El Libro Negro (Zwartboek. Paul Verhoeven, 2006)

Paul Verhoeven és un cineasta neerlandès llicenciat en Matemàtiques i Física nascut a Amsterdam l’any 1938, que ha desenvolupat la seva carrera cinematogràfica entre el seu país natal i els Estats Units. El seu primer film, Wat zien ik! (Delicias Holandesas), data de 1971, i el van seguir èxits de públic i crítica com Turks Fruit (Delicias Turcas) (per la que va ser nominat als Oscar), Soldaat van Oranje (Eric, oficial de la reina) o De Vierde Man (El cuarto hombre). L’any 1985 es trasllada a Hollywood, on va produir pel·lícules com Robocop, Total Recall (Desafío total), Basic Instinct (Instinto Básico), Showgirls, Starship Troopers o Hollow Man (El hombre sin sombra). Després de sis anys sense dirigir cap pel·lícula, Verhoeven torna a Holanda per a realitzar Zwartboek (El libro negro), film intens, realista i directe que no té res a veure amb alguna de les seves produccions americanes farcides d’efectes especials, l’objectiu principal de les quals era l’èxit de taquilla i la consecució d’elevats beneficis.

El libro negro narra la vida de Rachel Stein, cantant jueva que veu com els nazis assassinen la seva família i aquest fet la porta a allistar-se amb la resistència holandesa. Durant la seva primera missió amb Akkermans, un dels líders de la resistència, coneix Ludwig Müntze, un dels caps de la GESTAPO nazi a Holanda, i la resistència li encarrega seduir-lo per poder alliberar els presoners holandesos dels nazis. Rachel aconsegueix el seu objectiu i comença a treballar com assistent de Müntze a l’interior de la caserna, on coneix a Ronnie, l’assistent del segon cap de la GESTAPO, Franken. Les lluites internes i les traïcions porten a Müntze i a Rachel a ser condemnats a mort pels nazis, però amb l’ajut de Ronnie poden fugir, en el moment que s’anuncia la capitulació alemanya. Quan Müntze (que ja fa temps que negociava amb la resistència el fi de la violència, convençut de la proximitat de l’armistici) i Rachel intenten desemmascarar al traïdor infiltrat en la resistència, són detinguts i l’alemany executat. Akkermans allibera Rachel, però aquesta descobreix el seu veritable paper en tot l’entramat com col·laborador de Franken en l’assassinat i robatori dels jueus. Finalment, amb l’ajuda de Kuipers, cap de la resistència holandesa, Akkermans és atrapat i mort i Rachel salva el seu honor, viatjant a Israel on s’estableix en un kibbutz fundat amb els diners confiscats a Akkermans procedents dels seus robatoris.

Holanda era un petit país governat per la reina Guillermina. Els holandesos s’havien mantingut neutrals durant la Primera Gran Guerra, i de la mateixa manera Guillermina va proclamar la neutralitat d’Holanda a l’inici de les noves hostilitats. Però l’exercit alemany va atacar els aeròdroms de La Haia i Rotterdam la nit del 10 de maig de 1940 utilitzant tropes de paracaigudistes, una altra innovació fonamental de la guerra. En menys d’una setmana, els nazis s’havien fet amb el control de tot el país. La reina va fugir a Anglaterra i Hitler va atorgar el poder a l’austríac Albert Seyss-Inquart. El pla de Hitler era incorporar Holanda al Reich alemany i debilitar la frontera nord francesa per impedir l’arribada de reforços des de Gran Bretanya. Al principi l’ocupació alemanya no va ser mal vista pel poble holandès, però aquesta visió va canviar amb l’arribada de les SS i la GESTAPO i el començament de les deportacions dels jueus. Molts holandesos van amagar jueus als seus àtics o bodegues (a l’inici del film, Rachel Stein s’amaga en una granja rural amb una família holandesa), però el genocidi alemany va acabar amb la vida de més de cent mil jueus neerlandesos.

L’acció del film comença al setembre de 1944. En aquestes dates els alemanys havien començat la seva retirada i els aliats havien alliberat França i bona part d’Holanda, disposant-se a iniciar un atac amb l’objectiu de tallar els subministraments de combustibles a les tropes de l’Eix, i poder així arribar a Berlín sense oposició abans de Nadal. L’operació, liderada pel mariscal Montgomery, pretenia alliberar els enclavaments de Arnhem, Eindhoven i Grave, amb tropes britàniques, canadenques i poloneses, però només va assolir part dels objectius. Paral·lelament, es va buscar la col·laboració de la Resistència holandesa, que tenia que protagonitzar diversos alçaments en aquestes ciutats, però van ser delatats pels col·laboracionistes. El balanç de l’operació, coneguda com Market-Garden, va ser desastrós per els aliats, en part pels errors tàctics dels seus comandants, però també per la capacitat de l’exercit alemany de reorganitzar-se en mig del caos i formar eficients grups de combat a partir de les restes d’altres grups dispersos.

Un altre fet rellevant de la tardor-hivern de 1944 va ser la gran crisi de fam patida pels holandesos, que va acabar amb la vida de més de vint mil ciutadans. L’origen d’aquesta crisi cal buscar-la en el tall de subministraments promoguda pels nazis com a resposta a la vaga de ferrocarrils realitzada com a protesta per la deportació massiva de jueus. El fred de l’hivern, considerat un del més rigorosos de tot el segle va contribuir a agreujar la situació.

La importància real dels moviments de Resistència europeus va ser mínima en el terreny militar. La seva importància va ser més aviat política i moral, i els seus membres tenien una clara orientació cap a l’esquerra. A tots els països els sectors més conservadors simpatitzaven amb els alemanys, o si més no, no s’oposaven a ells. Això explica “el considerable predominio de los comunistas en los movimientos de resistencia y el enorme avance político que consiguieron durante la guerra” (Hobsbawm, 1998: 170-171). Un cop finalitzada la guerra, el partit comunista holandès va assolir el 10% dels vots, el resultat més espectacular de tota la seva història.

La rendició alemanya a Holanda es va produir el 5 de maig de 1945, “cuando las últimas tropas alemanas comandadas por Blaskowitz, se rindieron el el Hotel de Wereld, en Wageningen” (La Guerra que cambió el mundo. Holanda en la Segunda Guerra Mundial). Això va donar pas a tot un seguit de celebracions acompanyades d’actes de represàlia contra els col·laboracionistes i les dones que s’havien ficat al llit amb els alemanys, a les que se’ls hi tallava el cabell públicament. Fins i tot, es van produir assassinats sumaris d’alguns dels col·laboradors nazis.

En el film, trobem alguns fets que m’agradaria remarcar:

·        Akkermans, líder de la Resistència després desvetllat com traïdor a la causa, va ser el millor tirador d’un grup paramilitar creat a la Universitat de Leiden, la mateixa on va estudiar el director del film, Paul Verhoeven.

·        La tècnica per transportar fugitius dins de taüts va ser realment utilitzada amb molt èxit per la resistència. En aquest cas, Akkermans intenta fugir amb el seu botí utilitzant-la, però es descobert pels seus companys.

·        El col·laboracionisme va ser un fet molt estès no només a Holanda, sinó a tots els països ocupats. Recordem, com diu Hobsbawm, que “en todos los países, los fascistas, la derecha radical, los conservadores, los sectores más pudientes y todos aquellos cuyo principal temor era la revolución social, simpatizaban con los alemanes, o cuando menos no se oponían a ellos. Lo mismo cabe decir de algunos movimientos regionalistas o nacionalistas minoritarios, que siempre habían estado en la derecha ideológica y que esperaban obtener algún beneficio de su colaboración” (Hobsbawm, 1998: 170).

·        En el si de la Resistència hi havia conflictes i discussions sobre la equitat de valor d’una vida jueva i una holandesa. Kuipers, cap visible de la Resistència al film, ho exemplifica anomenant als seus companys “bons patriotes holandesos”. Aquesta doble moral és la mateixa que es donava a la mateixa Alemanya, on “aunque los ciudadanos ordinarios desaprobaran las barbaridades más brutales del sistema, [...] un sector sorprendentemente numeroso de la población las consideraba, en el peor de los casos, como aberraciones de alcance limitado” (Hobsbawm, 1998: 155).

·        La hipocresia de la religió, també queda reflectida en la pel·lícula quan un dels membres de la Resistència, cristià practicant, s’escandalitza de que els seus companys hagin matat uns soldats alemanys, però en canvi, no dubta en disparar contra un col·laboracionista perquè havia blasfemat.

·        L’escena final de la pel·lícula mostra com els jueus a Israel viuen reclosos en el seu kibbutz patint els atacs, aquesta vegada (se suposa) dels palestins.

En definitiva, un magnífic film, que mostra les dues cares de l’ésser humà i deixa clar que en una guerra els “bons” i els “dolents” els trobem en els dos bàndols, i que en la dinàmica de la mateixa les persones són capaces de fer coses que mai s’haurien imaginat en altres circumstàncies. En les guerres no hi ha vencedors, tots som perdedors, una lliçó que els homes farien bé d’aprendre.

Historiografia i Veritat Històrica a l'Antiga Roma

En un sentit ampli de la paraula, podem definir historiografia com el registre escrit del que coneixem sobre les vides i les societats humanes del passat i la forma en que els historiadors han intentat estudiar-les. Per tant parlem de la plasmació escrita de la història, preocupada d’oferir el relat dels esdeveniments del passat. Però, fins a quin punt podem equiparar els relats historiogràfics amb la veritat històrica? Analitzarem els principals models historiogràfics romans, i la gran figura de Tàcit, definit com “l’historiador més gran de Roma”, per tractar de respondre aquesta pregunta.

L’annalística va néixer a partir de la fi del segle III aC, i consistia en una narració estructurada cronològicament, any per any, amb l’objectiu de defensar Roma de les acusacions de barbàrie llançades pels historiadors filocartaginesos. La procedència dels primers historiadors encarregats de la redacció dels annals (polítics i homes d’estat) i el seu objectiu “purificador” (d’altra banda, únic) fa pensar en una clara mancança de credibilitat històrica. El propi Tàcit afirma en els seus Annals (1,1) que “les històries de Tiberi, Gai, Claudi i de Neró foren falsejades per la por mentre ells regnaren; després de morts, foren manipulades pels odis recents”. Amb el pas del temps, l’estil literari dels annals va passar de la seva rigidesa inicial, a la narració novel·lada enriquida per anècdotes, discursos o descripcions geogràfiques, que les feien més atractives per els seus lectors. Entre aquests, cal distingir entre el poble, que assumia la veracitat de tot el que llegia, i els esperits més crítics amb una cultura més àmplia, que eren conscients de que bona part dels episodis narrats, eren directament invencions.

Per influència directa de la literatura hel·lenística grega, en el decurs dels segles II i I aC, neixen noves modalitats historiogràfiques, com les monografies històriques, que tenen en Sal·lusti el seu màxim exponent. En la seva obra, Sal·lusti busca escriure per episodis les gestes del poble romà, i ho fa com a mitjà per posar de manifest el grau de corrupció i decadència moral dels seus contemporanis. Malgrat declarar que la seva obra neix de l’objectivitat i que està relatada “de la forma més veraç possible” (La conjuració de Catilina (1,4)), el cert és que Sal·lusti es deixa emportar per la seva visió de la realitat, i no dubta, per a fer prevaler les seves idees, en alterar l’ordre dels esdeveniments històrics o fins i tot, a la seva modificació, si això beneficia el seu punt de vista.

Altre modalitat historiogràfica hereva de l’hel·lenisme grec va ser el comentari bèl·lic, memòria de les activitats dutes a terme durant un conflicte determinat. L’autor principal de comentaris bèl·lics va ser Juli Cèsar (els seus comentaris narren gestes i accions del mateix Cèsar), que els va desenvolupar des de una aparent objectivitat, que en realitat s’allunyava molt de la realitat. Per aconseguir transmetre aquesta falsa objectivitat, Cèsar utilitzava sempre la narració en tercera persona per referir-se a les seves pròpies accions, escollia els episodis més favorables o alterava la concatenació cronològica dels fets, buscant sempre ressaltar els trets més virtuosos de la seva personalitat.

Amb l’arribada del règim imperial d’August, es modifiquen els paràmetres vigents de la historiografia tradicional amb limitacions clares i evidents en com tractar la història contemporània. En aquest sentit, trobem l’obra de Titus Livi, Ab urbe condita, narrada en perspectiva cronològica amb una clara preferència pel dramatisme vers l’exactitud, i una intensa admiració per les realitzacions d’August, malgrat el seu aparent republicanisme. Tàcit, en els seus Annals i les seves Històries, ens narra els principals esdeveniments del primer segle de l’Imperi, denunciant els errors dels autors que havien tractat la història de Roma i declarant la seva imparcialitat davant el fet històric. Dels anteriors historiadors, destaca el seu “desig desmesurat d’adulació o d’odi envers els poderosos” (Històries (1,1)). Afirma que “mentre en l’adulació hi ha el crim de la servitud, en la malignitat hi ha l’aparença d’una falsa llibertat” (Històries (1,1)).

Hem vist, com els models historiogràfics romans republicans i de l’inici de l’Imperi, donen més importància a la narració dramàtica i a l’exaltació de valors personals i col·lectius que a la veritat històrica, fet que comença a canviar a partir de Tàcit.

El Tractat de Versalles

El Tractat de Versalles fou un acord de pau signat el 28 de juny de 1919 a la conclusió de la I Guerra Mundial, entre Alemanya i els aliats, representats pel president dels Estats Units Thomas Woodrow Wilson, el primer ministre britànic, David Lloyd George, el primer ministre francès Georges Clemenceau i el cap de govern italià Vittorio Emanuele Orlando, tot i que aquest últim país va ser representat durant quasi tota la conferencia pel seu ministre d’exteriors, Giorgio Sonnino. Crida l’atenció que Alemanya, principal protagonista de les conclusions finals, va restar exclosa de les conversacions.

