Gitanos: La Diferència Inquietant

Oye, por qué no vienes y nos estudias a nosotros?

Amb aquesta frase va començar la relació de Teresa San Román amb els gitanos. La proposta va sorgir d’un grup d’estudiants gitanos assistents l’any 1967 a un curs sobre Àfrica Occidental al Colegio Mayor de África de Madrid que impartia l’antropòloga. Malgrat disposar d’una beca per a fer un estudi de camp a Guinea Equatorial l’any següent, la proposta va seduir a Teresa San Román i va començar el seu treball de camp, que es perllongaria durant quatre anys, a les zones xabolistes de La Plata y La Alegría i la seva posterior reubicació en el Pozo del Tío Raimundo a Madrid. Fruit d’aquest treball va publicar Veïns gitanos al que van seguir tota una sèrie d’articles sobre el tema i llargs períodes de convivència amb els gitanos de Madrid i Barcelona, que culminen l’any 1994 amb la publicació de La diferència inquietant.

San Román es mou dins del camp de l’antropologia social i cultural, ”que se centra en l’estudi de les similituds i les diferències socioculturals”. Hereva de Malinowski (la seva tesi doctoral va ser dirigida per Phillis Kaberry, deixeble de l’antropòleg britànic), la seva tasca etnogràfica li ha valgut el reconeixement tant de la comunitat gitana com de la paia, i entre d’altres ha rebut la distinció Vicens Vives a l’excel·lència en la docència i més recentment el Premi Fundació Secretariat Gitano per la seva contribució al coneixement d’aquesta comunitat. Fins l’any 2010 va ocupar la càtedra d’Antropologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona.

La diferència inquietant analitza, en paraules de la seva autora “l’existència de tradició cultural dels gitanos, en el sentit de continguts culturals i identitat ètnica amb una permanència resistent, no conjuntural, evidentment no necessàriament eterna però sí durables”, i ho fa fent un recorregut per la seva història, marcada per un persistent intent d’assimilació que de vegades amaga els veritables desitjos d’eliminació del col·lectiu. L’estudi se centra en els gitanos caló, la immensa majoria dels que hi viuen a l’Estat espanyol, i descobreix les estratègies de supervivència que han utilitzat i utilitzen els gitanos per preservar la seva cultura.

Per a defensar l’existència d’aquesta tradició cultural, San Román exposa una sèrie de trets diferencials que la sustenten: en primer lloc, la llengua mantinguda pels gitanos caló espanyols des de la seva arribada, malgrat els continus processos d’aculturació a que s’han vist sotmesos. No oblidem que les cultures, com diu Kottak, “se transmiten mediante el aprendizaje y el lenguaje”. Existeix també “una identitat ètnica compartida i conceptualment construïda enfront del paio”, vinculada a característiques sòcio-econòmiques marginals. En bona part, l’existència d’aquesta marginalitat, es deu al seu constant xoc amb el poder, “provocat especialment per les exigències i estipulacions de sistemes sedentaris, organitzats en termes de desigualtat, en els quals irrompen”. Això fa que, per exemple, es creïn conflictes quan les administracions adjudiquen habitatges sense tenir en compte realitats socials dels gitanos, com les comunitats locals de parents, els grups domèstics o els sostres, i fan oïdes sordes a les reclamacions dels gitanos de respecte cap a la seva existència social i al seu principi de proximitat física. Els continus intents d’assimilació forçosa que han patit els gitanos al llarg de l’historia (alguns molt subtils i d’altres més explícits), han fet que aquests desenvolupin un seguit d’estratègies de resposta i adaptació que tractarem més endavant. Abans veurem a grans trets les característiques fonamentals que defineixen la societat gitana.

Com qualsevol altra societat, la gitana es construeix a partir dels principis bàsics que enumera Bohannan, i que entre d’altres són el parentiu, la dominació, l’especialització de funcions i la cooperació. Dins d’aquests quatre pilars, el del parentiu és fonamental en la vida dels gitanos: tota la seva vida gira al voltant de la família amb una forta tendència al patrilocalisme, una forta ideologia de propietat de les dónes i els fills per part dels homes, una primacia de les relacions entre homes en la construcció de la vida social i el principi d’autoritat patern. La prioritat que es dóna al baró, marit i pare, crea una línia patrilineal que és l’arrel de la distribució territorial i vertebra els grups de parentiu en el que ells anomenen races, definides com “el vincle solidari entre parents que es forma al voltant de l’emfàtica prevalença de diversos criteris”. Aquests criteris són els esmentats anteriorment. Per tant, les races fortes controlen el territori i les més dèbils intenten aconseguir algun vincle amb elles, generalment per mitjà dels matrimonis, que es celebren sota la norma no escrita “ens estimem més casar-nos amb gent que coneixem”. La tendència es buscar l’endogàmia en les unions matrimonials, sempre dins d’uns límits, però són molt freqüents per exemple, els matrimonis entre cosins. L’edat és un referent important en la societat gitana. Actualment les dónes gitanes solen casar-se entre els disset o divuit anys i els homes entre els vint o vint-i-u. A partir del naixement del seu primer fill ja es poden considerar gitanos de ple. Quan són avis de barons es converteixen en tíos, i en ells recau tota l’autoritat. El respecte als majors és fonamental en la societat gitana, de la mateixa manera que passa en altres societats com la dels tiv, en Àfrica occidental, descrita per Laura Bohannan.

La tendència natural dels gitanos és la d’organitzar-se territorialment en petits grups domèstics de parents en ciutats i pobles, que conviuen en sostres i formen comunitats locals de parents. Això permet una gran flexibilitat a l’hora de crear xarxes socials àmplies o mínimes, consistents en díades (la díade és la unitat bàsica de la xarxa social. Segons Bohannan és “una relación entre dos personas actuantes”) interrelacionades que ofereixen suport translocal o cooperació local.

Veiem ara les estratègies culturals posades en pràctica al llarg de la història pel poble gitano en defensa de la seva cultura, que San Román redueix a quatre:

• Una estratègia productiva que combina i/o alterna diferents ocupacions per als mateixos individus i grups de persones.

·         Una estratègia productiva que combina i/o alterna activitats integrades (com activitat integrada, podem considerar tot tipus de feina precària o no, admeses pel sistema. Marginals, serien els “oficis no coneguts”) marginals i il·legals en funció de les possibilitats de cada lloc i cada moment.

• Una estratègia productiva que combina i/o alterna activitats diferents i a llocs diferents, el que implica mobilitat i diferents possibilitats d’assentament.
• L’estratègia de relació i reacció davant el poder majoritari, que combina l’autonomia insubmisa de petits grups de parents solidaris, amb l’estratègia camaleònica d’adoptar estructures i institucions que permeten les relacions amb alguns sectors del poder en determinats moments.

Aquesta darrera estratègia  ha donat com a fruit en els últims anys la creació d’associacions gitanes, generalment vinculades  i mantingudes per l’administració, poc arrelades en les bases, a diferència d’altre moviment com el pentecostalisme amb una forta implantació popular.

Després de la lectura del llibre, no em queda més que reafirmar-me en el meu pensament inicial. El món dels gitanos no és nou per a mi. Durant la meva joventut, per diferents motius, vaig gaudir de l’amistat d’una bona colla d’ells, ubicats a les Cases Barates (avui ja derruïdes) a la Zona Franca. La seva és una cultura de resistència davant les continues agressions de que han estat objecte en el transcurs de la història. No vull dir amb això que tots els gitanos siguin bons, però tampoc els paios ho som.