Llinatge

Brian Schwimmer defineix llinatge com “un grup de filiació unilineal, els membres del qual descendeixen d’un ancestre comú a través d’una seqüència reconeguda d’avantpassats coneguts vinculats”. En el llenguatge antropològic, filiació és la “regla que asigna la identidad social sobre la base de algun aspecto de la ascendència de una persona”. La pertinença al grup és reconeguda per filiació unilineal, és a dir, per consanguinitat, ja sigui per part de pare (patrilineal) o bé per part de mare (matrilineal), i on la importància recau en que no hi hagi interrupció en la filiació unilineal al llarg de generacions des d’un avantpassat comú i conegut. La validació dels vincles genealògics, es pot fer de diferents maneres, des de la transmissió de pares a fills dels noms de tots els avantpassats o utilitzant empreses especialitzades que se n’encarreguen de trobar i certificar les línies d’ascendència. El fet de la filiació demostrada, diferencia els llinatges dels clans, que tot i referir-se també a un avantpassat comú, no cerquen la línia que els porti cap aquest. Els llinatges són grups corporatius exogàmics, és a dir, busquen la incorporació de membres fora del grup, generalment mitjançant enllaços matrimonials, i comporta l’atribució d’un determinat estatus polític, econòmic, social, cultural, religiós i material (propietats) que es transmet intergeneracionalment formant una unitat que es consolida al llarg del temps.

Un concepte important en els grups de filiació unilineal, com els llinatges, són les regles de residència. Mantenint almenys una parella en el territori dels ancestres, s’assegura la perdurabilitat del llinatge i el seu accés al patrimoni territorial del mateix. Normalment, les parelles casades van a viure a la localitat de l’home (patrilocalitat), encara que en algunes societats s’exerceix el cas contrari, la matrilocalitat.

Els sistemes de llinatge són els principis de relació mitjançant els quals els diferents llinatges poden estar units entre ells formant sistemes, existint, principalment, dos: el principi d’oposició segmentària i el principi de successió en un càrrec. Segons Bohannan, el principi d’oposició segmentària es podria definir com un sistema “d’equilibri de poder” en el qual, els diferents membres d’un grup (amb igual importància en l’ordre jeràrquic) disputen per l’adquisició d’un càrrec de responsabilitat, i els mateixos llaços de parentiu que els uneixen també els allunyen en la disputa. Un exemple d’aquest sistema ho trobem als nuer  o als tallensi africans, o també a l’illa de Tikopía, un petit reducte polinesi a la Melanèsia, i seria la confrontació de dos germans per un estatus determinat fins a l’arribada d’un tercer en discòrdia que també volgués ocupar el mateix càrrec, moment en el qual els dos germans que disputaven s’unirien per fer front contra el tercer.

El principi de successió en un càrrec o “sistema de branques” té com a finalitat regular la importància i drets dels diferents llinatges vers l’adquisició d’un determinat estatus o càrrec, com pot ser el de rei (la corona), el cap d’una comunitat o una determinada propietat. Amb aquest sistema, s’anul·la la igualtat de llinatges formant-se diferents rangs d’importància segons els enllaços entre el llinatge més antic o que adquireix el càrrec o propietat, i els altres, els quals s’uneixen a la seva línia successòria.

Algunes cultures properes fan servir els llinatges patrilineals (els gitanos, tot i que ells els hi diuen races) o matrilineals. Unes poques reconeixen tots dos tipus i són conegudes com de doble descendència, com els yako de Nigèria oriental, on els llinatges patrilineals són reconeguts com unitats polítiques propietàries del territori i els matrilineals com unitats administradores dels béns mobles.

Els membres adscrits a un llinatge venen determinats per una senzilla regla: en el cas del patrilineal, la dona que contrau matrimoni pertany sempre al seu llinatge d’origen mentre que els seus fills pertanyeran al del seu marit. En canvi, en un llinatge matrilineal, els fills seran membres del seu propi llinatge i estaran sotmesos a l’autoritat d’un germà de la mare.

En general, el sistema de llinatges és propi de societats agrícoles o ramaderes, mentre que a les societats industrialitzades no és tan corrent la utilització de grups de filiació i en canvi, són més habituals les famílies, que els anglosaxons anomenen llinatges nuclears. En els sistemes que reconeixen els llinatges, solen haver-hi diversos grups de filiació que poden establir aliances entre ells per mitjà d’intercanvis matrimonials freqüents, i, per regla general, es dóna una gran solidaritat entre els seus membres.

L'Etnografia

 Paul Bohannan defineix l’etnografia com el “estudio de un pueblo concreto y de su cultura” (Bohannan, 2010: 321). Podem complementar aquesta definició partint de l’etimologia de la paraula, provinent dels mots grecs: etnos: poble, raça, grafia: descriure. L’etnografia és la part descriptiva de l’etnologia, que se n’encarrega d’examinar i comparar els seus resultats amb l’objectiu de teoritzar i generalitzar. La seva posada en escena sol ser en forma de monogràfic sobre un grup social i les seves manifestacions, ja siguin tecnològiques, de parentiu, culturals o religioses.

Els orígens de l’etnografia cal buscar-los en les revistes científiques alemanyes de finals del segle XVIII, i sobretot, a partir de la publicació a França del Essai sur la philosophie des sciences, obra del físic Ampère. L’ús de la paraula s’estén a partir d’aquesta publicació entre els folkloristes francesos encapçalats per Paul Sébillot (fundador de la revista Revue des Traditions populaires), barrejant-la conceptualment amb l’etnologia, fins que a mitjans de segle XX Marcel Griaule en el seu Méthode de l’etnographie, la defineix com la disciplina que se n’ocupa “de las actividades materiales y espirituales de los pueblos mediante el estudio de la tecnología, las religiones, el derecho, las Instituciones políticas y económicas, las artes, las lenguas y las costumbres”. Altres autors com Claude Lévi-Strauss la consideren com la primera etapa de la recerca, la recollida de dades, que normalment incorpora una feina d’investigació sobre el terreny, el que s’anomena treball de camp, que es realitza per mitjà del desenvolupament de diferents tècniques:

·         Observació participant del comportament quotidià, tant individual com col·lectiu en situacions diverses, prenent part de la vida de la comunitat i mantenint una convivència continuada d’almenys un cicle anual.

·         Converses informals, entrevistes obertes i entrevistes semipautades: no només es tracta de parlar amb la gent, sinó de plantejar preguntes encertades que ens ajudin a entendre el perquè de les actuacions de la comunitat. Una eina important en aquest sentit, és l’entrevista semipautada, feta individualment amb un formulari de qüestions que ens donarà un cens i una visió global sobre la comunitat.

·         El mètode genealògic, que ens permet conèixer els principis de parentiu, filiació i matrimoni, sovint claus en la vida social.

·         Treball detallat amb informants privilegiats sobre aspectes determinats de la vida comunitària. En una societat no tothom ho sap tot, i hem de buscar els millors informadors per a cada qüestió.

·         Estudi de les creences i percepcions locals, que seran comparades amb les observacions i conclusions del mateix etnògraf. Per a fer-ho s’utilitzen dues perspectives: emic (enfocament local) i etic (enfocament del científic). La feina de l’etnògraf és eliminar la subjectivitat pròpia dels dos enfocaments per a descriure i interpretar correctament la cultura estudiada.

·         Investigació longitudinal, consistent en l’estudi a llarg termini d’una comunitat, que cada cop més, sol realitzar-se en equip.

La moderna etnografia neix del treball del polonès Bronislaw Malinowski, que va portar a terme la seva tasca professional a Anglaterra, i va dedicar-la a l’estudi dels trobriandesos, en la creença, com tots els seus col·legues de l’època, que la missió dels etnògrafs era l’estudi i documentació de la diversitat cultural amenaçada per l’occidentalització. Es tractava d’una etnografia realista, conseqüència de l’aventura que representava a principis del segle XX l’apropament a determinades cultures. La tendència actual gira cap a l’etnografia experimental, donant molta importància a la lluita contra els defectes del passat, com l’evident atemporalitat romàntica dels antics etnògrafs o la manca d’interrelacions entre les comunitats estudiades i la història o la política. Els analistes actuals de la writing culture, “consideran que la etnografía debería restituir lo que es “dado” en la experiencia interactiva de campo […] más que las habituales memorias de investigación cuya plasmación depende de una concepción abstracta de la cultura.

Amb la irrupció de les noves tecnologies, està en alça una nova forma de fer etnografia: l’etnografia digital. Com podem aplicar aquestes tècniques al treball etnogràfic? Podem utilitzar la càmera de vídeo o fotogràfica, o els dispositius mòbils per a registrar dades i publicar-les a les xarxes socials o per mitjà de serveis de cloud-computing, o utilitzar la mateixa xarxa per aconseguir dades del nostre interès per mitjà de videoconferències, enquestes o estudis de comportament en xarxes socials, o, fins i tot, fer servir Internet com el medi d’acció del nostre treball de camp. Indubtablement, com en altres camps del coneixement, les noves tecnologies obren nous camins per explorar en el camp del treball etnogràfic, sempre en funció del nostre objectiu de recerca.

Gitanos: La Diferència Inquietant

Oye, por qué no vienes y nos estudias a nosotros?

Amb aquesta frase va començar la relació de Teresa San Román amb els gitanos. La proposta va sorgir d’un grup d’estudiants gitanos assistents l’any 1967 a un curs sobre Àfrica Occidental al Colegio Mayor de África de Madrid que impartia l’antropòloga. Malgrat disposar d’una beca per a fer un estudi de camp a Guinea Equatorial l’any següent, la proposta va seduir a Teresa San Román i va començar el seu treball de camp, que es perllongaria durant quatre anys, a les zones xabolistes de La Plata y La Alegría i la seva posterior reubicació en el Pozo del Tío Raimundo a Madrid. Fruit d’aquest treball va publicar Veïns gitanos al que van seguir tota una sèrie d’articles sobre el tema i llargs períodes de convivència amb els gitanos de Madrid i Barcelona, que culminen l’any 1994 amb la publicació de La diferència inquietant.

San Román es mou dins del camp de l’antropologia social i cultural, ”que se centra en l’estudi de les similituds i les diferències socioculturals”. Hereva de Malinowski (la seva tesi doctoral va ser dirigida per Phillis Kaberry, deixeble de l’antropòleg britànic), la seva tasca etnogràfica li ha valgut el reconeixement tant de la comunitat gitana com de la paia, i entre d’altres ha rebut la distinció Vicens Vives a l’excel·lència en la docència i més recentment el Premi Fundació Secretariat Gitano per la seva contribució al coneixement d’aquesta comunitat. Fins l’any 2010 va ocupar la càtedra d’Antropologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona.

La diferència inquietant analitza, en paraules de la seva autora “l’existència de tradició cultural dels gitanos, en el sentit de continguts culturals i identitat ètnica amb una permanència resistent, no conjuntural, evidentment no necessàriament eterna però sí durables”, i ho fa fent un recorregut per la seva història, marcada per un persistent intent d’assimilació que de vegades amaga els veritables desitjos d’eliminació del col·lectiu. L’estudi se centra en els gitanos caló, la immensa majoria dels que hi viuen a l’Estat espanyol, i descobreix les estratègies de supervivència que han utilitzat i utilitzen els gitanos per preservar la seva cultura.

