El Pensament Aristotèlic Antic i Medieval (2)

1.      Diferencies entre metafísica i teologia en el pensament de Sant Tomàs

La metafísica per Sant Tomàs és la ciència de les primeres causes i principis del ser. La seva influència principal és aristotèlica, però també recull elements platònics i de la filosofia àrab d’Avicenna. D’Aristòtil accepta la teoria de les quatre causes (material, formal, eficient i final), la teoria de la substància (constituïda per un compost indissoluble de matèria i forma, amb l’excepció dels àngels i de Déu, provinents de la Revelació) i la teoria de l’acte i la potència, que distingeix entre ser en acte (la substància tal com la coneixem en un moment determinat) i ser en potència (el conjunt de possibilitats de la substància per arribar a ser quelcom diferent del que és). Del platonisme agustinià recull la teoria dels graus del ser, jerarquitzant-los des dels sers inanimats fins a Déu, i les teories de la participació i la causalitat exemplar. Finalment, per explicar l’excepció de les substàncies revelades, adopta la teoria de l’essència i l’existència. Com veiem, la metafísica tomista pertany sempre al món de la raó, mentre que la teologia ho fa al món de la fe. Aquesta autonomia entre raó i fe és la característica diferenciadora amb els anteriors filòsofs cristians, tant pel que fa al seu mètode i objecte d’estudi com en el seu àmbit d’aplicació, tot i que deixa entreveure una certa submissió de la raó a la fe en les qüestions en que no pugui definir-se clarament.

2.     Hi ha alguna relació entre la “teologia negativa” i aquesta concepció de la divinitat?

La teologia negativa ha estat sempre una constant en la tradició teològica i en la història de l’espiritualitat cristiana. També anomenada apofàtica, es basa en la definició de Déu explicant tot allò que no és. Per els teòlegs medievals, la teologia negativa representava un camí per apropar-se al misteri de Déu, un cop era reconeguda la incapacitat dels homes d’arribar a un coneixement clar de l’objecte investigat en la seva reflexió sobre la divinitat. El filòsof francès Pierre Aubenque, qualifica a Aristòtil com precursor de la teologia negativa: “Aristóteles es [...] el auténtico precursor de la teología negativa (que desarrollará, en la tradición neoplatónica, el Pseudo-Dionisio Areopagita), según la cual el hombre únicamente puede hablar de Dios mediante negaciones”. Quan Aristòtil parla de la intel·ligència divina es planteja tota una sèrie de qüestions, la resposta de les quals és sempre negativa per arribar a la conclusió final sobre la natura d’aquesta intel·ligència. De la mateixa manera és condueix quan parla del pensament d’aquesta intel·ligència divina, quan ho compara amb el pensament de les ciències teòriques i pràctiques, concloent-hi les seves diferències.

Tot i que Plató pot considerar-se l’adversari ideològic d’Aristòtil, trobem un element comú en els dos autors, que és la seva concepció de la funció de la filosofia, en tant que ciència encarregada d’esbrinar les idees, enteses com la substància o essència de les coses no subjectes a canvis com passa amb les coses materials. Però, fora d’aquesta coincidència funcional, l’oposició ontològica dels dos autors és evident. Mentre Plató defensava la dialèctica, Aristòtil la considerava una forma de sofística, i només acceptava una metodologia per al raonament, la de la lògica, perquè els seus principis són de caire objectiu i universal, en contraposició amb el caràcter subjectiu de la dialèctica. En aquest sentit, mentre Plató afirma que coneixem les idees per la relació de l’ànima amb elles en un altra vida, Aristòtil considera absurd aquest raonament: per a ell, conèixer és un acte objectiu i únic, que només es dona quan hi ha un coneixement intel·lectual cert, basat en definicions clares de les coses.