dilluns, 2 de gener de 2012

L'URSS post Stalin


La mort de Stalin, al març de 1953, va donar pas a una direcció col-legiada encapçalada per Malenkov, en la qual hi van haver figures com Béria (cap de la policia política stalinista), Mólotov (responsable de nombroses purgues i execucions, i principal impulsor del CAEM), Bulganin (ex primer ministre de la Unió Soviètica) i Khrusxov (antic comissari polític durant la II Guerra Mundial, i fervent estalinista, que va arribar a guanyar-se el sobrenom de “El Carnisser d’Ucraïna” a finals dels 40).

Mica en mica, Khrusxov es va anar erigint en el líder d’una corrent renovadora, disposada a trencar amb el passat estalinista mitjançant l’oberturisme polític, la millora de les condicions de vida de la població i la reforma del sector agrari. Les seves crítiques a la mala marxa de l’economia, li van atorgar el favor del Comitè Central del PCUS, davant de Malenkov, que va ser obligat a dimitir al febrer de 1955. El cop d’efecte definitiu, va ser durant la celebració del XX Congrés del PCUS, amb la presentació d’un informe en el que denunciava els abusos de poder de Stalin, els seus errors tant en política interna com externa, les purgues i condemnes indiscriminades, i proves d’un despotisme absolut per part de l’anterior dirigent.

Khrusxov va orientar la política soviètica en un sentit liberalitzador, però mantenint-la dintre de l’ortodòxia comunista. Va impulsar la reconciliació amb la Iugoslàvia de Tito, però no va dubtar en aixafar la revolta anticomunista d’Hongria. Va trencar amb la Xina de Mao Zedong, després d’haver-la reconegut com un altra via cap al socialisme. Malgrat establir la Coexistència Pacífica amb el capitalisme, les relacions amb els Estats Units van empitjorar després de la construcció del Mur de Berlín i la Crisi dels Míssils a Cuba.


Durant el seu mandat, la URSS va assolir fets significatius en les curses espacials i armamentístiques, però no va aconseguir igualar econòmicament a les dues superpotències. Va llençar plans encaminats a liberalitzar l’economia, descentralitzant la planificació, augmentant l’autonomia de regions i empreses, fomentant l’ investigació científica, impulsant la transformació de l’agricultura i l’industria lleugera, i millorant les condicions de vida i de treball de la població. Però van ser, precisament els seus fracassos en política econòmica, els que el van forçar a dimitir al 1964, acusat de lo mateix que ell havia acusat a Stalin: culte a la personalitat i errors polítics, succeint-li al front del partit, un dels seus col-laboradors, Leonid Bréjnev.

L’etapa de Bréjnev al capdavant de la URSS, es va caracteritzar en política interior per l’immobilisme i la concentració del poder en mans del dirigent, plasmada en la Constitució de 1977, que reforçava el poder central, en contra dels governs federals. Es va adoptar una política cultural repressiva, i fins i tot alguns intel-lectuals i artistes, van ser internats en clíniques psiquiàtriques, o van haver de fugir del seu país.

Econòmicament, es van intentar tornar a fer previsions mes realistes que en l’etapa Khrusxov, fent front als problemes quotidians, restaurant l’autoritat central en les decisions, i anul·lant la descentralització de l’era anterior. Malgrat tot, l’evolució de l’economia va ser cada cop menor, i no es van assolir els objectius fixats, ni quantitativament, ni en l’esforç per millorar l’eficàcia i la qualitat de la producció, ni agrícola ni industrial.

En quant a la política exterior, es va caracteritzar per la conflictivitat en el si del bloc i l’expansionisme soviètic en el Tercer Món, que va culminar amb l’ invasió de l’Afganistan, l’enderrocament del xa d’Iran, o la pujada dels sandinistes a Nicaragua, que juntament amb fets com la Primavera de Praga, o el conflicte obrer a Polònia, amb el naixement del sindicat Solidaritat, van provocar la fi de la distensió i la represa de la guerra freda.

A nivell econòmic dintre dels països del bloc, es va adoptar un model de planificació centralitzada, amb mesures no sempre ben acollides pels governs satèl·lits, cada cop més gelosos del seu propi nacionalisme.

Bréjnev va morir al 1982, deixant enrere un cicle de la història soviètica, caracteritzar per la paràlisi política i l’estancament econòmic.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada