L'Habitatge a Roma

La llar, un espai sagrat: viure i conviure entre quatre parets

Segons Vitruvi, l’evolució de l’home ha anat lligada a la seva manera de construir el seu habitatge. No sabem si la cosa va anar exactament com ell comenta a la seva De Architectura, però el cas és que l’home al llarg dels segles ha anat copiant les idees dels altres en matèria arquitectònica adaptant-les al seu entorn. El punt d’inflexió arriba quan comencen a haver-hi distincions en funció de la classe social del propietari de la llar, que marca considerablement el seu disseny i construcció.

En aquest punt ens trobem a Roma, on podem distingir dos grans grups d’habitatges: els urbans i els rurals. En l’habitatge urbà, veiem la clara distinció entre les classes puixants i les menys acomodades. Les primeres s’allotgen en els anomenats domus, espais unifamiliars de desenvolupament horitzontal estructurades al voltant d’un pati central a cel obert (atri), on s’ubicaven els altars domèstics i el larari que contenia les imatges dels lars, divinitats protectores de la casa i de la família, que constituïen un membre més de la família, fins al punt de traslladar-se amb ella en cas de canvi de domicili. Entorn de l’atri es situaven la resta d’estances, com els dormitoris (cubicula) o el tablinum on el propietari solia guardar els papers familiars o records dels avantpassats. A partir del segle II a.n.e. es va afegir a aquesta estructura el peristil, un pòrtic a cel obert en la part posterior de la casa. El luxe dominava l’ambient: Petroni ens parla d’un porter que pela pèsols en una safata de plata a la domus de Trimalció, mentre una garsa dins una gàbia d’or rep als visitants.  Plini el Vell lloa la bellesa dels mosaics fets de minúscules tessel·les de colors d’alguns habitatges.

La vida era molt diferent per a les famílies menys afavorides. Els seus habitatges eren edificis de desenvolupament vertical (insula) formats per diverses plantes amb petits apartaments al voltant d’un pati central. Les dificultats per gaudir d’una vida relaxada a la seva llar eren immenses: sorolls dels carruatges, xivarri de ramats, crits dels venedors i dels usuaris dels banys públics... cal afegir també els perills de la vida urbana en aquest ambient: incendis, ensorraments, objectes que cauen des de les alçades. Com diu Juvenal, “només és amb grans riqueses com es pot dormir a Roma”.

Al camp, a part dels masos i les barraques, trobem la uilla, que complia una doble funció: factoria agrícola i residència de descans. En conseqüència, tenia dues parts ben diferenciades, la pars rústica i la part dominica amb totes les comoditats per als senyors a la manera dels domus urbans. En aquests habitatges era molt important la orientació de les seves estances, sempre buscant la llum i el sol o l’aire de llevant per les zones de repòs, o la fresca o l’escalfor per els cellers o les botigues.