El vídeo ens mostra unes imatges dels jardins del Palau de Versalles, seu de la conferencia, amb l’arribada dels mandataris i la seva ubicació a la Sala dels Miralls, on es va signar l’acord. Posteriorment ens mostra uns mapes de la situació europea anterior al conflicte i del nou panorama resultant dels acords. Continua amb una imatge del document final amb algunes signatures i finalment la sortida dels negociadors escenificant l’acord. L’àudio ens relata els prejudicis dels participants i el xoc entre l’idealisme de Wilson i la opinió dels europeus, més partidaris d’aplicar dures sancions contra l’Alemanya vençuda. Explica el desmembrament dels països perdedors i la nova configuració d’estats, realitzada sota criteris d’etnicitat. Finalment conclou la feblesa del nou marc continental i l’emergència d’un nou sentiment de descontent entre els països derrotats que tindria conseqüències nefastes en anys posteriors.

El Tractat de Versalles posa fi a cinc anys d’enfrontaments armats, l’origen dels quals cal buscar més enllà de l’atemptat de Sarajevo, en que va ser assassinat l’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria el de de juny de 1914 (tot i que va ser el detonant i que va desencadenar un seguit de decisions governamentals dels països europeus marcades pels lligams i aliances existents, que van convertir Europa en un immens camp de batalla). Molts factors i interessos van influir en aquesta desmesurada internacionalització del conflicte. A diferencia d’anteriors conflictes en aquesta ocasió es lluitava per la supremacia mundial: “Alemania aspiraba a alcanzar una posición política y marítima mundial como la que ostentaba Gran Bretaña, lo cual automaticamente relegaria a un plano inferior a una Gran Bretaña que ya había iniciado el declive. Era el todo o nada” (Hobsbawm: Historia del siglo XX). També França perseguia equiparar-se econòmicament amb Alemanya després de superar la gran depressió de final de segle. A tot això cal afegir el creixent nacionalisme tant de pobles que restaven sota la sobirania d’altres estats o dels mateixos estats consolidats que propugnaven un retrobament amb els valors nacionals propis. Tots aquests factors van convertir la confrontació bèl·lica en una guerra on l’únic objectiu era la victòria total i l’aniquilació absoluta de l’enemic. Evidentment era un objectiu absurd i destructiu que va tenir greus conseqüències tant pels derrotats com pels vencedors.

Un cop Alemanya va veure clara la impossibilitat d’una victòria i davant la contraofensiva aliada, va demanar la pau i es va signar un armistici l’11 de novembre de 1918. El president nord-americà, Woodrow Wilson va presentar un pla de pau al Congrés dels Estats Units conegut com el pla dels Catorze Punts, autèntic embrió del posterior Tractat de Versalles. En aquest pla s’imposaven dures sancions tant econòmiques com polítiques a Alemanya, que incloïen la supressió del servei militar, la reducció de l’exèrcit o la desmilitarització de grans territoris, així com la prohibició de la producció de material de guerra. També se li va prohibir l’aviació militar i el manteniment de submarins, i la seva flota marina va quedar reduïda a 36 vaixells de superfície. Igual de dures van ser les imposicions sobre els territoris de l’imperi que es van veure reduïts aproximadament en un 13% només a Europa. Les colònies alemanyes també foren repartides entre els vencedors, i a més, se li imposà una quantiosa indemnització en concepte de reparacions de guerra, no només en metàl·lic, sinó també amb l’entrega de naus, trens, ramat i valuosos recursos naturals.

Com a conseqüència del tractat el mapa europeu va variar substancialment. Nous països van veure la llum, en ocasions seguint criteris d’etnicitat. Altre dels objectius del tractat fou fer front al perill per a les nacions occidentals de l’extensió del fenomen bolxevic, nascut a la recent Revolució Russa. Posteriors tractats van redefinir el mapa aplicant mesures similars a altres països perdedors. Per a garantir el nou ordre polític internacional es va crear la Societat de Nacions, l’objectiu de la qual era el manteniment de la pau i el foment de la cooperació internacional, però ben d’hora es va fer evident el seu fracàs quan els Estats Units, els principals impulsors, se’n van retirar al no ser ratificats els acords pel Senat d’aquest país. En canvi, la posició econòmica i de supremacia mundial dels Estats Units i de Japó, es va veure incrementada considerablement, suposant el fi de l’hegemonia europea al món.

En definitiva, la guerra i el Tractat de Versalles van representar un autèntic desastre pels països europeus, tant pels vencedors com pels vençuts, com va quedar demostrat al cap de només vint anys amb l’esclat de la II Guerra Mundial, que va posar de manifest que els acords presos no havien servit de gaire. La negativa dels Estats Units a ratificar l’acord i l’arraconament que van patir països com Alemanya o Rússia feien inviable una pau duradora. Alemanya va veure el naixement de nombrosos grups nacionalistes radicals que reclamaven la revisió del tractat al considerar-ho una imposició excessivament dura. Aquests grups van servir de trampolí per l’ascens al poder del nacionalsocialisme amb tot el que això va representar posteriorment.

L'Habitatge a Roma

La llar, un espai sagrat: viure i conviure entre quatre parets

Segons Vitruvi, l’evolució de l’home ha anat lligada a la seva manera de construir el seu habitatge. No sabem si la cosa va anar exactament com ell comenta a la seva De Architectura, però el cas és que l’home al llarg dels segles ha anat copiant les idees dels altres en matèria arquitectònica adaptant-les al seu entorn. El punt d’inflexió arriba quan comencen a haver-hi distincions en funció de la classe social del propietari de la llar, que marca considerablement el seu disseny i construcció.

En aquest punt ens trobem a Roma, on podem distingir dos grans grups d’habitatges: els urbans i els rurals. En l’habitatge urbà, veiem la clara distinció entre les classes puixants i les menys acomodades. Les primeres s’allotgen en els anomenats domus, espais unifamiliars de desenvolupament horitzontal estructurades al voltant d’un pati central a cel obert (atri), on s’ubicaven els altars domèstics i el larari que contenia les imatges dels lars, divinitats protectores de la casa i de la família, que constituïen un membre més de la família, fins al punt de traslladar-se amb ella en cas de canvi de domicili. Entorn de l’atri es situaven la resta d’estances, com els dormitoris (cubicula) o el tablinum on el propietari solia guardar els papers familiars o records dels avantpassats. A partir del segle II a.n.e. es va afegir a aquesta estructura el peristil, un pòrtic a cel obert en la part posterior de la casa. El luxe dominava l’ambient: Petroni ens parla d’un porter que pela pèsols en una safata de plata a la domus de Trimalció, mentre una garsa dins una gàbia d’or rep als visitants.  Plini el Vell lloa la bellesa dels mosaics fets de minúscules tessel·les de colors d’alguns habitatges.

La vida era molt diferent per a les famílies menys afavorides. Els seus habitatges eren edificis de desenvolupament vertical (insula) formats per diverses plantes amb petits apartaments al voltant d’un pati central. Les dificultats per gaudir d’una vida relaxada a la seva llar eren immenses: sorolls dels carruatges, xivarri de ramats, crits dels venedors i dels usuaris dels banys públics... cal afegir també els perills de la vida urbana en aquest ambient: incendis, ensorraments, objectes que cauen des de les alçades. Com diu Juvenal, “només és amb grans riqueses com es pot dormir a Roma”.

Al camp, a part dels masos i les barraques, trobem la uilla, que complia una doble funció: factoria agrícola i residència de descans. En conseqüència, tenia dues parts ben diferenciades, la pars rústica i la part dominica amb totes les comoditats per als senyors a la manera dels domus urbans. En aquests habitatges era molt important la orientació de les seves estances, sempre buscant la llum i el sol o l’aire de llevant per les zones de repòs, o la fresca o l’escalfor per els cellers o les botigues.

Treball i Oci a l'Antiga Roma

Hi han  una sèrie de paral·lelismes entre la societat romana i el nostre món occidental en el relatiu a l’oci i el treball:

·         Mentre a Roma els treball feixucs eren exclusius dels esclaus, al nostre món capitalista els reservem per els col·lectius menys afavorits (immigrants, classes amb baix nivell de formació...)

·         Els petits agricultors van patir a Roma la competència dels grans latifundis (treballats per mà d’obra servil), fet que els va condemnar a l’abandonament del camp i a la emigració urbana. No us sona d’alguna cosa això en la societat capitalista?

·         Els artesans s’agrupaven en collegia, estaments semblants als gremis o als sindicats. Els seus membres eren fonamentalment esclaus o homes lliures pobres que lluitaven pels seus drets, a l’ús del proletariat industrial del segle XIX.

·         El comerç estava reservat a una petita elit de productors que reproduïen les mateixes condicions d’altres sectors econòmics, utilitzant els esclaus per els treball més durs, i, fins i tot, convertint-los en part de la mercaderia que oferien.

En la societat romana veiem que es considera indigne el treball manual, doncs és un obstacle per a l’oci. Tanmateix, hem de tenir clar de quins sectors socials neix aquesta consideració. En un món ideal, prescindint del valor moral que li ha atorgat el cristianisme al treball, tots estaríem d’acord en preferir dedicar la nostra vida a l’oci, independentment de la nostra posició social o formació. Però, al igual que en l’Antiga Roma, aquest món ideal en el que totes les nostres necessitats bàsiques estiguessin cobertes, només existeix en la nostra societat per uns pocs.

En quant a les diversions, en temps del romans s’agrupaven en dos tipus: les barroeres i les honestes. Clar que estem en el mateix, depèn del punt de vista des del que es contemplin; Ciceró ens parla de la noblesa de diversions com l’agricultura, la caça o la filosofia. Sèneca ho fa de la contemplació. Dió Cassi parla de l’habilitat dels governants per a alimentar el temps de lleure de la massa plebea (un altre paral·lelisme amb la nostra societat que consumeix televisió i espectacles esportius amb voracitat). En aquest sentit, m’apunto a la frase de Sèneca: “Eviteu qualsevol cosa que sedueixi la plebs, allò que proporciona l’atzar! Mireu amb recel i amb temor qualsevol bé que sigui fortuït! La fera, el peix, s’enganyen amb l’esperança d’algun esquer que els delecti. Creieu que aquestes coses són béns de la fortuna? Al contrari, són paranys.” (Sèneca, Cartes a Lucili 1,8,1-3).

En definitiva, la concepció romana del treball i l’oci, té dues vessants; la dels que no necessiten treballar i per tant menyspreen tot el relacionat amb aquest fet i es permeten donar lliçons sobre com ha de ser el temps de lleure, i la dels que ho han de fer per obligació, i en conseqüència no disposen de temps per a dedicar-ho al lleure “institucionalitzat” que proposen els primers. El peix que es mossega la cua.

Sense tenir en compte la diferenciació cultural present en les dues societats, el viu retrat del nostre món.

La Revolució Cubana

El mes de gener de 1959, Fidel Castro entrà a l’Havana, desprès de la fugida de Batista el 31 de desembre de 1958. Castro havia intentat enderrocar el règim del dictador però els seus intents van ser durament reprimits per l’exèrcit, cosa que va fer augmentar considerablement el nombre d’opositors al règim.

En un principi, Castro no pregonava cap doctrina política, i fins i tot va visitar Eisenhower, president dels Estats Units, per informar-li de la seva posició anticomunista i tranquil·litzar-lo sobre les seves intencions. Però al mes de maig Castro va anunciar una reforma agrària que prohibia que els estrangers posseïssin terres, fet que va provocar una crisi en les relacions amb els Estats Units (els nord-americans eren propietaris del 90% de les mines, el 80% de les plantacions de tabac, el 40% de la industria del sucre...). També va perdre el suport dels blocs moderats, i va demanar ajuda als sectors comunistes, fins que al febrer de 1960, va rebre l’ajut de la Unió Soviètica, per valor de 100 milions de dòlars anuals, i va establir l’ intercanvi de petroli soviètic per sucre cubà.

El deterior de les relacions amb els Estat Units va arribar al punt en que el govern de Eisenhower va trencar relacions diplomàtiques amb Cuba al gener de 1961. Al desembre d’aquest mateix any, Castro es va declarar marxista leninista i va decantar totalment la seva política cap a postulats pro soviètics, fins que el règim de Khrusxov va insta-la míssils a l’illa, provocant la coneguda “crisi dels míssils”, tancada amb el desmantellament d’aquest i el compromís dels Estat Units de no atacar Cuba.

La repercussió a l’Amèrica llatina de la revolució cubana fou enorme. Per els sector progressistes, Cuba era l’exemple a seguir, mentre que pels sectors burgesos era un perill contra el que calia reaccionar. A països com Guatemala, Hondures, Paraguai, Colòmbia, Equador, Perú, Argentina o Brasil van revifar moviments armats i a Bolívia, Mèxic o Veneçuela es constituïren partits polític d’obediència castrista, amb èxits insignificants. Per la seva banda els sectors reaccionaris van donar suport a més de deu cops militars que van enderrocar governants elegits democràticament.

Mentrestant el règim de Castro va endurir la seva política i va impulsar la producció de sucre mitjançant campanyes amb objectius molt elevats, com ara assolir una producció de deu milions de tones, per intentar solucionar els problemes econòmics de l’illa. Castro va deixar marxar tothom que no estigués d’acord amb la revolució, i en deu anys més de 600.000 cubans emigraren.

En aquest punt, la revolució cubana ja no representava cap perill per els Estats Units i les burgesies llatines, i més quan l’ Unió Soviètica i les democràcies populars del seu entorn van desaparèixer. Durant anys, Cuba va dependre econòmicament de les exportacions de sucre a l’ URSS, i la seva desaparició i el bloqueig econòmic nord-americà, van fer pujar el deute exterior fins als 30.000 milions de dòlars. Fa més de 25 anys, Castro imposà un pla d’austeritat i racionament, que es manté als nostres dies.

Tot plegat, ha desinflat l’ il·lusió revolucionaria dels sectors progressistes de l’Amèrica llatina, que han vist com la precària situació econòmica, la defensa a ultrança de l’estalinisme i la creixent militarització de la societat, han acabat ofegant i minimitzant importants conquestes socials com la medicina gratuïta, els alts nivells d’escolarització o la baixada dels preus dels lloguers.

La Descolonització després de la Guerra

Entre la fi de la Segona Guerra Mundial i la dècada dels setanta, es va produir a l’Àfrica i l’Àsia un procés de descolonització, explicat per diversos factors:

• Causes internes

-          L’explosió demogràfica, provocada pel fet que les metròpolis van introduir abundants millores mèdiques a les colònies.

-          L’aparició de masses urbanes descontentes en ciutats excessivament poblades, a on no s’havia produït un desenvolupament industrial.

-          El naixement d’una elit indígena, amb un alt nivell cultural, que va anar configurant una ideologia nacionalista.

• Causes externes

-          Desig dels països colonitzats d’assolir els principis de llibertat i democràcia defensats per les metròpolis.

-          Decadència econòmica i militar dels països colonialistes desprès de la Guerra.

-          Posició clarament anticolonialista de les Nacions Unides.

-          Naixement del Moviment de Països no Alineats i augment de la pressió internacional en favor de la descolonització.

Així doncs, podríem dir que el triomf dels moviments independentistes dels països colonitzats, s’explica per la pròpia evolució històrica del sistema colonial i per el nou context internacional sorgit desprès de la Segona Guerra Mundial.

El procés de descolonització no va ser igual a tot arreu. Les dues grans potencies colonials, França i la Gran Bretanya, el van encarar de manera ben diferent:

• En el cas britànic, degut al seu sistema descentralitzat d’administració, les colònies van accedir a la independència d’una manera normalment pacífica. A més a més, al assolir-la els nous països es van anar incorporant a la Commonwealth, òrgan de cooperació econòmica i política entre la metròpolis i les excolònies.
• En el cas francès, donada la seva concepció centralista de l’administració colonial, els processos d’independència van ser sovint violents i conflictius, tot i que va haver països on es van mantenir institucions de govern preexistents, que van acabar dirigint un procés gradual i pacífic, com el cas del Marroc i Tunísia.

Els Estats Units: entre Hiroshima i Vietnam

El desenvolupament econòmic dels Estats Units al finalitzar la II Guerra Mundial, es va veure afavorit per dues qüestions claus: l’augment de la demanda industrial, i el fet de que no s’hagués combatut dins el seu territori, i per tant, no s’hi havia d’invertir capital en la reconstrucció del país.

Es van introduir mesures destinades a la creació de l’estat del benestar, com programes d’alfabetització, de formació professional o d’assistència sanitària, així com un pla d’ajudes als veterans de guerra, en forma de pensions o de concessió de crèdits a baix interès. L’estat deixà d’intervenir en la política de control de preus, i donà via lliure a l’iniciativa privada. Totes aquestes iniciatives provocaren un breu període de recessió, que un cop superat va donar pas a una pròspera dècada durant la qual va créixer la classe mitjana i va néixer el mite de l’estil de vida nord-americà, que a partir d’aleshores es va començar a estendre per tot el món occidental, sobretot mitjançant el cinema com a eina propagandística a on es potenciava aquest tipus de vida marcada per l’optimisme.

Malgrat tot, en la societat americana ni havia problemes força greus, doncs va desaparèixer l’esperit de solidaritat que va unir totes les capes socials durant la guerra, i es va instaurar la por a perdre el nivell de vida assolit, que provocà l’odi als sectors més marginals de la societat, especialment contra la població de color, que eren vistos com paràsits que frenaven el desenvolupament del país. Però a diferència del que havia passat en èpoques anteriors, els negres van reclamar els seus drets. Martin Luther King va encapçalar el moviment a favor de l’abolició de les lleis i pràctiques discriminatòries, i importants sectors de la població blanca, amb el president John Kennedy com a capdavanter, van secundar aquest moviment.

Altre de les pors de la societat americana, era el comunisme internacional. El senador republicà Joseph MacCarthy va llançar una campanya contra una suposada infiltració comunista en tot els àmbits de la nació, amb mesures de caràcter inquisitorial, que representaven que qualsevol persona amb idees liberals, podia ser sospitosa de comunista, i en conseqüència, perseguida. Aquesta persecució va ser anomenada cacera de bruixes, i va afectar des de funcionaris estatals fins a actors de Hollywood, com Charles Chaplin i Orson Welles. Amb l’arribada al poder de Dwight Eisenhower al 1952, es va diluir aquesta cacera, i MacCarthy, després d’haver estat útil al partit republicà per atacar als demòcrates de Truman, i obligar al govern a canviar de política creant la por als ciutadans que veien perillar el seu estil de vida, va començar a fer nosa, sobretot quan va dirigir les seves investigacions cap a l’exèrcit, fet que va provocar la censura del Senat al desembre de 1954.

A partir de 1960, durant el mandat de Kennedy, les relacions amb la Unió Soviètica van millorar, fins que els soviètics van instal-lar míssils a Cuba al 1962, i el govern dels Estats Units va decretar el bloqueig de l’ illa, amb la qual cosa, van tornar a refredar-se les relacions.

Kennedy també va tenir que fer front al problema vietnamita. Des del final de la dominació francesa, el 1954, el Vietnam va ser dividit en dos estats: el nord amb un govern comunista, i el sud, amb un govern sostingut pels nord-americans. Però les activitats de la guerrilla nord-vietnamita en territoris del sud, van fer que els Estat Units, enviessin cada cop més assessors militars, fins al nombre de 15.000, i posteriorment un veritable exercit que va desencadenar el que en principi semblava una guerra fàcil, però que es va girar en contra dels americans, que hi van perdre milers d’homes.

Les Reformes de Gorbatxov

L’any 1982, desprès de la mort de Bréjnev, la Unió Soviètica tancava un cicle de la seva història caracteritzat per la paràlisi política i l’estancament econòmic. El seu successor, Iuri Andrópov va optar per fórmules reformistes encaminades a acabar amb la corrupció administrativa, el nul creixement de la economia, el rellançament de la investigació i el disseny industrial o l’absentisme laboral. Però aquestes mesures van topar amb el sector més immobilista, que desprès de la seva mort al 1984, va imposar un candidat continuista com Konstantin Txernenko. Poc més d’un any desprès d’assumir el poder, Txernenko va morir, i el conflicte entre innovadors i conservadors es va decidir en favor de Mikhaïl Gorbatxov, deixeble d’Andrópov, i que va dur a terme la transformació política i econòmica de la URSS.

Gorbatxov va posar en marxa un programa global de reformes tant polítiques (glasnost), com econòmiques (perestroika). Els seus primers passos van ser aplicar un reformisme tebi destinat a mesurar les possibilitats reals d’un ambiciós pla de modernització de la societat soviètica, i va buscar suport interior i exterior per les seves propostes reformistes, que passaven per la democratització del partit i la substitució dels antics dirigents, i per transformar el model de desenvolupament econòmic. L’objectiu de Gorbatxov era millorar el socialisme i impulsar les reformes des de dins del partir comunista.

