dimarts, 10 de gener de 2012

La Revolució Cubana


El mes de gener de 1959, Fidel Castro entrà a l’Havana, desprès de la fugida de Batista el 31 de desembre de 1958. Castro havia intentat enderrocar el règim del dictador però els seus intents van ser durament reprimits per l’exèrcit, cosa que va fer augmentar considerablement el nombre d’opositors al règim.

En un principi, Castro no pregonava cap doctrina política, i fins i tot va visitar Eisenhower, president dels Estats Units, per informar-li de la seva posició anticomunista i tranquil·litzar-lo sobre les seves intencions. Però al mes de maig Castro va anunciar una reforma agrària que prohibia que els estrangers posseïssin terres, fet que va provocar una crisi en les relacions amb els Estats Units (els nord-americans eren propietaris del 90% de les mines, el 80% de les plantacions de tabac, el 40% de la industria del sucre...). També va perdre el suport dels blocs moderats, i va demanar ajuda als sectors comunistes, fins que al febrer de 1960, va rebre l’ajut de la Unió Soviètica, per valor de 100 milions de dòlars anuals, i va establir l’ intercanvi de petroli soviètic per sucre cubà.



El deterior de les relacions amb els Estat Units va arribar al punt en que el govern de Eisenhower va trencar relacions diplomàtiques amb Cuba al gener de 1961. Al desembre d’aquest mateix any, Castro es va declarar marxista leninista i va decantar totalment la seva política cap a postulats pro soviètics, fins que el règim de Khrusxov va insta-la míssils a l’illa, provocant la coneguda “crisi dels míssils”, tancada amb el desmantellament d’aquest i el compromís dels Estat Units de no atacar Cuba.

La repercussió a l’Amèrica llatina de la revolució cubana fou enorme. Per els sector progressistes, Cuba era l’exemple a seguir, mentre que pels sectors burgesos era un perill contra el que calia reaccionar. A països com Guatemala, Hondures, Paraguai, Colòmbia, Equador, Perú, Argentina o Brasil van revifar moviments armats i a Bolívia, Mèxic o Veneçuela es constituïren partits polític d’obediència castrista, amb èxits insignificants. Per la seva banda els sectors reaccionaris van donar suport a més de deu cops militars que van enderrocar governants elegits democràticament.

Mentrestant el règim de Castro va endurir la seva política i va impulsar la producció de sucre mitjançant campanyes amb objectius molt elevats, com ara assolir una producció de deu milions de tones, per intentar solucionar els problemes econòmics de l’illa. Castro va deixar marxar tothom que no estigués d’acord amb la revolució, i en deu anys més de 600.000 cubans emigraren.

En aquest punt, la revolució cubana ja no representava cap perill per els Estats Units i les burgesies llatines, i més quan l’ Unió Soviètica i les democràcies populars del seu entorn van desaparèixer. Durant anys, Cuba va dependre econòmicament de les exportacions de sucre a l’ URSS, i la seva desaparició i el bloqueig econòmic nord-americà, van fer pujar el deute exterior fins als 30.000 milions de dòlars. Fa més de 25 anys, Castro imposà un pla d’austeritat i racionament, que es manté als nostres dies.

Tot plegat, ha desinflat l’ il·lusió revolucionaria dels sectors progressistes de l’Amèrica llatina, que han vist com la precària situació econòmica, la defensa a ultrança de l’estalinisme i la creixent militarització de la societat, han acabat ofegant i minimitzant importants conquestes socials com la medicina gratuïta, els alts nivells d’escolarització o la baixada dels preus dels lloguers.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada