dijous, 29 de desembre del 2011

Cap a un Món Bipolar: el naixement dels dos blocs


Per entendre la divisió del mon que es va produir al final de la II Guerra Mundial, cal remuntar-se al final de la Revolució Russa, entre 1917 i 1920, quan els Estats Units van enviar tropes per lluitar contra la Unió Soviètica, nascuda a partir d’aquesta guerra civil. Ja en aquest moment es va establir una important divisió ideològica entre les dues potències. L’aliança posterior per lluitar contra Alemanya, va ser “interessada”, i cap al final del conflicte va començar a trencar-se, per, entre altres coses, les maniobres soviètiques d’ajut a la instauració de democràcies populars controlades per partits comunistes en l’est d’Europa, l’ intervencionisme nord-americà a l’oest europeu, la divisió d’Alemanya... tot això era considerat com a provocacions, per una i altre banda.

A les conferencies de Jalta i Postdam, ja va quedar clara l’intenciò de les dues potències de repartirse el pastís, i es van posar de manifest les diferents visions de com s’havia de fer aquest repartiment. Per aquestes dates, els Estats Units ja estaven en possessió de la bomba atòmica, fet que va aprofitar el president nord-americà Truman, per negociar des de una posició de força. També s’ha de tenir en compte, que al final de la guerra, els Estats Units, produïen més de la meitat dels bens i serveis a nivell mundial, i que la Europa devastada depenia en gran manera, de l’ajut internacional per la seva reconstrucció. Però el fet que va trencar definitivament l’entesa entre les dues potències, va ser la diferent visió sobre el destí d’Alemanya, i la seva reorganització política i econòmica després de la guerra, que finalment va tindre com a conseqüència la divisió del país en dos, cada una de les parts sota la influencia d’una de les potencies.


Tots dos països, van utilitzar estratègies similars per assegurar-se el domini i el control de la seva ració del pastís, des de tres punts de vista: polític, econòmic i militar. Els Estats Units van promulgar la “Doctrina Truman”, amb l’objectiu de frenar l’avanç del comunisme a Europa, i d’ampliar la seva zona d’influència. També va comportar tota una sèrie d’accions dintre del mateix territori nord-americà, amb el senador McCarthy com a màxim exponent, orientades a una persecució brutal de tota activitat pro comunista, La rèplica soviètica, va ser la creació del KOMINFORM, per unificar les polítiques dels partits comunistes a nivell global. Econòmicament parlant, el secretari d’estat nord-americà, George Marshall, va posar en marxa, un sistema d’ajuts al desenvolupament, amb l’objectiu de reconstruir l’economia dels països europeus, i mantenir-los sota la seva òrbita, conegut com el “Pla Marshall”, contestat des de la Unió Soviètica, amb la creació del CAEM, tot i que fins a mitjans del cinquanta, no va tenir gaire influencia.

Finalment, un cop controlat el terreny polític i l’econòmic, mancava l’aliança militar, que va quedar plasmada amb la creació de la OTAN, sota el control dels Estats Units des de la seva posició supremacia militar, que implicava que qualsevol país signant, es comprometia a la defensa militar d’un altre país integrat en l’aliança, davant d’un atac extern. La contra rèplica soviètica va ser la creació del “Pacte de Varsòvia” amb similars objectius.

L’equilibri de forces es va establir quan la Unió Soviètica va disposar també de la bomba atòmica, a finals de la dècada dels quaranta, i va començar la carrera armamentística entre les dues potencies.

Aquesta bipolarització es va estendre, no només a Europa, sinó a nivell global, en funció dels regímens polítics de cada país, sempre sota el control dels Estats Units o la Unió Soviètica.

dimecres, 28 de desembre del 2011

Estètica Moderna


Durant una recent estada a Roma i amb ocasió de la visita al Castel Sant’Angelo, vaig coincidir amb els meus estimats Leon Battista Alberti i Immanuel Kant. Desprès d’admirar l’estàtua de bronze dissenyada per Bernini que corona l’edifici, vam encaminar els nostres passos cap a la Ciutat del Vaticà a través del Passetto. El nostre objectiu no era altra que contemplar la majestuositat de la Cúpula de la Basílica de Sant Pere, dissenyada per Miquel Àngel i construïda per Giacomo della Porta. Un cop situats sota ella, vam quedar meravellats per la seva alçada, vora els 130 metres, i per la seva bellesa. En paraules d’Alberti, la bellesa de la cúpula esta en la seva estructura, que és com la d’un animal i per tant imita a la Naturalesa. Alberti ens va explicar que la bellesa s’aconsegueix mitjançant la combinació de tres elements, el número, l’acabament i la col·locació, tal com es dona en la Naturalesa, i que aquests tres elements estaven perfectament combinats en la cúpula, mentre que els ornaments que l’adornaven eren un afegit que no realçava en absolut la bellesa de la construcció. L’amic Kant destacà el sublim de l’obra, la grandiositat de la seva bellesa, que sobreïx per damunt de la nostra capacitat per copsar-la. Ens diu que aquest és el segon grau de l’experiència estètica, que en un primer nivell es caracteritza perquè l’ésser humà troba bells els objectes que s’adapten a les seves facultats. Fetes aquestes consideracions, ens vam decidir per pujar els 537 esglaons que porten al cim de la cúpula per contemplar les meravelloses vistes de la ciutat de Roma que des d’allà es contemplen.



La bellesa al Renaixement

Per entendre les idees estètiques del Renaixement, hem de parlar de la nova mentalitat de l’home, vinculada a l’aparició del capitalisme, i que en el terreny artístic es manifesta amb una nova concepció de la producció d’obres d’art, en la qual les formes perden valor (en si mateixes i com a símbols) i es transformen en signes de poder. Es tracta d’una societat ascensional, en la que tothom vol aparentar més del que és, que mica en mica comença a viure la religiositat d’una manera més personal i més lliure, influenciada per les grans transformacions místiques de l’època. Un dels grans pensadors del Renaixement, Marsilio Ficino, parla de l’home com del vicari de Déu i el situa com a rector i destí del món:

“El hombre es verdaderamente el Vicario de Dios, puesto que habita y cultiva todos los elementos y está presente en la tierra sin estar ausente del éter.”

La principal aportació de Ficino a les idees estètiques, és la teoria de la contemplació, basada en el Fedó platònic, segons la qual en la contemplació l’ànima emigra cap a una consciència racional de les formes platòniques. Aquesta concentració interior és necessària per a la creació artística i per a l’experiència de la bellesa, doncs implica una desafecció de la realitat i una capacitat d’anticipar el que encara no existeix.

Un fet fonamental van ser els canvis produïts en relació a la concepció de les arts i en l’actitud davant d’elles. Tres homes van influir decisivament en aquest canvis:

  • Leonardo da Vinci, amb una llarga sèrie de notes encaminades a la confecció d’un tractat sobre la pintura.
  • Albert Durero, autor de dos llibres sobre la geometria i la perspectiva, i les proporcions humanes.
  • Leon Battista Alberti, autor de tres llibres sobre la pintura, l’escultura i l’arquitectura.

Segons Alberti, el pintor necessita un talent i una habilitat especial, així com una educació liberal i un coneixement total de la naturalesa humana. També ha de ser un científic, capaç de seguir les lleis de la naturalesa, especialment expert en matemàtiques i dominador de les teories de les proporcions i de la perspectiva lineal, tant necessàries per dotar a la producció pictòrica de bellesa i fer-la digna de l’objectiu final, que no és altre que la imitació de la realitat natural. També Leonardo es va manifestar a favor de la supremacia de la pintura vers la poesia o la música. Tanmateix, la teoria de la música va tenir un paper fonamental en la consolidació del concepte de la fidelitat en la representació, tant important en la estètica renaixentista. Així ho defensaren Gioseffe Zarlino o Vincenzo Galilei en la seva recerca d’una música vocal amb la força emotiva i l’eficàcia ètica de la música grega. En quant a la poesia, el Renaixement va adoptar els conceptes aristotèlics de poesia com a imitació de l’acció humana, i d’Horaci, segons els quals, la poesia aspira a delectar i instruir.

En definitiva, podem dir que al Renaixement la bellesa s’entén al mateix temps, com una imitació de la naturalesa segons regles científiques, i com la contemplació d’un grau de perfecció sobrenatural. D’aquí que l’artista sigui tant creador de novetats, com imitador de la realitat. Com diu Leonardo, “la imitación es, por un lado, estudio e inventiva que se mantiene fiel a la naturaleza porque recrea la integración de cada una de las figuras en el entorno natural y, por otro, actividad que exige también innovación técnica y no una repetición pasiva de las formas”.

La bellesa il·lustrada

La transició entre el Renaixement i la Il·lustració, es realitza de manera gradual, sense grans canvis en el paradigma estètic. A mesura que avança el segle XVII es va imposant el predomini de la raó, començant per França i amb la figura de René Descartes, que amb els seus mètodes dibuixa una voluntat de recerca de claredat dels conceptes, del rigor deductiu i de la certesa intuïtiva dels principis bàsics. La combinació d’elements cartesians i aristotèlics, es va fondre en els conceptes de raó i naturalesa, i en l’obra de Alexander Gottlieb Baumgarten (encunyador del terme “estètica”) troben ja un intent sistemàtic de desenvolupament d’una metafísica de l’art amb un principi bàsic: la imitació de la naturalesa. L’any 1605 Bacon va publicar el seu Advancement of Learning, en el que va col·locar la imaginació com a facultat al mateix nivell que la memòria i la raó, i es va acceptar àmpliament la influencia de la fantasia (o imaginació) en la creació artística. Els teòrics anglesos van fixar el seu interès en la psicologia de l’art, especialment en el procés creador i en els efectes de l’art sobre l’observador. Shaftesbury va anomenar sentit moral, a la facultat de captació de l’harmonia, destinada especialment per a la aprehensió estètica. Francis Hutcheson en la seva obra Inquiry Concerning Beauty, Order, Harmony and Design, afirma l’existència d’un sentit interior, el sentit de la bellesa, independent del sentit de la raó, i que ens fa percebre la bellesa d’un objecte quan presenta “una mezcla adecuada de uniformidad y variedad, de suerte que la belleza varía con cada una de ellas si la otra se mantiene constante”.  Altres pensadors com Alexander Pope, Georges Berkeley o David Hume expressen les seves nocions estètiques. Pope diu “seguid primero a la Naturaleza, y formad vuestro juicio por su justo canon, que es siempre el mismo”. Durant la segona meitat del segle XVIII, van continuar les investigacions sobre les condicions necessàries de la bellesa. En aquest sentit, Edmund Burke justifica el sublim com a expressió de la nostra por de la mort i ens diu que la bellesa té molt de sublim i no és gens racional ni voluntària.

A la França del segle XVIII, trobem a Voltaire amb el seu ideal del gust universal, cap on tothom ha de convergir, o a Diderot amb els seus plantejaments precursors del romanticisme, en els que destaca la primacia del natural en combinació amb un ideal d’harmonia matemàtica.

Però és a Alemanya, on es constitueix com a tal la disciplina estètica. Baumgarten, com hem dit, delimita el seu àmbit en l’obra Aesthetica, i les universitats inclouen la disciplina com a part del currículum filosòfic. Immanuel Kant eleva l’estètica al màxim nivell filosòfic en la seva darrera Crítica (Crítica de la facultat de jutjar) . En aquesta obra, Kant intenta relacionar els mons de la naturalesa i la llibertat, que havia distingit i separat en les anteriors Crítiques. Kant afirma que el nostre judici de gust és desinteressat, i distingeix una bellesa lliure de la bellesa d’una cosa que se sap què és o què representa.

“El juicio de gusto no es un juicio de conocimiento, y por tanto no es científico sino estético, con lo que quiero decir que es un juicio cuyo fundamento solo puede ser subjetivo”.

Kant ens parla de dos nivells en l’experiència estètica: el nivell resultant de l’adequació entre el que veiem i les nostres facultats per copsar-ho, i el nivell que es dona en el sobreeiximent del que percebem per damunt de la nostra capacitat per copsar-ho. Aquest és el nivell del sublim, que Kant divideix en dues possibilitats: la desmesura qualitativa que anomena el sublim matemàtic, o la desmesura en un procés, que anomena sublim dinàmic. En quant a la bellesa, Kant la defineix com allò capaç d’agradar-nos de manera desinteressada, i ens diu:

Aquello por lo que se es consciente de experimentar una complacencia sin interés no puede ser valorado más que de esa forma”


Conclusió

La pujada a la cúpula i el passeig entre Sant’Angelo i la basílica ens van portar en animada discussió cap als Museus Vaticans, on tenia lloc l’exposició Fabergé. Les Imatges Sagrades, que tots tres volíem contemplar. Durant el camí, vam buscar punts de trobada entre les nostres idees estètiques, amb la naturalesa i la raó com a punts de partida, i amb la convicció comuna de trobar-nos al bell mig d’un procés evolutiu gradual, sense estridències, que fa que les idees d’un siguin la evolució natural de les idees de l’altre.

dimarts, 27 de desembre del 2011

Las Reformes Protestants (2)


El model de Reforma anglès, l’anglicanisme, poc va tenir a veure amb la resta de reformes continentals. De bon començament, es va tractar d’una raó d’Estat, motivada per la negativa de la Santa Seu de concedir el divorci a Enric VIII, i que va provocar el trencament definitiu amb Roma, proclamant-se el monarca Tudor cap de l’Església d’Anglaterra, i encetant la desamortització dels monestirs catòlics de la nació, repartint les propietats d’aquests entre l’alta burgesia. L’any 1535 es va publicar la Bíblia traduïda a l’anglès, i el monarca va ordenar que a tota església hi hagués un exemplar traduït. Posteriorment, durant el regnat de Maria Tudor, es va viure un període de recatolització, que es va tornar a interrompre amb l’arribada al poder d’Isabel I, que va dictar una nova Acta de Supremacia que consolidà l’anglicanisme a Anglaterra. L’any 1560, el Parlament escocès, influït per les doctrines del reformador John Knox, fa del calvinisme la religió oficial del regne, alhora que el luteranisme i el protestantisme s’escampen per l’Europa centreoriental a Bohèmia, Moràvia o Polònia.

Com veiem, una variant o altre de protestantisme s’havia estès amb rapidesa i facilitat per gran part del centrenord d’Europa, en part per una qüestió d’oportunisme. Els reformadors deien allò que molts esperaven escoltar, i la conjuntura social de l’època va afavorir la seva expansió. També va influir el suport que alguns senyors i prínceps alemanys van donar a Luter de bon començament, al trobar-se identificats en la discussió de la supremacia del poder pontifici al civil, i això va fer despertar els seus sentiments antipapals.

Paral·lelament a l’expansió del protestantisme pel centrenord d’Europa, es va començar a gestar un profund canvi en el  lideratge econòmic i intel·lectual, en benefici de les nacions que acollien les tesis reformistes. En segles posteriors, els sociòlegs alemanys van trobar diferents explicacions. Karl Marx, va veure en el protestantisme la ideologia del capitalisme, la conseqüència religiosa d’un fenomen econòmic. Wemer Sombart va invertir la formula, afirmant l’existència d’un esperit creatiu en el capitalisme, que tindria el seu origen en l’emigració del jueus de Lisboa i Sevilla cap a Hamburg i Amsterdam, i fonamentant la seva expansió en els esdeveniments socials del segle XVI. Però les teories més acceptades, són les de Max Weber, que al igual que Sombart, parla de l’esperit del capitalisme, però situa el seu origen en la nova ètica protestant de Calví. Segons Weber, els creadors del capitalisme modern eren homes amb una gran disciplina moral, que els portava a situar la seva religió en el exercici metòdic del seu treball vocacional, menyspreant el luxe i l’ambició social, i per tant amb l’única possibilitat de reinvertir els seus guanys en la seva vocació, i així acumulant més riqueses. Aquesta disciplina moral que els guiava, era la nova ètica calvinista. Efectivament, si fem una ullada a l’historia econòmica d’Europa, veiem que a mitjans del segle XVII, els grans empresaris, tant en els països catòlics com en els protestants, són calvinistes, tot i que molts d’ells amb una certa mancança d’ortodòxia doctrinal. Però el decisiu per Weber no és aquesta ortodòxia, sinó el dipòsit moral que la seva fe ha creat en ells, que ell anomenava “ascetisme mundà”. Si observem en profunditat les característiques d’aquets nous empresaris ens adonem de que la gran majoria d’ells eren flamencs immigrats, calvinistes per adscripció, però no necessariament per devoció.


En l’actualitat, la tendència és pensar que el gran flux migratori que va caracteritzar l’època, i que va produir el gran canvi en el poder econòmic europeu, va estar motivat per motius religiosos. Els empresaris que van marxar cap a zones on triomfaven les reformes protestants, havien estat perseguits als seus països d’origen per les seves creences. Bàsicament els podríem definir com erasmistes, que al igual que els primers reformadors estaven en contra de tot l’aparell oficial eclesiàstic, i a favor de l’estudi de la Bíblia i de la devoció personal. Aquests erasmistes en els temps de la Reforma, van veure com la seva actitud mental, consentida durant generacions per l’Església catòlica, era declarada herètica, i no van dubtar a definir-se com a calvinistes i a emigrar a llocs on se sentien protegits.

Com hem vist, Reforma i capitalisme es troben en estreta relació. Max Weber va suggerir aquesta relació com de causa i efecte, però la discussió encara és viva i el problema no està resolt. Ningú avui en dia pot afirmar taxativament que aquesta relació sigui com  l’expressava Weber, ni tampoc, que es degui a una simple casualitat i a una mera concordança en el temps. Podríem considerar que es tracta d’una mateixa revolució social, viscuda des de dos punts de vista diferents, les relacions dels homes amb Déu i dels homes entre ells mateixos.

dilluns, 26 de desembre del 2011

Les Reformes Protestants (1)


L’inici de la Reforma ha estat datat a l’any 1517, arran de la publicació al castell de Wittenberg de les tesis de Martí Luter contra les indulgències papals, autèntic negoci de l’Església romana. L’objectiu de Luter era encetar una profunda regeneració religiosa, tant material con dogmàtica. Veurem els orígens del moviment reformista, les seves principals característiques i la seva expansió arreu d’Europa, principalment al centre-nord del continent, amb les particularitats pròpies de cada zona. També farem esment de la avui encara discutida relació entre protestantisme i capitalisme, i la seva influència en la societat europea.

Els precedents de la Reforma cal buscar-los en el moviment nascut a finals del segle XIV, la Devotio Moderna, que preconitzava una experiència religiosa més personal i intimista, que no pas la, en aquells temps, experiència mediatitzada i institucionalitzada per l’Església cristiana. Els propagadors d’aquestes idees, van ser els germans de la vida comuna, fundats per Geert Groote, a la ciutat flamenca de Deventer, que van arrelar ràpidament entre els creients insatisfets davant la degeneració de l’Església cristiana, i en particular de la Santa Seu, molt allunyats dels postulats del cristianisme original. Hem de tenir en compte, que en aquesta època, la religió era viscuda com un eix vertebrador de la societat, i qualsevol tema que afectes aquest principi organitzatiu o a les seves institucions, era motiu de grans tensions col·lectives. El punt culminant d’aquestes tensions, es va donar, com hem comentat, amb la exposició pública de les tesis de Luter contra les indulgències papals, veritable negoci eclesiàstic. En la tesi numero 5, Luter diu: “El papa no tiene ni la voluntad ni el poder para remitir penas, excepto las que haya impuesto él por su propia autoridad [...]”, i continua a la tesi numero 20: “Por lo tanto, el papa, cuando habla de remisión plenaria de todas las penas, no significa realmente de todas, sino solo de las que él mismo ha impuesto. [...]”. Aquestes tesis van ser llegides en clau de desafiament a l’autoritat papal a Roma, i la Santa Seu va exigir a Luter que es detractés públicament. Davant la seva negativa, el papa León X, va promulgar l’any 1520 la butlla “Exsurge Domine”, amenaçant amb l’excomunió al reformador i exhortant als creients a no posseir els escrits de Luter, i fins i tot a cremar-los. La crema dels seus llibres va representar un fracàs per la institució eclesiàstica, doncs a molts llocs es van substituir els llibres de Luter per llibres catòlics, o fins i tot per fulls en blanc. El mateix any, Luter va publicar la Crida a la noblesa cristiana de la nació alemanya, amb la finalitat de lluitar contra la tirania papal, i va cremar públicament la butlla promulgada pel Papa juntament amb tota una sèrie de llibres de dret canònic. Finalment, el Papa el va excomunicar l’any 1521.



Els postulats de Luter es poden resumir en tres punts:

  • Els homes neixen predestinats, per tant no poden fer res per tal de guanyar-se la salvació de l’ànima, i la única sortida del bon cristià, és tenir fe en la misericòrdia divina.
  • En conseqüència, l’Església com a institució i les seves pràctiques i rituals no tenen cap sentit, i hem d’avançar cap al sacerdoci universal, amb la Bíblia com a únic intermediari entre Déu i els homes.
  • Es per tant en la Bíblia on els creients han de buscar la infal·libilitat, i no pas en el Papa, al qual Luter descriu com a fals vicari de Déu a la terra.

És indubtable que l’aparició de l’impremta, va tenir molt a veure en la difusió de les idees de Luter. El reformador va dedicar deu mesos a traduir la Bíblia al alemany, i el seu èxit va ser espectacular; alguns informes xifren el volum de les seves vendes en cinc mil exemplars en dos mesos, i en dos-cents mil en dotze anys. Tal va ser la popularitat de les idees reformistes, que l’any 1526 l’emperador va atorgar a cada estat alemany el dret a escollir lliurament la seva branca religiosa, luterana o romana. Molts estats alemanys es van posar de part de Luter i en poc temps els estats escandinaus van fer el mateix. També a Suïssa es va escampar el moviment reformista, recolzat per la llengua alemanya que es parlava a l’estat, encapçalat pel sacerdot catòlic Ulrich Zwingli, amb uns predicaments molt similars als de Luter, potser una mica més radicals, doncs demanava eliminar tot vestigi de l’església romana, com les imatges, vestits clericals, crucifixos...

Totes les tensions generades en el camp religiós, que com hem vist era quelcom més que una experiència intimista, van derivar en conflictes armats. A l’imperi germànic va esclatar la revolta dels camperols, que apropiant-se del llenguatge reformador, perseguien legitimar les seves reivindicacions socials qüestionant l’existència tant d’intermediaris eclesiàstics (el Papa, l’Església com a institució), com de senyors feudals o prínceps opressors. Els camperols alemanys van elaborar una llista de demandes agrupades en dotze de concretes, entre les que ni havien dues amb un clar sentit espiritual, com eren la predicació simple i clara de l’Evangeli, i l’elecció i la manutenció comunitària del pastor local o guia religiós. A Suïssa també va esclatar una guerra entre protestants i catòlics romans, que va suposar la mort del reformista Zwingli. Al finalitzar la guerra és va optar pel model germànic de donar llibertat d’elecció de culte a cada comunitat. L’obra de la Reforma suïssa, la va continuar Joan Calví, que es va establir a Ginebra amb l’objectiu de fer d’ella una ciutat de Déu, creant reglaments estrictes que sancionaven des de les institucions religioses fins a la sanitat o la moral pública. Ginebra es va convertir en un focus d’expansió de les idees calvinistes, doncs molts reformadors perseguits als seus països emigraven a la ciutat, per tal d’assolir les ensenyances i els mètodes de Calví i posar-los en pràctica als seus llocs d’origen.

dissabte, 24 de desembre del 2011

Pintura espanyola del segle XVIII: Els estrangers a Madrid


Existeix la impressió de que la pintura espanyola va finalitzar un cicle amb el canvi de segle, i que va canviar radicalment a partir d’aquesta significada data. Dos motius porten a pensar d’aquesta manera, el primer d’ells la mort de Carlos II l’any 1700 i l’arribada al poder dels Borbons, amb altres gustos i altre estètica que els seus predecessors. El segon motiu és la mort en els últims anys del segle XVII dels grans mestres de la pintura espanyola, com Murillo (1682), Carreño, Rizi i Herrera (1685), Valdés Leal (1690), o Claudio Coello en 1693. Cert és que fins l’eclosió de Goya no trobem artistes de primer ordre en el panorama espanyol, però també és cert que l’estètica borbònica no va començar a imposar-se fins ben entrat el segle, i que les comunitats religiosa i nobiliària, principals clients dels artistes, mantenien una evident continuïtat amb la manera de fer del segle anterior. Hem de pensar, que a cavall dels dos segles trobem artistes força representatius del ple barroc com Antonio Palomino (pintor del rei i amb plena producció fins a la seva mort l’any 1726), Isidoro Arredondo o José García Hidalgo. És cert que les vicissituds propiciades per la guerra de Successió no van facilitar les coses en l’àmbit artístic, però un cop restablerta la pau, l’activitat pictòrica va tornar a la seva normalitat.

Tanmateix, mica en mica la nova estètica borbònica es feia un lloc entre la pintura espanyola, amb l’inestimable ajut del rei Felip V, que impulsarà un art més grandiloqüent de clara arrel academicista, amb tot un seguit de pintors d’origen francès, que van anar arribant a la Cort.



Els estrangers a Madrid

Ja durant el segle anterior, al final del regnat de Felip IV i durant tot el de Carles II, és van incorporar a la Cort un cert nombre d’artistes estrangers, principalment flamencs i italians, que van treballar plegats amb els espanyols. Entre els flamencs destaca Jan Van Kessel, que va arribar a ser pintor de la reina, i que sembla que va retratar a Felip V sense gaire èxit. Entre els italians, Luca Giordano,  va romandre a la Cort fins l’any 1702, i va rebre l’encàrrec de Carles II de pintar les voltes de l’església de l’Escorial, en una clara senyal de l’estètica dels nous temps, allunyada ja de la severitat de la Contrareforma i a la recerca d’un efecte més decoratiu.

Però com hem comentat, els nous aires borbònics, van portar a la Cort tot un seguit d’artistes francesos, entre els quals estaven Louis Michel Van Loo, pintor de cambra de Felip V, que va perllongar la seva estància espanyola fins l’any 1753, i que un any abans de la seva partida va ser membre fundador de la Academia de Bellas Artes de San Fernando. Altre artista francès que va  gaudir de la distinció de pintor de cambra del rei, va ser Jean Ranc, especialitzat en retrats, però la seva tasca no va ser suficientment valorada, i fins i tot va tenir problemes oculars culminant la seva desgràcia la nit de Nadal de l’any 1734, quan es va declarar un incendi a les seves habitacions, que va destruir per complet l’edifici de l’Alcazar de Madrid. El seu gran rival Michel-Ange Houasse, retratista i paisatgista, va deixar nombrosos retrats de la família reial, i les escenes bucòliques habituals en el barroc flamenc, afegint en alguna d’elles un aire mitològic, com per exemple a La Bacanal (imatge).



Més entrat el segle, observem la presència de l’artista venecià Giambattista Tiepolo, l’últim gran decorador del barroc italià. La seva fama va fer que Carles III el cridés per decorar el Palau Reial de Madrid l’any 1761, encàrrec que el va mantenir ocupat fins al 1769. Un cop finalitzat va dedicar-se a la confecció de set retaules per a l’església del convent de San Pascual d’Aranjuez, actualment al Museu del Prado. Es dona la circumstància de que arrel d’un enfrontament amb un altre estranger resident a Espanya, Antón Rafael Mengs, cap visible de la corrent neoclàssica que començava a imposar-se, els set retaules de Tiepolo van ser substituïts per teles del propi Mengs i de Francisco Bayeu.

divendres, 23 de desembre del 2011

La Cuina de Divendres (23 de desembre)


Tarta de Salmón

Ingredientes:

·         300 gr. de bacalao esqueixat

·         150 gr. de gambas peladas

·         400 gr. de salmón ahumado

·         2 patatas

·         2 huevos

·         Pepinillos

·         Aceitunas

·         Cebolleta

·         Aceite de Oliva Virgen



En un molde redondo de unos 18-20 cm. de diámetro, colocamos papel film y pincelamos con aceite. Lo forramos con lonchas de salmón, subiéndolo por las paredes para luego poder cerrar la tarta. Cocemos las patatas, las pelamos y dejamos enfriar, antes de cortar unas rodajas con las que haremos la base. El resto de patata lo trituramos con un tenedor y reservamos. Añadimos un chorrito de aceite sobre la base de patata de la tarta. En un bol, mezclamos el bacalao con las gambas previamente cortadas en 2-3 trozos, las aceitunas, pepinillos y cebolleta también picados y el huevo que habremos cocido, troceado. Mezclamos bien y añadimos la patata. Colocamos esta pasta encima de la base de patata de la tarta, aplanamos y cerramos los bordes del salmón hacia dentro. Si es necesario, añadimos una loncha más para tapar huecos. Cerramos el plástico transparente y lo ponemos en la nevera unas horas antes de servir.