Segons Gorbatxov, la perestroika consistia en un conjunt de polítiques reformistes destinades a superar l’estancament econòmic i els dèficits estructurals de la qualitat en la producció, el progrés científic i tecnològic i en l’ús de tècniques avançades. Per aconseguir-ho calia canviar el sistema de producció socialista, privatitzant algunes activitats econòmiques, descentralitzant les decisions, regenerant la classe dirigent i incentivant l’eficàcia i la qualitat dels productes, amb la finalitat d’augmentar la producció i la competitivitat, i millorar el nivell de vida de la població. També pretenia acabar amb vicis socials com l’alcoholisme, la desmotivació o l’absentisme laboral.

El segon pilar del programa de Gorbatxov era la glasnost o principi de transparència informativa i política, amb la finalitat de que la població assumís les dificultats de les reformes, conegués els problemes del sistema i col-laborés en la seva transformació. Però no gaire temps desprès de ser propugnada, la glasnost es va revelar contra la mateixa perestroika, perquè mostrava aspectes i fets de la realitat interna i internacional de la URSS, responsabilitat dels mateixos dirigents, com el desastre de Txernòbil, la guerra d’Afganistan o la conflictivitat social i ètnica de les repúbliques soviètiques.

El gir de la política exterior de Gorbatxov va ser espectacular. Va protagonitzar un apropament real a Occident, amb propostes com acords de desarmament, liquidació d’arsenals nuclears o fins i tot la retirada de les tropes d’Afganistan. Va propugnar la idea de la “casa comuna europea” i va liquidar la “doctrina Bréjnev”, el pacte de Varsòvia i el CAEM.

Les reformes van desmuntar el vell sistema i van desfermar els nacionalismes. El PCUS va ser marginat per Gorbatxov i la precària situació econòmica va impedir les transferències de recursos a les repúbliques. Tot això va minar els lligams existents i va provocar el trencament definitiu de la URSS. A les democràcies populars es van fer evidents també les realitats plurinacionals fins llavors negades pels dirigents soviètics. Les eleccions legislatives de març de 1989 van posar de manifest el declivi del partit comunista en favor de noves forces polítiques amb un ampli suport popular. La renovació del PCUS va facilitar el triomf al sector comunista més conservador i involucionista en contra dels renovadors. En aquest context, Gorbatxov va intentar la refundació de la Unió Soviètica proposant la renúncia al marxisme-leninisme i adoptant un programa polític socialdemòcrata, però el sector més dur del partit va protagonitzar un cop d’estat a l’agost de 1991, que va fracassar per la manca d’adhesió del KGB i de l’exèrcit, i per la resistència encapçalada per Boris Ieltsin, president de Rússia, amb el suport del poble de Moscou i de les institucions democràticament elegides. El retorn de Gorbatxov, cada cop més sol i desacreditat davant l’opinió pública es va produir enmig dels atacs del mateix Ieltsin contra la seva política. Això va provocar el final de la perestroika i de la Unió Soviètica i va acabar amb la seva dimissió el 25 de desembre del mateix any.

La posada en marxa de la perestroika va provocar en les democràcies populars, l’anomenat “efecte Gorbatxov” amb l’ imitació als països de l’Est de les polítiques reformistes de l’interior de la URSS, però la seva caiguda també va causar un “efecte dominó” en els països del bloc.

L'URSS post Stalin

La mort de Stalin, al març de 1953, va donar pas a una direcció col-legiada encapçalada per Malenkov, en la qual hi van haver figures com Béria (cap de la policia política stalinista), Mólotov (responsable de nombroses purgues i execucions, i principal impulsor del CAEM), Bulganin (ex primer ministre de la Unió Soviètica) i Khrusxov (antic comissari polític durant la II Guerra Mundial, i fervent estalinista, que va arribar a guanyar-se el sobrenom de “El Carnisser d’Ucraïna” a finals dels 40).

Mica en mica, Khrusxov es va anar erigint en el líder d’una corrent renovadora, disposada a trencar amb el passat estalinista mitjançant l’oberturisme polític, la millora de les condicions de vida de la població i la reforma del sector agrari. Les seves crítiques a la mala marxa de l’economia, li van atorgar el favor del Comitè Central del PCUS, davant de Malenkov, que va ser obligat a dimitir al febrer de 1955. El cop d’efecte definitiu, va ser durant la celebració del XX Congrés del PCUS, amb la presentació d’un informe en el que denunciava els abusos de poder de Stalin, els seus errors tant en política interna com externa, les purgues i condemnes indiscriminades, i proves d’un despotisme absolut per part de l’anterior dirigent.

Khrusxov va orientar la política soviètica en un sentit liberalitzador, però mantenint-la dintre de l’ortodòxia comunista. Va impulsar la reconciliació amb la Iugoslàvia de Tito, però no va dubtar en aixafar la revolta anticomunista d’Hongria. Va trencar amb la Xina de Mao Zedong, després d’haver-la reconegut com un altra via cap al socialisme. Malgrat establir la Coexistència Pacífica amb el capitalisme, les relacions amb els Estats Units van empitjorar després de la construcció del Mur de Berlín i la Crisi dels Míssils a Cuba.

Durant el seu mandat, la URSS va assolir fets significatius en les curses espacials i armamentístiques, però no va aconseguir igualar econòmicament a les dues superpotències. Va llençar plans encaminats a liberalitzar l’economia, descentralitzant la planificació, augmentant l’autonomia de regions i empreses, fomentant l’ investigació científica, impulsant la transformació de l’agricultura i l’industria lleugera, i millorant les condicions de vida i de treball de la població. Però van ser, precisament els seus fracassos en política econòmica, els que el van forçar a dimitir al 1964, acusat de lo mateix que ell havia acusat a Stalin: culte a la personalitat i errors polítics, succeint-li al front del partit, un dels seus col-laboradors, Leonid Bréjnev.

L’etapa de Bréjnev al capdavant de la URSS, es va caracteritzar en política interior per l’immobilisme i la concentració del poder en mans del dirigent, plasmada en la Constitució de 1977, que reforçava el poder central, en contra dels governs federals. Es va adoptar una política cultural repressiva, i fins i tot alguns intel-lectuals i artistes, van ser internats en clíniques psiquiàtriques, o van haver de fugir del seu país.

Econòmicament, es van intentar tornar a fer previsions mes realistes que en l’etapa Khrusxov, fent front als problemes quotidians, restaurant l’autoritat central en les decisions, i anul·lant la descentralització de l’era anterior. Malgrat tot, l’evolució de l’economia va ser cada cop menor, i no es van assolir els objectius fixats, ni quantitativament, ni en l’esforç per millorar l’eficàcia i la qualitat de la producció, ni agrícola ni industrial.

En quant a la política exterior, es va caracteritzar per la conflictivitat en el si del bloc i l’expansionisme soviètic en el Tercer Món, que va culminar amb l’ invasió de l’Afganistan, l’enderrocament del xa d’Iran, o la pujada dels sandinistes a Nicaragua, que juntament amb fets com la Primavera de Praga, o el conflicte obrer a Polònia, amb el naixement del sindicat Solidaritat, van provocar la fi de la distensió i la represa de la guerra freda.

A nivell econòmic dintre dels països del bloc, es va adoptar un model de planificació centralitzada, amb mesures no sempre ben acollides pels governs satèl·lits, cada cop més gelosos del seu propi nacionalisme.

Bréjnev va morir al 1982, deixant enrere un cicle de la història soviètica, caracteritzar per la paràlisi política i l’estancament econòmic.

Cap a un Món Bipolar: el naixement dels dos blocs

Per entendre la divisió del mon que es va produir al final de la II Guerra Mundial, cal remuntar-se al final de la Revolució Russa, entre 1917 i 1920, quan els Estats Units van enviar tropes per lluitar contra la Unió Soviètica, nascuda a partir d’aquesta guerra civil. Ja en aquest moment es va establir una important divisió ideològica entre les dues potències. L’aliança posterior per lluitar contra Alemanya, va ser “interessada”, i cap al final del conflicte va començar a trencar-se, per, entre altres coses, les maniobres soviètiques d’ajut a la instauració de democràcies populars controlades per partits comunistes en l’est d’Europa, l’ intervencionisme nord-americà a l’oest europeu, la divisió d’Alemanya... tot això era considerat com a provocacions, per una i altre banda.

A les conferencies de Jalta i Postdam, ja va quedar clara l’intenciò de les dues potències de repartirse el pastís, i es van posar de manifest les diferents visions de com s’havia de fer aquest repartiment. Per aquestes dates, els Estats Units ja estaven en possessió de la bomba atòmica, fet que va aprofitar el president nord-americà Truman, per negociar des de una posició de força. També s’ha de tenir en compte, que al final de la guerra, els Estats Units, produïen més de la meitat dels bens i serveis a nivell mundial, i que la Europa devastada depenia en gran manera, de l’ajut internacional per la seva reconstrucció. Però el fet que va trencar definitivament l’entesa entre les dues potències, va ser la diferent visió sobre el destí d’Alemanya, i la seva reorganització política i econòmica després de la guerra, que finalment va tindre com a conseqüència la divisió del país en dos, cada una de les parts sota la influencia d’una de les potencies.

Tots dos països, van utilitzar estratègies similars per assegurar-se el domini i el control de la seva ració del pastís, des de tres punts de vista: polític, econòmic i militar. Els Estats Units van promulgar la “Doctrina Truman”, amb l’objectiu de frenar l’avanç del comunisme a Europa, i d’ampliar la seva zona d’influència. També va comportar tota una sèrie d’accions dintre del mateix territori nord-americà, amb el senador McCarthy com a màxim exponent, orientades a una persecució brutal de tota activitat pro comunista, La rèplica soviètica, va ser la creació del KOMINFORM, per unificar les polítiques dels partits comunistes a nivell global. Econòmicament parlant, el secretari d’estat nord-americà, George Marshall, va posar en marxa, un sistema d’ajuts al desenvolupament, amb l’objectiu de reconstruir l’economia dels països europeus, i mantenir-los sota la seva òrbita, conegut com el “Pla Marshall”, contestat des de la Unió Soviètica, amb la creació del CAEM, tot i que fins a mitjans del cinquanta, no va tenir gaire influencia.

Finalment, un cop controlat el terreny polític i l’econòmic, mancava l’aliança militar, que va quedar plasmada amb la creació de la OTAN, sota el control dels Estats Units des de la seva posició supremacia militar, que implicava que qualsevol país signant, es comprometia a la defensa militar d’un altre país integrat en l’aliança, davant d’un atac extern. La contra rèplica soviètica va ser la creació del “Pacte de Varsòvia” amb similars objectius.

L’equilibri de forces es va establir quan la Unió Soviètica va disposar també de la bomba atòmica, a finals de la dècada dels quaranta, i va començar la carrera armamentística entre les dues potencies.

Aquesta bipolarització es va estendre, no només a Europa, sinó a nivell global, en funció dels regímens polítics de cada país, sempre sota el control dels Estats Units o la Unió Soviètica.

Las Reformes Protestants (2)

El model de Reforma anglès, l’anglicanisme, poc va tenir a veure amb la resta de reformes continentals. De bon començament, es va tractar d’una raó d’Estat, motivada per la negativa de la Santa Seu de concedir el divorci a Enric VIII, i que va provocar el trencament definitiu amb Roma, proclamant-se el monarca Tudor cap de l’Església d’Anglaterra, i encetant la desamortització dels monestirs catòlics de la nació, repartint les propietats d’aquests entre l’alta burgesia. L’any 1535 es va publicar la Bíblia traduïda a l’anglès, i el monarca va ordenar que a tota església hi hagués un exemplar traduït. Posteriorment, durant el regnat de Maria Tudor, es va viure un període de recatolització, que es va tornar a interrompre amb l’arribada al poder d’Isabel I, que va dictar una nova Acta de Supremacia que consolidà l’anglicanisme a Anglaterra. L’any 1560, el Parlament escocès, influït per les doctrines del reformador John Knox, fa del calvinisme la religió oficial del regne, alhora que el luteranisme i el protestantisme s’escampen per l’Europa centreoriental a Bohèmia, Moràvia o Polònia.

Com veiem, una variant o altre de protestantisme s’havia estès amb rapidesa i facilitat per gran part del centrenord d’Europa, en part per una qüestió d’oportunisme. Els reformadors deien allò que molts esperaven escoltar, i la conjuntura social de l’època va afavorir la seva expansió. També va influir el suport que alguns senyors i prínceps alemanys van donar a Luter de bon començament, al trobar-se identificats en la discussió de la supremacia del poder pontifici al civil, i això va fer despertar els seus sentiments antipapals.

Paral·lelament a l’expansió del protestantisme pel centrenord d’Europa, es va començar a gestar un profund canvi en el  lideratge econòmic i intel·lectual, en benefici de les nacions que acollien les tesis reformistes. En segles posteriors, els sociòlegs alemanys van trobar diferents explicacions. Karl Marx, va veure en el protestantisme la ideologia del capitalisme, la conseqüència religiosa d’un fenomen econòmic. Wemer Sombart va invertir la formula, afirmant l’existència d’un esperit creatiu en el capitalisme, que tindria el seu origen en l’emigració del jueus de Lisboa i Sevilla cap a Hamburg i Amsterdam, i fonamentant la seva expansió en els esdeveniments socials del segle XVI. Però les teories més acceptades, són les de Max Weber, que al igual que Sombart, parla de l’esperit del capitalisme, però situa el seu origen en la nova ètica protestant de Calví. Segons Weber, els creadors del capitalisme modern eren homes amb una gran disciplina moral, que els portava a situar la seva religió en el exercici metòdic del seu treball vocacional, menyspreant el luxe i l’ambició social, i per tant amb l’única possibilitat de reinvertir els seus guanys en la seva vocació, i així acumulant més riqueses. Aquesta disciplina moral que els guiava, era la nova ètica calvinista. Efectivament, si fem una ullada a l’historia econòmica d’Europa, veiem que a mitjans del segle XVII, els grans empresaris, tant en els països catòlics com en els protestants, són calvinistes, tot i que molts d’ells amb una certa mancança d’ortodòxia doctrinal. Però el decisiu per Weber no és aquesta ortodòxia, sinó el dipòsit moral que la seva fe ha creat en ells, que ell anomenava “ascetisme mundà”. Si observem en profunditat les característiques d’aquets nous empresaris ens adonem de que la gran majoria d’ells eren flamencs immigrats, calvinistes per adscripció, però no necessariament per devoció.

