dimecres, 13 de juny del 2012

Historiografia i Veritat Històrica a l'Antiga Roma


En un sentit ampli de la paraula, podem definir historiografia com el registre escrit del que coneixem sobre les vides i les societats humanes del passat i la forma en que els historiadors han intentat estudiar-les. Per tant parlem de la plasmació escrita de la història, preocupada d’oferir el relat dels esdeveniments del passat. Però, fins a quin punt podem equiparar els relats historiogràfics amb la veritat històrica? Analitzarem els principals models historiogràfics romans, i la gran figura de Tàcit, definit com “l’historiador més gran de Roma”, per tractar de respondre aquesta pregunta.

L’annalística va néixer a partir de la fi del segle III aC, i consistia en una narració estructurada cronològicament, any per any, amb l’objectiu de defensar Roma de les acusacions de barbàrie llançades pels historiadors filocartaginesos. La procedència dels primers historiadors encarregats de la redacció dels annals (polítics i homes d’estat) i el seu objectiu “purificador” (d’altra banda, únic) fa pensar en una clara mancança de credibilitat històrica. El propi Tàcit afirma en els seus Annals (1,1) que “les històries de Tiberi, Gai, Claudi i de Neró foren falsejades per la por mentre ells regnaren; després de morts, foren manipulades pels odis recents”. Amb el pas del temps, l’estil literari dels annals va passar de la seva rigidesa inicial, a la narració novel·lada enriquida per anècdotes, discursos o descripcions geogràfiques, que les feien més atractives per els seus lectors. Entre aquests, cal distingir entre el poble, que assumia la veracitat de tot el que llegia, i els esperits més crítics amb una cultura més àmplia, que eren conscients de que bona part dels episodis narrats, eren directament invencions.

Per influència directa de la literatura hel·lenística grega, en el decurs dels segles II i I aC, neixen noves modalitats historiogràfiques, com les monografies històriques, que tenen en Sal·lusti el seu màxim exponent. En la seva obra, Sal·lusti busca escriure per episodis les gestes del poble romà, i ho fa com a mitjà per posar de manifest el grau de corrupció i decadència moral dels seus contemporanis. Malgrat declarar que la seva obra neix de l’objectivitat i que està relatada “de la forma més veraç possible” (La conjuració de Catilina (1,4)), el cert és que Sal·lusti es deixa emportar per la seva visió de la realitat, i no dubta, per a fer prevaler les seves idees, en alterar l’ordre dels esdeveniments històrics o fins i tot, a la seva modificació, si això beneficia el seu punt de vista.

Altre modalitat historiogràfica hereva de l’hel·lenisme grec va ser el comentari bèl·lic, memòria de les activitats dutes a terme durant un conflicte determinat. L’autor principal de comentaris bèl·lics va ser Juli Cèsar (els seus comentaris narren gestes i accions del mateix Cèsar), que els va desenvolupar des de una aparent objectivitat, que en realitat s’allunyava molt de la realitat. Per aconseguir transmetre aquesta falsa objectivitat, Cèsar utilitzava sempre la narració en tercera persona per referir-se a les seves pròpies accions, escollia els episodis més favorables o alterava la concatenació cronològica dels fets, buscant sempre ressaltar els trets més virtuosos de la seva personalitat.



Amb l’arribada del règim imperial d’August, es modifiquen els paràmetres vigents de la historiografia tradicional amb limitacions clares i evidents en com tractar la història contemporània. En aquest sentit, trobem l’obra de Titus Livi, Ab urbe condita, narrada en perspectiva cronològica amb una clara preferència pel dramatisme vers l’exactitud, i una intensa admiració per les realitzacions d’August, malgrat el seu aparent republicanisme. Tàcit, en els seus Annals i les seves Històries, ens narra els principals esdeveniments del primer segle de l’Imperi, denunciant els errors dels autors que havien tractat la història de Roma i declarant la seva imparcialitat davant el fet històric. Dels anteriors historiadors, destaca el seu “desig desmesurat d’adulació o d’odi envers els poderosos” (Històries (1,1)). Afirma que “mentre en l’adulació hi ha el crim de la servitud, en la malignitat hi ha l’aparença d’una falsa llibertat” (Històries (1,1)).

Hem vist, com els models historiogràfics romans republicans i de l’inici de l’Imperi, donen més importància a la narració dramàtica i a l’exaltació de valors personals i col·lectius que a la veritat històrica, fet que comença a canviar a partir de Tàcit.

dilluns, 11 de juny del 2012

El Tractat de Versalles



El Tractat de Versalles fou un acord de pau signat el 28 de juny de 1919 a la conclusió de la I Guerra Mundial, entre Alemanya i els aliats, representats pel president dels Estats Units Thomas Woodrow Wilson, el primer ministre britànic, David Lloyd George, el primer ministre francès Georges Clemenceau i el cap de govern italià Vittorio Emanuele Orlando, tot i que aquest últim país va ser representat durant quasi tota la conferencia pel seu ministre d’exteriors, Giorgio Sonnino. Crida l’atenció que Alemanya, principal protagonista de les conclusions finals, va restar exclosa de les conversacions.

El vídeo ens mostra unes imatges dels jardins del Palau de Versalles, seu de la conferencia, amb l’arribada dels mandataris i la seva ubicació a la Sala dels Miralls, on es va signar l’acord. Posteriorment ens mostra uns mapes de la situació europea anterior al conflicte i del nou panorama resultant dels acords. Continua amb una imatge del document final amb algunes signatures i finalment la sortida dels negociadors escenificant l’acord. L’àudio ens relata els prejudicis dels participants i el xoc entre l’idealisme de Wilson i la opinió dels europeus, més partidaris d’aplicar dures sancions contra l’Alemanya vençuda. Explica el desmembrament dels països perdedors i la nova configuració d’estats, realitzada sota criteris d’etnicitat. Finalment conclou la feblesa del nou marc continental i l’emergència d’un nou sentiment de descontent entre els països derrotats que tindria conseqüències nefastes en anys posteriors.

El Tractat de Versalles posa fi a cinc anys d’enfrontaments armats, l’origen dels quals cal buscar més enllà de l’atemptat de Sarajevo, en que va ser assassinat l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria el de de juny de 1914 (tot i que va ser el detonant i que va desencadenar un seguit de decisions governamentals dels països europeus marcades pels lligams i aliances existents, que van convertir Europa en un immens camp de batalla). Molts factors i interessos van influir en aquesta desmesurada internacionalització del conflicte. A diferencia d’anteriors conflictes en aquesta ocasió es lluitava per la supremacia mundial: “Alemania aspiraba a alcanzar una posición política y marítima mundial como la que ostentaba Gran Bretaña, lo cual automaticamente relegaria a un plano inferior a una Gran Bretaña que ya había iniciado el declive. Era el todo o nada” (Hobsbawm: Historia del siglo XX). També França perseguia equiparar-se econòmicament amb Alemanya després de superar la gran depressió de final de segle. A tot això cal afegir el creixent nacionalisme tant de pobles que restaven sota la sobirania d’altres estats o dels mateixos estats consolidats que propugnaven un retrobament amb els valors nacionals propis. Tots aquests factors van convertir la confrontació bèl·lica en una guerra on l’únic objectiu era la victòria total i l’aniquilació absoluta de l’enemic. Evidentment era un objectiu absurd i destructiu que va tenir greus conseqüències tant pels derrotats com pels vencedors.

Un cop Alemanya va veure clara la impossibilitat d’una victòria i davant la contraofensiva aliada, va demanar la pau i es va signar un armistici l’11 de novembre de 1918. El president nord-americà, Woodrow Wilson va presentar un pla de pau al Congrés dels Estats Units conegut com el pla dels Catorze Punts, autèntic embrió del posterior Tractat de Versalles. En aquest pla s’imposaven dures sancions tant econòmiques com polítiques a Alemanya, que incloïen la supressió del servei militar, la reducció de l’exèrcit o la desmilitarització de grans territoris, així com la prohibició de la producció de material de guerra. També se li va prohibir l’aviació militar i el manteniment de submarins, i la seva flota marina va quedar reduïda a 36 vaixells de superfície. Igual de dures van ser les imposicions sobre els territoris de l’imperi que es van veure reduïts aproximadament en un 13% només a Europa. Les colònies alemanyes també foren repartides entre els vencedors, i a més, se li imposà una quantiosa indemnització en concepte de reparacions de guerra, no només en metàl·lic, sinó també amb l’entrega de naus, trens, ramat i valuosos recursos naturals.

Com a conseqüència del tractat el mapa europeu va variar substancialment. Nous països van veure la llum, en ocasions seguint criteris d’etnicitat. Altre dels objectius del tractat fou fer front al perill per a les nacions occidentals de l’extensió del fenomen bolxevic, nascut a la recent Revolució Russa. Posteriors tractats van redefinir el mapa aplicant mesures similars a altres països perdedors. Per a garantir el nou ordre polític internacional es va crear la Societat de Nacions, l’objectiu de la qual era el manteniment de la pau i el foment de la cooperació internacional, però ben d’hora es va fer evident el seu fracàs quan els Estats Units, els principals impulsors, se’n van retirar al no ser ratificats els acords pel Senat d’aquest país. En canvi, la posició econòmica i de supremacia mundial dels Estats Units i de Japó, es va veure incrementada considerablement, suposant el fi de l’hegemonia europea al món.

En definitiva, la guerra i el Tractat de Versalles van representar un autèntic desastre pels països europeus, tant pels vencedors com pels vençuts, com va quedar demostrat al cap de només vint anys amb l’esclat de la II Guerra Mundial, que va posar de manifest que els acords presos no havien servit de gaire. La negativa dels Estats Units a ratificar l’acord i l’arraconament que van patir països com Alemanya o Rússia feien inviable una pau duradora. Alemanya va veure el naixement de nombrosos grups nacionalistes radicals que reclamaven la revisió del tractat al considerar-ho una imposició excessivament dura. Aquests grups van servir de trampolí per l’ascens al poder del nacionalsocialisme amb tot el que això va representar posteriorment.