dilluns, 23 de gener de 2012

Pintura i Escultura Barroca a Catalunya


Igual que a la resta de l’Estat espanyol, l’art català del segle XVII té una clara vocació de masses, adreçat a la gent del poble amb la finalitat de difondre els valors contrareformistes. A Catalunya aquest art es manifesta durant aquest segle, quasi exclusivament en l’escultura, en els retaules de fusta policromada, doncs la pintura roman desapareguda en aquesta centúria. Amb l’arribada dels Borbons, Catalunya comença a rebre la influència dels pintors estrangers i es revifa la producció pictòrica, fins a la culminació del barroc i la seva fi, que podem datar amb la creació de l’Escola de Llotja i la implantació definitiva de l’academicisme.



Pintura barroca catalana

El context històric català, fa que artistes nascuts dintre del seu territori, passessin a formar part d’altre nació a partir del Tractat dels Pirineus, l’any 1659. Es el cas del perpinyanès Jacint Rigau, que tot i néixer el mateix any del tractat ho va fer en territori català, al menys durant uns mesos.

Rigau va començar la seva formació al taller del seu pare, per desprès assistir als tallers de Charles Lebrun o Antoine Ranc, per finalitzar la mateixa a l’Acadèmia Reial de Pintura i d’Escultura de París. La seva dedicació al retrat li va atorgar fama a tota Europa, i va arribar a ser el retratista oficial de Luis XIV. Era conegut com el “Van Dyck francès” per la qualitat dels seus retrats. Entre ells destaca el Retrat de Lluís XIV realitzat l’any 1701 i avui exposat al Louvre.


Un estil ben diferent és el d’Antoni Viladomat, pintor nascut a Barcelona l’any 1678. Viladomat va treballar principalment la temàtica religiosa amb un estil serè i emotiu que el va convertir en el pintor preferit de l’església catalana. Seva és la sèrie sobre la Vida de sant Francesc de l’antic convent franciscà de Barcelona, avui en dipòsit al MNAC, o el Viacrucis de la capella dels Dolors de Santa María de Mataró.

La seva obra es troba arreu de Catalunya, i la seva influència és innegable sobre els seus deixebles, entre els que es troben els germans Tramulles. La consideració vers la seva obra que va demostrar l’Escola de Dibuix de Barcelona testimonia el llegat del pintor barceloní, potser el més classicista del nostre país.



Escultura barroca catalana

L’escultura, en especial els retaules, va esdevenir el nucli més original de la plàstica catalana. Va evolucionar des del classicisme de principis del segle XVII d’Agustí Pujol fins l’academicisme del segle XVIII de Lluís Bonifaç Massó. Les temàtiques abandonen el tradicional caràcter narratiu per esdevenir autèntics monuments propulsors de les noves sensibilitats espirituals, centrades en la devoció als sants i a la Verge.

Un dels representants més admirats de l’escultura barroca catalana fou Pau Costa, artista vigatà. Seus son els retaules de l’Assumpció i de Sant Antoni a Torelló, el de sant Benet de la Catedral de Vic, el del Roser a Olot o el de l’Assumpció a la seu de Girona. L’any 1706 la Comunitat de Preveres de Santa Maria d’Arenys de Mar, contractà l’escultor per la realització del retaule major de l’Església Parroquial de Santa Maria (imatge), començat el segle anterior per Antoni-Joan Riera. L’escultor vigatà, desmuntà la part de retaule construïda anteriorment i comença el disseny d’un conjunt monumental ple d’ordre i harmonia, amb el segell personal de l’artista, com les columnes pseudo-salomòniques o la magnífica profusió ornamental. L’any 1711 es va encarregar el policromat i daurat d’aquest retaule al mestre barceloní Erasme Vinyals, que juntament amb el seu fill Fèlix, finalitzà l’obra l’any següent.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada