu de les coses més que en descriptiu d’aquestes, i en tant que eina activa sobre el món, ho és també sobre les persones. Per últim, com constitutiu de realitats i mitjà d’actuar sobre el món i les persones, el llenguatge també pot tenir la facultat d’incidir sobre el desenvolupament i la conformació de les relacions socials i les seves pràctiques.

Per tot això, el llenguatge s’ha constituït en un fenomen imprescindible per a totes les ciències humanes i socials en el seu establiment d’estatus epistemològic i en el tractament dels seus objectes específics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada