dissabte, 14 de gener de 2012

Escultors Espanyols dels Segles XVII i XVIII


Igual que en el cas de la pintura, l’escultura és un vehicle utilitzat per l’església per reafirmar la fe dels creients. En el cas d’Espanya l’impuls arriba des de els monestirs, les parròquies i les confraries clericals, i en conseqüència la seva temàtica és quasi exclusivament religiosa, amb el realisme exigit per la Contrareforma per facilitar la comprensió i identificació del poble amb el que veia. Hem de pensar, que molt sovint el cost de les realitzacions es sufragava per subscripció popular, amb la qual cosa el fervor i la devoció del poble cap a aquestes imatges estava pràcticament garantit. En un primer moment, l’interès principal és captar el natural, per anar progressivament donant prioritat a l’expressivitat de les figures, sovint passejades en processió. En aquesta època, son habituals les imatges anomenades “de vestir”, tallades només en les parts no cobertes per la vestimenta, que tot i que ja existien anteriorment, en el segle XVII van tenir una gran volada. També es va treballar el retaule, tot i que es preferia guarnir-los amb teles, però sens dubte, la creació més important de l’escultura barroca espanyola van ser els passos processionals , conjunts narratius de gran teatralitat confeccionats amb intencions didàctiques segons els ideals de la Contrareforma. Seguint amb el tractament gremial que es donava als artistes espanyols, els autors dels passos són referits com a “imagineros”, i en el contracte del seu encàrrec s’especifiquen les condicions temàtiques i la necessitat de que l’obra provoqui devoció. El Concili de Trento exigia escenes basades en relats de l’Evangeli o del Santoral, i San Juan de la Cruz, a finals del segle XVI,  recomanava que “las imágenes cumpliesen su finalidad cuanto más al propio y vivo estén sacadas... poniendo los ojos en esto más que en el valor y curiosidad de la hechura y su ornato”.

En quant als materials utilitzats, predomina la fusta, en part per la necessitat de lleugeresa que demanava el passeig de les composicions en les processons (sovint les figures eren buidades per alleugerir el seu pes), i per altre banda per la minuciositat requerida pel realisme demanat. La fusta era sempre policromada, fet que enriquia el seu aspecte i accentuava el realisme dels vestits i les parts descobertes. A més a més, aquest efecte realista s’incrementava amb l’afegit de postissos, com per exemple, ulls de vidre, cabells naturals, llàgrimes de resina o dents i ungles de banya. El fet que els escultors espanyols del segle XVII no viatgessin a Itàlia, va afavorir un estil totalment propi, que només va començar a rebre influències estrangeres a partir de la segona meitat del segle, amb l’estil creat per Bernini que es va anar imposant paulatinament fins a la seva plenitud en el segle XVIII.



L’Espanya del segle XVII viu la configuració d’escoles escultòriques diferenciades, en la creació de les quals, a part del habituals motius econòmics, tenen gran importància la personalitat dels diversos artistes que les encapçalen i la influència que van exercir sobre els seus coetanis. En aquest sentit, podem parlar de tres focus de producció associats a tres grans artistes:

·         Valladolid, amb Gregorio Fernández

·         Sevilla, amb Juan Martínez Montañés

·         Granada, amb Alonso Cano

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada