Existeix la impressió de que la pintura
espanyola va finalitzar un cicle amb el canvi de segle, i que va canviar
radicalment a partir d’aquesta significada data. Dos motius porten a pensar
d’aquesta manera, el primer d’ells la mort de Carlos II l’any 1700 i l’arribada
al poder dels Borbons, amb altres gustos i altre estètica que els seus
predecessors. El segon motiu és la mort en els últims anys del segle XVII dels
grans mestres de la pintura espanyola, com Murillo (1682), Carreño, Rizi i
Herrera (1685), Valdés Leal (1690), o Claudio Coello en 1693. Cert és que fins
l’eclosió de Goya no trobem artistes de primer ordre en el panorama espanyol,
però també és cert que l’estètica borbònica no va començar a imposar-se fins
ben entrat el segle, i que les comunitats religiosa i nobiliària, principals
clients dels artistes, mantenien una evident continuïtat amb la manera de fer
del segle anterior. Hem de pensar, que a cavall dels dos segles trobem artistes
força representatius del ple barroc com Antonio Palomino (pintor del rei i amb
plena producció fins a la seva mort l’any 1726), Isidoro Arredondo o José
García Hidalgo. És cert que les vicissituds propiciades per la guerra de
Successió no van facilitar les coses en l’àmbit artístic, però un cop
restablerta la pau, l’activitat pictòrica va tornar a la seva normalitat.
Tanmateix, mica en mica la nova estètica
borbònica es feia un lloc entre la pintura espanyola, amb l’inestimable ajut
del rei Felip V, que impulsarà un art més grandiloqüent de clara arrel
academicista, amb tot un seguit de pintors d’origen francès, que van anar
arribant a la Cort.
Els estrangers
a Madrid
Ja durant el segle anterior, al final del
regnat de Felip IV i durant tot el de Carles II, és van incorporar a la Cort un
cert nombre d’artistes estrangers, principalment flamencs i italians, que van
treballar plegats amb els espanyols. Entre els flamencs destaca Jan Van Kessel,
que va arribar a ser pintor de la reina, i que sembla que va retratar a Felip V
sense gaire èxit. Entre els italians, Luca Giordano, va romandre a la Cort fins l’any 1702, i va
rebre l’encàrrec de Carles II de pintar les voltes de l’església de l’Escorial,
en una clara senyal de l’estètica dels nous temps, allunyada ja de la severitat
de la Contrareforma i a la recerca d’un efecte més decoratiu.
Però com hem comentat, els nous aires
borbònics, van portar a la Cort tot un seguit d’artistes francesos, entre els
quals estaven Louis Michel Van Loo, pintor de cambra de Felip V, que va
perllongar la seva estància espanyola fins l’any 1753, i que un any abans de la
seva partida va ser membre fundador de la Academia de Bellas Artes de San
Fernando. Altre artista francès que va gaudir
de la distinció de pintor de cambra del rei, va ser Jean Ranc, especialitzat en
retrats, però la seva tasca no va ser suficientment valorada, i fins i tot va
tenir problemes oculars culminant la seva desgràcia la nit de Nadal de l’any
1734, quan es va declarar un incendi a les seves habitacions, que va destruir
per complet l’edifici de l’Alcazar de Madrid. El seu gran rival Michel-Ange
Houasse, retratista i paisatgista, va deixar nombrosos retrats de la família
reial, i les escenes bucòliques habituals en el barroc flamenc, afegint en
alguna d’elles un aire mitològic, com per exemple a La Bacanal (imatge).
Més entrat el segle, observem la presència de
l’artista venecià Giambattista Tiepolo, l’últim gran decorador del barroc
italià. La seva fama va fer que Carles III el cridés per decorar el Palau Reial
de Madrid l’any 1761, encàrrec que el va mantenir ocupat fins al 1769. Un cop
finalitzat va dedicar-se a la confecció de set retaules per a l’església del
convent de San Pascual d’Aranjuez, actualment al Museu del Prado. Es dona la
circumstància de que arrel d’un enfrontament amb un altre estranger resident a
Espanya, Antón Rafael Mengs, cap visible de la corrent neoclàssica que
començava a imposar-se, els set retaules de Tiepolo van ser substituïts per
teles del propi Mengs i de Francisco Bayeu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada