dilluns, 30 de gener de 2012

Explicació i Comprensió a les Ciències Socials


Quan parlem d’explicació i de comprensió en l’àmbit del coneixement, ho fem de dues concepcions de com es crea aquest, que es van introduir en la segona meitat del segle XIX. S’entenia per explicació el tipus de coneixement característic de les ciències naturals, susceptible de matematització i de reducció a termes fisicalistes, i basat en una rigorosa experimentació. En canvi, quan es parlava de ciències de l’esperit, històriques o socials, es deia que la seva producció de coneixement estava basada en la comprensió, sense necessitat d’explicitar sèries causals experimentals i matematitzades, però sense pèrdua de rigor, ja que aquesta consisteix en analitzar, captar i identificar els estats mentals aliens a partir dels propis, fet que, segons aquesta perspectiva, dóna un cert avantatge als estudis culturals, humans, històrics i socials, ja que en ells l’investigador participa del sentit i dels significats presents en l’investigat. A finals del segle XVIII, trobem en Kant a la seva Crítica de la raó pura, un precursor d’aquesta diferenciació, quan ens parlava del coneixement (determinista i amb una base empírica molt forta), i del saber (més laxa i sense la base empírica de l’anterior, però no per això menys important).

Aquesta característica fonamental de les ciències culturals, humanes, històriques i socials, basades en la implicació de l’investigador en l’objecte investigat, que podria representar un problema degut a la possible subjectivització de l’estudi, és vista avui en dia com una condició inevitable que simplement s’ha de tenir en compte en tot moment. El rigor d’aquestes ciències està fonamentat per l’explicitació clara i constant del paper i intervenció que ha tingut l’observador en la descripció, que ha de permetre una posterior anàlisi crítica per part del lector, amb tots el condicionants sota els quals s’ha dut a terme l’investigació al seu abast.

Això ens porta cap a un dels objectius primordials dels estudis culturals i històrics, que és el coneixement de les altres realitats, i que porten a l’investigador en el seu intent de comprensió, a millorar el seu propi coneixement d’ell mateix, doncs tot el que ha après pot ser aplicat a la comprensió de la seva identitat. Aquest és un dels sentits més importants de la noció de cercle hermenèutic, que ens diu que en la comprensió som sempre enmig d’un procés pràcticament sense fi. Gadamer diu: “El moviment de la comprensió va constantment del tot a la part i d’aquesta al tot. La tasca és ampliar la unitat de sentit comprenent en cercles concèntrics”. El cercle hermenèutic ens permet entendre per que en els estudis socials, culturals i històrics no hi ha una completa objectivitat ni tampoc una completa subjectivitat, sinó diversos graus d’intersubjectivitat. Novament, Gadamer descriu “la comprensió com la interpenetració del moviment de la tradició i del moviment de l’intèrpret. [...] No és simplement un pressupòsit sota el que ens trobem sempre, sinó que nosaltres mateixos l’instaurem en tant que comprenem, participem de l’esdevenir de la tradició i continuem determinant-lo així des de nosaltres mateixos”.

L’actualitat de les ciències humanes, culturals i històriques ens mostra com cada vegada es renuncia més a la distinció entre explicació i comprensió, ja que són en darrer terme inseparables i depenen de les preguntes concretes formulades, ja que aquestes determinen una explicació i una comprensió relativament diversa. Fins i tot s’argumenta que les ciències explicatives pressuposen també una certa comprensió prèvia, sense la qual no es podrien elaborar els seus enunciats i teories.



Per tant, hem vist com la comprensió no neix només d’explicacions objectives d’un fet, ni de la implicació i cultura del seu intèrpret, sinó d’una barreja d’ambdós, que produeixen una descripció densa que conté una interpretació amb categories culturals. L’investigador ha de ser conscient de que es troba dintre d’un cercle hermenèutic i que l’anàlisi de la cultura és “una ciència interpretativa a la recerca de significacions” (Clifford Geertz).

Altres conceptes a tenir en compte a les ciències humanes i socials són la historicitat i la lingüisticitat, presents ja des del segle XIX. S’entén per historicitat que tot fet o interpretació cultural que se’n faci està datat i condicionat històricament, i per tant, l’investigador ha de estar dotat de consciència històrica per tal d’evitar traspassar els seus prejudicis al fet interpretat. La lingüisticitat ens diu que el llenguatge no és un mer intermediari entre l’ésser humà i el coneixement, sinó que és el substrat bàsic de l’humà. Hegel afirma “que les formes del pensament rauen i són exposades sobretot en el llenguatge de l’home. En tot el que es converteix en quelcom interior per a l’home, [...] en el que es converteix en propi, ha penetrat el llenguatge”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada