Introducció al Barroc. Context històric

A finals del segle XVI, Europa es trobava immersa en una gran quantitat de problemes que reclamaven una rapida solució. L’Església havia consumat amb el Concili de Trento la Contrareforma amb la que donava resposta a les tesis de Luter i havia instaurat una forta disciplina dins del catolicisme. En aquest sentit, Espanya es va convertir en el país catòlic per excel·lència, on la Contrareforma va tenir un ressò més important. En el terreny artístic, la pintura i l’escultura van crear un seguit de temes iconogràfics que van ajudar a l’Església a expressar la seva noció de “veritat”.

El terme Barroc per definir l’art del segle XVII i bona part del XVIII, va començar a utilitzar-se a finals del segle XVIII i quasi sempre amb un matís despectiu. La paraula sembla derivar del portuguès barrueco (“perla irregular”). Francesco Milizia en el seu Dizionario delle belle arti del disegno de 1797, escriu: “Barroc és el superlatiu d’allò que és extravagant, l’excés d’allò que és ridícul”. El primer en valorar positivament el Barroc va ser Heinrich Wölfflin a finals del segle XIX, definint-lo com un estil amb un llenguatge propi, diferent i oposat al del renaixement.

A continuació farem un recorregut per la pintura i l’escultura barroques a Espanya, posant especial interès en la pintura del segle XVII, l’anomenat Segle d’Or de la pintura espanyola.

Antecedents històrics

L’art barroc és el resultat de la confluència de molts factors coincidents en el temps que van anar sumant fins la configuració definitiva d’aquest estil. Entre d’altres es troben els avanços científics de l’època, com les investigacions de Galileu sobre els planetes, reflectits en les obres pictòriques de molts artistes, o la teoria de Copèrnic sobre el moviment dels planetes al voltant del Sol, no acceptada plenament fins més tard de l’any 1600 i que coincideix amb el triomf dels temes paisatgístics. La constant ampliació del coneixement del món, amb el descobriment de nous territoris va aportar la descripció de nombrosos llocs i cultures exòtiques desconeguts fins aleshores.

Els esdeveniments polítics també van influir poderosament en el món de l’art. Les monarquies absolutes de França i Espanya van promocionar la creació de obres que proclamessin la grandesa i la majestuositat de les seves corts. A nivell espanyol el segle XVII va viure el regnat dels tres últims monarques de la Casa d’Àustria, i l’arribada dels Borbons amb el nou segle. El XVII va ser un segle d’una progressiva decadència econòmica, que no va començar a recuperar-se fins a finals del mateix. Els motius d’aquesta decadència cal buscar-los en la mala gestió de les riqueses provinents d’Amèrica i en les continues guerres en que es va veure involucrada la monarquia espanyola en el seu afany de defensa del catolicisme. Fins i tot a nivell intern va veure com Catalunya i Portugal es revoltaven l’any 1640. Les conseqüències van ser nefastes per Catalunya: després d’un breu període d’independència va caure sota el domini francès, per tornar a ser conquerida per les tropes espanyoles, tot i que els francesos van acabar annexionant-se la Catalunya Nord.

L’episodi que més va marcar la vida d’aquest dos segles va ser la Guerra de Successió espanyola, entre 1700 i 1714. El darrer rei de la Casa d’Àustria, Carles II, va morir sense descendència directa, però en el seu testament va nomenar com a hereu el seu nebot-nét, el príncep francès Felip de Borbó, que seria proclamat rei amb el nom de Felip V. Això va provocar el rebuig de les potències europees (algunes d’elles pretendents al tro espanyol) i el conflicte es va internacionalitzar. Però també a nivell intern el conflicte va dividir a la societat espanyola, principalment a Catalunya i València. La Generalitat catalana va donar suport al candidat austríac, temorosa de l’esperit centralitzador i unitari dels Borbons ja demostrat a França. La guerra va finalitzar amb la cessió de territoris a Àustria, Anglaterra i Saboia, i amb la fi de la política imperial espanyola a Europa, així com amb la unificació temuda pels catalans i la fi de les seves institucions. L’arribada de la Il·lustració va suposar un moment de reformisme que en cap cas va qüestionar el despotisme borbònic, sinó que el va utilitzar per a intentar treure el país de la seva decadència. Tanmateix, aquest procés de reforma va finalitzar a finals de segle coincidint amb les tensions entre la Corona i l’Església, iniciades amb la expulsió dels jesuïtes l’any 1767.

Però, sens dubte, la religió va ser el catalitzador principal i determinant de moltes de les característiques de l’art barroc. Com hem vist, Espanya va esdevenir el defensor del catolicisme arreu d’Europa i aquest fet es va traslladar al seu art. El caràcter espanyol, amb un marcat individualisme i una defensa a ultrança dels valors espirituals, va trobar en l’estil barroc una eina mitjançant la qual podia expressar la seva intensa fe i la pietat del seu poble. El sector eclesiàstic va ser el principal client de pintors i escultors, tot i que els pintors van gaudir del mecenatge de la noblesa i de la cort. Per tant, monestirs, parròquies i confraries van capitalitzar els encàrrecs escultòrics de l’època, principalment de imatges de fusta policromada d’un gran naturalisme, la gran majoria figures per els passos de les processons i retaules. En quant a la pintura, trobem una combinació del naturalisme de l’escola valenciana i el realisme burgès de les obres de joventut de Velázquez. Amb el regnat de Felip IV, arriben les composicions de gran càrrega religiosa, amb Zurbarán com el seu màxim exponent.