Rodaballo a l’all cremat

Ingredientes:

·         4 lomos de rodaballo

·         6 dientes de ajo

·         2 tomates maduros

·         2 huevos

·         Aceite de Oliva Virgen



Salamos y marcamos los lomos de rodaballo en la plancha. Reservamos. Laminamos 4 ajos y los doramos en la plancha. Con estos ajos, hacemos un all i oli. Picamos los dos ajos restantes y los sofreímos en la sartén con los tomates pelados y troceados durante 7 minutos. Cubrimos los lomos de rodaballo con el all i oli y gratinamos en el horno de 6 a 8 minutos. Servimos con un poco de salsa de tomate como acompañamiento.

dijous, 22 de desembre del 2011

Modernitat


El mot “modernitat” s’associa amb un temps i una localització geogràfica determinada. L’espai geogràfic és Europa i el temps comença amb la Il·lustració al segle XVIII,  arribant al seu màxim exponent a partir dels postulats de Auguste Comte en la primera meitat del segle XIX.

“La modernitat marca el punt de ruptura entre el pensament teològic i el pensament científic i crític”. En aquest sentit, podem considerar com a societats modernes, aquelles que progressivament van abandonant les concepcions religioses que expliquen la realitat del seu entorn i les substitueixen per altres de caire més racional.



EN QUIN SENTIT ÉS MODERN EL PENSAMENT IL·LUSTRAT? RELACIÓ ENTRE LA IL·LUSTRACIÓ I “PROGRÉS”. PAPER QUE SE LI ATORGA A LA CIÈNCIA. PERQUÈ ES CONSIDERA ELS PHILOSOPHES COM A PRECURSORS DE LA CIÈNCIA SOCIAL?

El pensament il·lustrat és modern tant pel que significa de trencament amb les idees tradicionals amb una gran influència religiosa, com per la manera de crear i difondre el nou pensament, que deixa de dependre de la institució eclesiàstica que fins aleshores havia monopolitzat (i d’alguna manera censurat), l’arribada de la cultura al poble.

Durant l’època de la Il·lustració es van crear institucions com les acadèmies científiques, es van multiplicar les publicacions dedicades a assumptes literaris, artístics o filosòfics, o es van crear les primeres biblioteques a on es podia acudir a llegir revistes o participar en reunions en que es debatien temes d’actualitat.

Totes aquestes novetats van crear les condicions necessàries per que els intel·lectuals poguessin difondre les seves idees amb molt més abast i amb major llibertat que fins aleshores, i per que un dels trets característics de la Il·lustració, com és el concepte de progrés (entès com la idea de que l’aplicació dels mètodes científics milloraria les condicions de vida de l’ésser humà i acabaria amb les injustícies socials), tirés cap endavant amb l’ajut inestimable de la ciència, paradigma de la raó per els philosophes.

Basant-se en el coneixement empíric, els philosophes, volien donar resposta a tots els interrogants tant de tipus natural com social, aplicant els mateixos mètodes científics al seus treballs. Aquests es van centrar en la tasca d’intentar millorar una organització social que consideraven desfasada i injusta, i es poden considerar com a precursors de les ciències socials en el sentit de que per primera vegada es tenia en compte a l’individu.



PRINCIPALS CANVIS QUE IMPLICA LA MODERNITAT SEGONS COMTE, MARX, DURKHEIM I WEBER

L’adveniment de la modernitat va suposar tota una sèrie de canvis socials, econòmics i polítics, que van tenir diverses explicacions per part dels grans pensadors de l’època.

D’una banda trobem a Comte i Marx que van elaborar teories explicatives de l’evolució de la història universal des de diferents punts de vista, Comte des del positivisme i Marx des del materialisme històric. Juntament amb Durkheim creien que la ciència podia servir de suport per a una organització social més justa. Weber en canvi, era més escèptic.

Segons Comte, un cop traspassats els estadis teològic i metafísic, s’arribaria a l’estadi positiu que representaria la generalització del pensament científic en tots els ordres de la vida. Marx parla del modes de producció com el tret més característic de la història i diu que un cop superats els modes de producció antic, feudal i capitalista, s’arribarà al mode de producció socialista, a on per primera vegada, les relacions de producció no estaran fonamentades en les desigualtats i els conflictes d’interessos. Durkheim pensa que el veritable motor del canvi és la nova organització en la divisió del treball que propicien les societats modernes, amb una gran especialització i un cada cop major nombre d’ocupacions. Weber ens parla del procés de racionalització que ha tingut la humanitat al llarg de la història, que no ha sigut homogeni ni en totes les societats ni en tots els àmbits, recollint les teories dels seus predecessors en una única teoria global, on cada una de les dimensions anteriors té una part important i complementaria dintre del tot.

En general, tots quatre pensadors defensen la substitució de la religió per la ciència com a catalitzadora del pensament humà. Per ells les societats modernes es caracteritzen per un progressiu abandonament de la religió com a forma d’explicar els fets, i per l’acceptació dels mètodes científics d’investigació que donen sentit a fenòmens fins llavors inexplicables sense la intervenció d’una força superior.

Altre punt de concordança és la importància que donen a “l’home comú”, centre de les seves teories i de les seves preocupacions. Comte adreça als sectors més populars els seus programes d’educació i confia en millorar les seves condicions de vida. Marx atorga a la classe treballadora el protagonisme decisiu en els canvis socials. Durkheim parla de l’anomia com el gran perill de les societats modernes, mentre que Weber ens expressa el desencantament del món que es produeix com a conseqüència del replegament de la religió sobre ella mateixa.



IMPACTE DE LA MODERNITAT EN LA NOSTRA EXPERIÈNCIA I LA NOSTRA CONSCIÈNCIA

Les societats modernes i els seus processos de racionalització porten implícits una sèrie de perills que ja van definir els fundadors del pensament sociològic:

  • Anomia: és la manca de límits per als nostres desitjos i aspiracions. La instauració del mercat com a entitat reguladora de la nostra societat, en detriment de la religió o el poder, ha provocat un augment considerable de l’anomia, doncs s’ha revelat com una institució anàrquica i descontrolada. La societat moderna és una gran creadora de noves necessitats, que difícilment es poden satisfer amb els mitjans de que disposem, fet que provoca la continua recerca de nous mitjans que satisfacin aquestes necessitats provocades.

  • Alienació: el desenvolupament capitalista condueix a l’empobriment creixent del proletariat, no només econòmic sinó moral. El treballador cada cop veu com menys seu el fruit del seu treball, el que ho converteix en absurd i rutinari.
  • Desencantament del món: a mesura que avança el procés de racionalització, cada cop més fets o fenòmens tenen una explicació científica o racional, i això implica un desencantament del món tradicional que fins ara ha existit en l’imaginari col·lectiu. La conseqüència immediata és  el pas de la religió a un segon terme, i la seva desaparició progressiva de l’àmbit públic, doncs ja no és l’encarregada de donar sentit a la vida. En canvi, no trobem cap altre institució que pugui substituir-la en aquesta tasca, i això aboca a l’home modern a un sentiment de desemparament, fet que provoca que es plantegi seriosos interrogants sobre el sentit de la seva vida.

dimecres, 21 de desembre del 2011

Ètica: Definició i Estatus


L’ètica tracta de les normes que governen les accions humanes. Per lo tant no tracta de com són les coses, sinó de com han de ser en el pla de la conducta humana. L’ètica es pot enfocar principalment des de dos punts de vista:

-          Ètica normativa, o el raonament de com comportar-nos en determinades situacions.

-          Filosofia moral o de l’ètica, que estudia per què les normes ens obliguen a seguir-les, o intentar fonamentar els principis de la moral.

La reflexió filosòfica sobre “què he de fer” ha portat a la constitució dels sistemes ètics. Al marge del coneixement dels diferents postulats filosòfics, els éssers humans tenen una actitud davant la vida que els porten a defensar unes conviccions, la teorització de les quals correspon a la disciplina filosòfica anomenada ètica, o filosofia moral. Per tant podem definir els dos termes principals d’aquesta disciplina de la següent manera:

-          Ètica es refereix a la reflexió teòrica i especulativa sobre el comportament humà.

-          Moral es refereix als aspectes concrets i pràctics d’aquest comportament.

El terme “ètica”, prové del grec “ethos”, que significa “manera de ser” o “caràcter”, mentre que el terme “moral” ve del llatí “mos-moris”, que porta implícits els significats de “sentiments, costums i caràcter”, tres nivells graduals en l’adquisició d’una manera de ser i actuar, segons Aranguren.



Estatus

-          Sociologisme moral: segons alguns autors, l’ètica seria un capítol de la política, de manera que el fet moral seria un fet social. Així, un acte moral es bo si s’ajusta a la regla social.

-          Naturalisme ètic: que sosté que els termes del llenguatge moral, signifiquen certes propietats naturals que, com a tals, poden ser percebudes pels sentits.

-          Intuïcionisme: afirma que els termes morals es refereixen a propietats no naturals que només poden ser copsades per la intuïció.

-          Emotivisme: nascut com una crítica a l’ intuïcionisme, manté que l’ètica com a ciència no te cap sentit, atès que les proposicions ètiques no són empíricament verificables. Segons ells, els enunciats ètics no afegeixen res al nostre coneixement, només expressen sentiments d’aprovació o desaprovació de conductes, i per tant els termes ètics només tenen un significat emotiu.

dimarts, 20 de desembre del 2011

Història Demogràfica: Conceptes


Una població és un subsistema dintre dels ecosistemes, compost d’individus amb un bagatge tecnicocultural variable, amb el que manipulen l’ecosistema, i amb els seus propis mecanismes de reproducció i supervivència.

Quan una població té les seves necessitats materials i energètiques cobertes, funciona com un demosistema, que es pot dividir en tres blocs en funció del seu comportament:

-          Joves (J), de 0 a 14 anys, o reserva reproductora

-          Adults (A), de 15 a 49 anys, o grup reproductor

-          Vells (V), de més de 50 anys, o grup residual

La dinàmica i el volum del demosistema depenen bàsicament del volum d’adults i de les normes culturals que regeixen la població. Històricament cal destacar tres models de població:

-          Model preindustrial                    J=32%                        A=60%           V=8%

-          Model desenvolupat                   J=20%                        A=48%           V=32%

-          Model subdesenvolupat            J=36%                        A=54%           V=10%

Del anàlisi del tres models podem deduir fets com la major esperança de vida i la menor natalitat del món desenvolupat, o al inrevés en poblacions subdesenvolupades. També observem els avanços de la medicina si comparem les dades del model preindustrial amb les del model desenvolupat. Tots aquests anàlisis els realitza la demografia com a ciència encarregada de descobrir lleis de població o comportaments comuns de grups humans, i de explicar aquestes lleis i comportaments, per tal de aclarir-ne les causes o les conseqüències. Per tant la demografia és una descripció quantitativa de les poblacions, i un estudi matemàtic dels seus moviments i les seves variacions.



L’estructura o estat d’una població en un moment donat depèn de la acció conjunta del moviment natural i de les migracions. El demògraf té en compte diverses dades per el seu estudi, com el total d’habitants, la densitat de població, la distribució entre els sectors rural i urbà, la repartició entre sectors primari, secundari i terciari o la distribució per edats i sexe. Per aquesta última variable fa servir la piràmide d’edats, amb la que amb un cop d’ull, veiem ràpidament el tipus de població a estudiar i tant la seva història passada com la tendència futura.

Alguns dels índex demogràfics més significatius son:

-          Taxa de natalitat = nombre de nascuts en un any x 1000 / població absoluta

-          Taxa de mortalitat = nombre de defuncions anuals x 1000 / població absoluta

-          Taxa de mortalitat infantil = nombre de morts menors d’un any x 1000 / nombre de nens nascuts aquest any

-          Taxa de fecunditat = nascuts durant l’any x 1000 / dones entre 15 i 49 anys l’any

-          Creixement vegetatiu = natalitat – mortalitat

-          Creixement real = creixement vegetatiu – saldo migratori

dilluns, 19 de desembre del 2011

Mètodes i Instruments de la Geografia: La Cartografia


L’home sempre ha tingut la necessitat de conèixer la terra i representar-la. Des de la antiguitat, ho ha fet en forma de mapes, amb diverses finalitats com ara la navegació comercial o bé les activitats militars. Al llarg del segles s’han anat incorporant elements tècnics cada cop més sofisticats, que han esdevingut en el que avui coneixem con cartografia, o ciència de fer mapes. Un mapa és la representació a escala de la realitat sobre una superfície plana.

Per representar els elements geogràfics en un mapa, la cartografia utilitza una sèrie de símbols, que poden ser de tres tipus:

-          Puntuals, utilitzats per representar cims de muntanyes, monuments o ciutats.

-          Lineals, emprats per representar carreteres o vies de ferrocarril.

-          Superficials, per a fenòmens que afecten una certa superfície, com ara un conreu.

En un mapa també s’utilitza el llenguatge escrit, per els topònims o noms dels llocs.

Els principals problemes que s’han trobat els cartògrafs a l’hora de representar en un mapa la realitat de la terra, han estat l’altitud i la forma esfèrica del planeta. Plasmar l’altitud en una mapa, s’ha solucionat mitjançant corbes de nivell, que son línies que uneixen punts que tenen la mateixa altitud. Aquest sistema sovint es combina amb colors o l’ombreig per obtenir resultats molt més expressius. El problema de la forma esfèrica de la terra, es soluciona per mitja de les projeccions, ideades per preservar les latituds i longituds dels llocs en la seva representació plana i la distància, forma i àrea correctes. Tot i això, no ni ha cap projecció que representi una figura esfèrica en un pla sense alguna distorsió. En funció del que volem representar, s’utilitza una projecció o un altre (azimutals, còniques o cilíndriques).



Tot mapa ha de incloure una llegenda, on figurin els valors dels símbols utilitzats, i una escala, que pot ser numèrica, i indica quantes vegades està reduïda la realitat en el mapa, o gràfica, que permet a la vista d’un segment, calcular les distàncies de forma ràpida en un mapa.

Els mapes es divideixen, bàsicament, en topogràfics i temàtics. Els topogràfics contenen informació sobre els trets físics i humans i dona una imatge general del territori representat. Els mapes temàtics s'han fet per mostrar un fenomen  concret, que pot ser demogràfic, econòmic, cultural de comunicacions...

Altres recursos importants per l’elaboració de mapes, son les fotografies aèries i les imatges de satèl-lit, que permeten recollir informacions imperceptibles a l’ull humà.

Amb l’evolució experimentada per la informàtica, van aparèixer els Sistemes d’Informació Geogràfica, o SIG, que emmagatcenen dades diverses per el seu anàlisi, de tipus temàtic, com població, conreus, recursos, o de tipus espacials, com coordenades o localització del fets. Un SIG permet veure les mateixes dades des de diferents punts de vista, doncs recull informació rebuda des de diverses organitzacions i de diverses formes, i la pot combinar en funció del resultat desitjat.

diumenge, 18 de desembre del 2011

Història Econòmica: Conceptes


La història econòmica analitza la evolució de l’economia de les societats al llarg del temps. Està molt lligada a l’economia social, ja que el sistema econòmic determina en gran part les relacions entre els individus i la manera de pensar d’una època, sol veure’s reflectida en la seva economia. Això fa que la història econòmica, estudiï també fets concrets en el temps i en l’espai.

Els principals conceptes que te en compte la història econòmica per desenvolupar el seu anàlisi son:

  1. Conjuntura: es la combinació fortuïta d’esdeveniments o circumstàncies econòmiques, com per exemple les oscil·lacions de preus, alces i baixes en la producció, fluctuacions en el volum dels intercanvis...
  2. Cicles econòmics: formen part de la conjuntura econòmica i es caracteritzen per la repetició (alça, baixa, alça...). Això fa que aquests moviments presentin un seguit de regularitats que fan possible el seu estudi.
  3. Estructura: son fenòmens permanents i estables, que afecten a la totalitat del poble, període o zona estudiats.
  4. Creixement: Es l’ increment de la capacitat productiva d’un estat i dels seus recursos disponibles. Consisteix en l’augment quantitatiu de certs indicadors econòmics, sense que impliqui necessariament una millora social o un major desenvolupament econòmic per la població.
  5. Fluctuacions: Ni han de dos tipus:

-          De curta durada: son els moviments econòmics quotidians (setmanals, mensuals, estacional o de durada inferior a un any), també poden ser els moviments interanuals o cicle Kitchin, amb durades entre tres i quatre anys, o els moviments intradesenals o cicle Juglar, amb una duració entre set i deu anys.

-          De llarga durada: son els moviments interdesenals o cicle Kondratieff, entre cinquanta i seixanta anys, o bé la tendencia secular, de aproximadament un segle.