Per a defensar l’existència d’aquesta tradició cultural, San Román exposa una sèrie de trets diferencials que la sustenten: en primer lloc, la llengua mantinguda pels gitanos caló espanyols des de la seva arribada, malgrat els continus processos d’aculturació a que s’han vist sotmesos. No oblidem que les cultures, com diu Kottak, “se transmiten mediante el aprendizaje y el lenguaje”. Existeix també “una identitat ètnica compartida i conceptualment construïda enfront del paio”, vinculada a característiques sòcio-econòmiques marginals. En bona part, l’existència d’aquesta marginalitat, es deu al seu constant xoc amb el poder, “provocat especialment per les exigències i estipulacions de sistemes sedentaris, organitzats en termes de desigualtat, en els quals irrompen”. Això fa que, per exemple, es creïn conflictes quan les administracions adjudiquen habitatges sense tenir en compte realitats socials dels gitanos, com les comunitats locals de parents, els grups domèstics o els sostres, i fan oïdes sordes a les reclamacions dels gitanos de respecte cap a la seva existència social i al seu principi de proximitat física. Els continus intents d’assimilació forçosa que han patit els gitanos al llarg de l’historia (alguns molt subtils i d’altres més explícits), han fet que aquests desenvolupin un seguit d’estratègies de resposta i adaptació que tractarem més endavant. Abans veurem a grans trets les característiques fonamentals que defineixen la societat gitana.

Com qualsevol altra societat, la gitana es construeix a partir dels principis bàsics que enumera Bohannan, i que entre d’altres són el parentiu, la dominació, l’especialització de funcions i la cooperació. Dins d’aquests quatre pilars, el del parentiu és fonamental en la vida dels gitanos: tota la seva vida gira al voltant de la família amb una forta tendència al patrilocalisme, una forta ideologia de propietat de les dónes i els fills per part dels homes, una primacia de les relacions entre homes en la construcció de la vida social i el principi d’autoritat patern. La prioritat que es dóna al baró, marit i pare, crea una línia patrilineal que és l’arrel de la distribució territorial i vertebra els grups de parentiu en el que ells anomenen races, definides com “el vincle solidari entre parents que es forma al voltant de l’emfàtica prevalença de diversos criteris”. Aquests criteris són els esmentats anteriorment. Per tant, les races fortes controlen el territori i les més dèbils intenten aconseguir algun vincle amb elles, generalment per mitjà dels matrimonis, que es celebren sota la norma no escrita “ens estimem més casar-nos amb gent que coneixem”. La tendència es buscar l’endogàmia en les unions matrimonials, sempre dins d’uns límits, però són molt freqüents per exemple, els matrimonis entre cosins. L’edat és un referent important en la societat gitana. Actualment les dónes gitanes solen casar-se entre els disset o divuit anys i els homes entre els vint o vint-i-u. A partir del naixement del seu primer fill ja es poden considerar gitanos de ple. Quan són avis de barons es converteixen en tíos, i en ells recau tota l’autoritat. El respecte als majors és fonamental en la societat gitana, de la mateixa manera que passa en altres societats com la dels tiv, en Àfrica occidental, descrita per Laura Bohannan.

La tendència natural dels gitanos és la d’organitzar-se territorialment en petits grups domèstics de parents en ciutats i pobles, que conviuen en sostres i formen comunitats locals de parents. Això permet una gran flexibilitat a l’hora de crear xarxes socials àmplies o mínimes, consistents en díades (la díade és la unitat bàsica de la xarxa social. Segons Bohannan és “una relación entre dos personas actuantes”) interrelacionades que ofereixen suport translocal o cooperació local.

Veiem ara les estratègies culturals posades en pràctica al llarg de la història pel poble gitano en defensa de la seva cultura, que San Román redueix a quatre:

• Una estratègia productiva que combina i/o alterna diferents ocupacions per als mateixos individus i grups de persones.

·         Una estratègia productiva que combina i/o alterna activitats integrades (com activitat integrada, podem considerar tot tipus de feina precària o no, admeses pel sistema. Marginals, serien els “oficis no coneguts”) marginals i il·legals en funció de les possibilitats de cada lloc i cada moment.

• Una estratègia productiva que combina i/o alterna activitats diferents i a llocs diferents, el que implica mobilitat i diferents possibilitats d’assentament.
• L’estratègia de relació i reacció davant el poder majoritari, que combina l’autonomia insubmisa de petits grups de parents solidaris, amb l’estratègia camaleònica d’adoptar estructures i institucions que permeten les relacions amb alguns sectors del poder en determinats moments.

Aquesta darrera estratègia  ha donat com a fruit en els últims anys la creació d’associacions gitanes, generalment vinculades  i mantingudes per l’administració, poc arrelades en les bases, a diferència d’altre moviment com el pentecostalisme amb una forta implantació popular.

Després de la lectura del llibre, no em queda més que reafirmar-me en el meu pensament inicial. El món dels gitanos no és nou per a mi. Durant la meva joventut, per diferents motius, vaig gaudir de l’amistat d’una bona colla d’ells, ubicats a les Cases Barates (avui ja derruïdes) a la Zona Franca. La seva és una cultura de resistència davant les continues agressions de que han estat objecte en el transcurs de la història. No vull dir amb això que tots els gitanos siguin bons, però tampoc els paios ho som.

La Vaca Sagrada de l'Índia: la interpretació de l'ecologisme cultural

L’ecologisme cultural considera la societat humana com una població ecològica que s’adapta a l’entorn, mitjançant la gran capacitat que li atorga la cultura i l’organització social.

Des de aquest punt de vista, la població de l’Índia va haver de substituir el sistema de pasturatge tradicional per l’agricultura, quan va augmentar considerablement degut a l’explosió demogràfica. Això va comportar un canvi d’actitud envers les vaques, fins llavors ni protegides ni menyspreades. Fins i tot el consum de la seva carn era habitual al nord del país. A partir d’aquest moment, la vaca es va convertir en un animal protegit per l’ hinduisme. Una frase de Mohandas Gandhi defineix perfectament aquest sentiment:

El fet central de l’ hinduisme és la protecció de la vaca [...]. L’ hinduisme viurà mentre hi hagi hindús per a protegir les vaques.

D’aquesta manera, al renunciar al consum de la carn i potenciar el consum de cereals, l’home aprofita més eficaçment el valor calòric d’aquests. Ara bé, la cria de bestiar no es pot suprimir, ja que l’agricultura necessita bous per arrossegar les arades, i per tenir bous calen vaques. Mitjançant una mena de procés de selecció se n’han arribat a crear unes varietats, que, com a animals de tir, són molt resistents a la calor i a l’eixut, i que mengen palla, herbes, fulles o escombraries domèstiques, o bé llavors de cotó, soja i coco no aptes per al consum humà. A més a més, cada any l’Índia obté 700 milions de tones de fems, que s’utilitzen com a adob i fertilitzant, com a combustible per la cuina de les famílies més humils i com a material de construcció per a recobrir el terra de les cases.

Per tots aquest motius, la vaca ha esdevingut un símbol essencial de l’ hinduisme perquè cap altre animal no ofereix tants serveis als humans, en canvi de tant poc:

-          És la més resistent per arrossegar l’arada

-          És la més capaç de suportar el clima humit monsònic

-          És la que menja menys, i consumeix deixalles

-          Dona llet

-          És la mare del bou

El cas es què les conseqüències de suprimir el tabú de menjar carn de vaca a l’Índia serien desastroses, doncs s’haurien de dedicar molts cereals a engreixar el bestiar i la població pagesa s’arruïnaria. Tenir una vaca per una família humil, és garantia de supervivència.

Es evident que deixant-la viva genera molta més vida que matant-la, per lo que s’ha convertir en un animal sagrat.