Igual que a la resta de l’Estat espanyol,
l’art català del segle XVII té una clara vocació de masses, adreçat a la gent
del poble amb la finalitat de difondre els valors contrareformistes. A
Catalunya aquest art es manifesta durant aquest segle, quasi exclusivament en
l’escultura, en els retaules de fusta policromada, doncs la pintura roman
desapareguda en aquesta centúria. Amb l’arribada dels Borbons, Catalunya
comença a rebre la influència dels pintors estrangers i es revifa la producció
pictòrica, fins a la culminació del barroc i la seva fi, que podem datar amb la
creació de l’Escola de Llotja i la implantació definitiva de l’academicisme.
Pintura barroca
catalana
El context històric català, fa que artistes
nascuts dintre del seu territori, passessin a formar part d’altre nació a
partir del Tractat dels Pirineus, l’any 1659. Es el cas del perpinyanès Jacint
Rigau, que tot i néixer el mateix any del tractat ho va fer en territori
català, al menys durant uns mesos.
Rigau va començar la seva formació al taller
del seu pare, per desprès assistir als tallers de Charles Lebrun o Antoine
Ranc, per finalitzar la mateixa a l’Acadèmia Reial de Pintura i d’Escultura de
París. La seva dedicació al retrat li va atorgar fama a tota Europa, i va
arribar a ser el retratista oficial de Luis XIV. Era conegut com el “Van Dyck
francès” per la qualitat dels seus retrats. Entre ells destaca el Retrat de Lluís XIV realitzat l’any 1701
i avui exposat al Louvre.
Un estil ben diferent és el d’Antoni
Viladomat, pintor nascut a Barcelona l’any 1678. Viladomat va treballar
principalment la temàtica religiosa amb un estil serè i emotiu que el va
convertir en el pintor preferit de l’església catalana. Seva és la sèrie sobre
la Vida de sant Francesc de l’antic
convent franciscà de Barcelona, avui en dipòsit al MNAC, o el Viacrucis de la capella dels Dolors de
Santa María de Mataró.
La seva obra es
troba arreu de Catalunya, i la seva influència és innegable sobre els seus
deixebles, entre els que es troben els germans Tramulles. La consideració vers
la seva obra que va demostrar l’Escola de Dibuix de Barcelona testimonia el
llegat del pintor barceloní, potser el més classicista del nostre país.
Escultura
barroca catalana
L’escultura, en especial els retaules, va
esdevenir el nucli més original de la plàstica catalana. Va evolucionar des del
classicisme de principis del segle XVII d’Agustí Pujol fins l’academicisme del
segle XVIII de Lluís Bonifaç Massó. Les temàtiques abandonen el tradicional
caràcter narratiu per esdevenir autèntics monuments propulsors de les noves
sensibilitats espirituals, centrades en la devoció als sants i a la Verge.
Un dels representants més admirats de
l’escultura barroca catalana fou Pau Costa, artista vigatà. Seus son els
retaules de l’Assumpció i de Sant Antoni a Torelló, el de sant Benet de la
Catedral de Vic, el del Roser a Olot o el de l’Assumpció a la seu de Girona.
L’any 1706 la Comunitat de Preveres de Santa Maria d’Arenys de Mar, contractà
l’escultor per la realització del retaule major de l’Església Parroquial de
Santa Maria (imatge), començat el
segle anterior per Antoni-Joan Riera. L’escultor vigatà, desmuntà la part de retaule
construïda anteriorment i comença el disseny d’un conjunt monumental ple
d’ordre i harmonia, amb el segell personal de l’artista, com les columnes
pseudo-salomòniques o la magnífica profusió ornamental. L’any 1711 es va
encarregar el policromat i daurat d’aquest retaule al mestre barceloní Erasme
Vinyals, que juntament amb el seu fill Fèlix, finalitzà l’obra l’any següent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada