Modernitat

El mot “modernitat” s’associa amb un temps i una localització geogràfica determinada. L’espai geogràfic és Europa i el temps comença amb la Il·lustració al segle XVIII,  arribant al seu màxim exponent a partir dels postulats de Auguste Comte en la primera meitat del segle XIX.

“La modernitat marca el punt de ruptura entre el pensament teològic i el pensament científic i crític”. En aquest sentit, podem considerar com a societats modernes, aquelles que progressivament van abandonant les concepcions religioses que expliquen la realitat del seu entorn i les substitueixen per altres de caire més racional.

EN QUIN SENTIT ÉS MODERN EL PENSAMENT IL·LUSTRAT? RELACIÓ ENTRE LA IL·LUSTRACIÓ I “PROGRÉS”. PAPER QUE SE LI ATORGA A LA CIÈNCIA. PERQUÈ ES CONSIDERA ELS PHILOSOPHES COM A PRECURSORS DE LA CIÈNCIA SOCIAL?

El pensament il·lustrat és modern tant pel que significa de trencament amb les idees tradicionals amb una gran influència religiosa, com per la manera de crear i difondre el nou pensament, que deixa de dependre de la institució eclesiàstica que fins aleshores havia monopolitzat (i d’alguna manera censurat), l’arribada de la cultura al poble.

Durant l’època de la Il·lustració es van crear institucions com les acadèmies científiques, es van multiplicar les publicacions dedicades a assumptes literaris, artístics o filosòfics, o es van crear les primeres biblioteques a on es podia acudir a llegir revistes o participar en reunions en que es debatien temes d’actualitat.

Totes aquestes novetats van crear les condicions necessàries per que els intel·lectuals poguessin difondre les seves idees amb molt més abast i amb major llibertat que fins aleshores, i per que un dels trets característics de la Il·lustració, com és el concepte de progrés (entès com la idea de que l’aplicació dels mètodes científics milloraria les condicions de vida de l’ésser humà i acabaria amb les injustícies socials), tirés cap endavant amb l’ajut inestimable de la ciència, paradigma de la raó per els philosophes.

Basant-se en el coneixement empíric, els philosophes, volien donar resposta a tots els interrogants tant de tipus natural com social, aplicant els mateixos mètodes científics al seus treballs. Aquests es van centrar en la tasca d’intentar millorar una organització social que consideraven desfasada i injusta, i es poden considerar com a precursors de les ciències socials en el sentit de que per primera vegada es tenia en compte a l’individu.

PRINCIPALS CANVIS QUE IMPLICA LA MODERNITAT SEGONS COMTE, MARX, DURKHEIM I WEBER

L’adveniment de la modernitat va suposar tota una sèrie de canvis socials, econòmics i polítics, que van tenir diverses explicacions per part dels grans pensadors de l’època.

D’una banda trobem a Comte i Marx que van elaborar teories explicatives de l’evolució de la història universal des de diferents punts de vista, Comte des del positivisme i Marx des del materialisme històric. Juntament amb Durkheim creien que la ciència podia servir de suport per a una organització social més justa. Weber en canvi, era més escèptic.

Segons Comte, un cop traspassats els estadis teològic i metafísic, s’arribaria a l’estadi positiu que representaria la generalització del pensament científic en tots els ordres de la vida. Marx parla del modes de producció com el tret més característic de la història i diu que un cop superats els modes de producció antic, feudal i capitalista, s’arribarà al mode de producció socialista, a on per primera vegada, les relacions de producció no estaran fonamentades en les desigualtats i els conflictes d’interessos. Durkheim pensa que el veritable motor del canvi és la nova organització en la divisió del treball que propicien les societats modernes, amb una gran especialització i un cada cop major nombre d’ocupacions. Weber ens parla del procés de racionalització que ha tingut la humanitat al llarg de la història, que no ha sigut homogeni ni en totes les societats ni en tots els àmbits, recollint les teories dels seus predecessors en una única teoria global, on cada una de les dimensions anteriors té una part important i complementaria dintre del tot.

En general, tots quatre pensadors defensen la substitució de la religió per la ciència com a catalitzadora del pensament humà. Per ells les societats modernes es caracteritzen per un progressiu abandonament de la religió com a forma d’explicar els fets, i per l’acceptació dels mètodes científics d’investigació que donen sentit a fenòmens fins llavors inexplicables sense la intervenció d’una força superior.

Altre punt de concordança és la importància que donen a “l’home comú”, centre de les seves teories i de les seves preocupacions. Comte adreça als sectors més populars els seus programes d’educació i confia en millorar les seves condicions de vida. Marx atorga a la classe treballadora el protagonisme decisiu en els canvis socials. Durkheim parla de l’anomia com el gran perill de les societats modernes, mentre que Weber ens expressa el desencantament del món que es produeix com a conseqüència del replegament de la religió sobre ella mateixa.

IMPACTE DE LA MODERNITAT EN LA NOSTRA EXPERIÈNCIA I LA NOSTRA CONSCIÈNCIA

Les societats modernes i els seus processos de racionalització porten implícits una sèrie de perills que ja van definir els fundadors del pensament sociològic:

• Anomia: és la manca de límits per als nostres desitjos i aspiracions. La instauració del mercat com a entitat reguladora de la nostra societat, en detriment de la religió o el poder, ha provocat un augment considerable de l’anomia, doncs s’ha revelat com una institució anàrquica i descontrolada. La societat moderna és una gran creadora de noves necessitats, que difícilment es poden satisfer amb els mitjans de que disposem, fet que provoca la continua recerca de nous mitjans que satisfacin aquestes necessitats provocades.

• Alienació: el desenvolupament capitalista condueix a l’empobriment creixent del proletariat, no només econòmic sinó moral. El treballador cada cop veu com menys seu el fruit del seu treball, el que ho converteix en absurd i rutinari.
• Desencantament del món: a mesura que avança el procés de racionalització, cada cop més fets o fenòmens tenen una explicació científica o racional, i això implica un desencantament del món tradicional que fins ara ha existit en l’imaginari col·lectiu. La conseqüència immediata és  el pas de la religió a un segon terme, i la seva desaparició progressiva de l’àmbit públic, doncs ja no és l’encarregada de donar sentit a la vida. En canvi, no trobem cap altre institució que pugui substituir-la en aquesta tasca, i això aboca a l’home modern a un sentiment de desemparament, fet que provoca que es plantegi seriosos interrogants sobre el sentit de la seva vida.