En l’actualitat, la tendència és pensar que el gran flux migratori que va caracteritzar l’època, i que va produir el gran canvi en el poder econòmic europeu, va estar motivat per motius religiosos. Els empresaris que van marxar cap a zones on triomfaven les reformes protestants, havien estat perseguits als seus països d’origen per les seves creences. Bàsicament els podríem definir com erasmistes, que al igual que els primers reformadors estaven en contra de tot l’aparell oficial eclesiàstic, i a favor de l’estudi de la Bíblia i de la devoció personal. Aquests erasmistes en els temps de la Reforma, van veure com la seva actitud mental, consentida durant generacions per l’Església catòlica, era declarada herètica, i no van dubtar a definir-se com a calvinistes i a emigrar a llocs on se sentien protegits.

Com hem vist, Reforma i capitalisme es troben en estreta relació. Max Weber va suggerir aquesta relació com de causa i efecte, però la discussió encara és viva i el problema no està resolt. Ningú avui en dia pot afirmar taxativament que aquesta relació sigui com  l’expressava Weber, ni tampoc, que es degui a una simple casualitat i a una mera concordança en el temps. Podríem considerar que es tracta d’una mateixa revolució social, viscuda des de dos punts de vista diferents, les relacions dels homes amb Déu i dels homes entre ells mateixos.

Les Reformes Protestants (1)

L’inici de la Reforma ha estat datat a l’any 1517, arran de la publicació al castell de Wittenberg de les tesis de Martí Luter contra les indulgències papals, autèntic negoci de l’Església romana. L’objectiu de Luter era encetar una profunda regeneració religiosa, tant material con dogmàtica. Veurem els orígens del moviment reformista, les seves principals característiques i la seva expansió arreu d’Europa, principalment al centre-nord del continent, amb les particularitats pròpies de cada zona. També farem esment de la avui encara discutida relació entre protestantisme i capitalisme, i la seva influència en la societat europea.

Els precedents de la Reforma cal buscar-los en el moviment nascut a finals del segle XIV, la Devotio Moderna, que preconitzava una experiència religiosa més personal i intimista, que no pas la, en aquells temps, experiència mediatitzada i institucionalitzada per l’Església cristiana. Els propagadors d’aquestes idees, van ser els germans de la vida comuna, fundats per Geert Groote, a la ciutat flamenca de Deventer, que van arrelar ràpidament entre els creients insatisfets davant la degeneració de l’Església cristiana, i en particular de la Santa Seu, molt allunyats dels postulats del cristianisme original. Hem de tenir en compte, que en aquesta època, la religió era viscuda com un eix vertebrador de la societat, i qualsevol tema que afectes aquest principi organitzatiu o a les seves institucions, era motiu de grans tensions col·lectives. El punt culminant d’aquestes tensions, es va donar, com hem comentat, amb la exposició pública de les tesis de Luter contra les indulgències papals, veritable negoci eclesiàstic. En la tesi numero 5, Luter diu: “El papa no tiene ni la voluntad ni el poder para remitir penas, excepto las que haya impuesto él por su propia autoridad [...]”, i continua a la tesi numero 20: “Por lo tanto, el papa, cuando habla de remisión plenaria de todas las penas, no significa realmente de todas, sino solo de las que él mismo ha impuesto. [...]”. Aquestes tesis van ser llegides en clau de desafiament a l’autoritat papal a Roma, i la Santa Seu va exigir a Luter que es detractés públicament. Davant la seva negativa, el papa León X, va promulgar l’any 1520 la butlla “Exsurge Domine”, amenaçant amb l’excomunió al reformador i exhortant als creients a no posseir els escrits de Luter, i fins i tot a cremar-los. La crema dels seus llibres va representar un fracàs per la institució eclesiàstica, doncs a molts llocs es van substituir els llibres de Luter per llibres catòlics, o fins i tot per fulls en blanc. El mateix any, Luter va publicar la Crida a la noblesa cristiana de la nació alemanya, amb la finalitat de lluitar contra la tirania papal, i va cremar públicament la butlla promulgada pel Papa juntament amb tota una sèrie de llibres de dret canònic. Finalment, el Papa el va excomunicar l’any 1521.

Els postulats de Luter es poden resumir en tres punts:

• Els homes neixen predestinats, per tant no poden fer res per tal de guanyar-se la salvació de l’ànima, i la única sortida del bon cristià, és tenir fe en la misericòrdia divina.
• En conseqüència, l’Església com a institució i les seves pràctiques i rituals no tenen cap sentit, i hem d’avançar cap al sacerdoci universal, amb la Bíblia com a únic intermediari entre Déu i els homes.
• Es per tant en la Bíblia on els creients han de buscar la infal·libilitat, i no pas en el Papa, al qual Luter descriu com a fals vicari de Déu a la terra.

És indubtable que l’aparició de l’impremta, va tenir molt a veure en la difusió de les idees de Luter. El reformador va dedicar deu mesos a traduir la Bíblia al alemany, i el seu èxit va ser espectacular; alguns informes xifren el volum de les seves vendes en cinc mil exemplars en dos mesos, i en dos-cents mil en dotze anys. Tal va ser la popularitat de les idees reformistes, que l’any 1526 l’emperador va atorgar a cada estat alemany el dret a escollir lliurament la seva branca religiosa, luterana o romana. Molts estats alemanys es van posar de part de Luter i en poc temps els estats escandinaus van fer el mateix. També a Suïssa es va escampar el moviment reformista, recolzat per la llengua alemanya que es parlava a l’estat, encapçalat pel sacerdot catòlic Ulrich Zwingli, amb uns predicaments molt similars als de Luter, potser una mica més radicals, doncs demanava eliminar tot vestigi de l’església romana, com les imatges, vestits clericals, crucifixos...

Totes les tensions generades en el camp religiós, que com hem vist era quelcom més que una experiència intimista, van derivar en conflictes armats. A l’imperi germànic va esclatar la revolta dels camperols, que apropiant-se del llenguatge reformador, perseguien legitimar les seves reivindicacions socials qüestionant l’existència tant d’intermediaris eclesiàstics (el Papa, l’Església com a institució), com de senyors feudals o prínceps opressors. Els camperols alemanys van elaborar una llista de demandes agrupades en dotze de concretes, entre les que ni havien dues amb un clar sentit espiritual, com eren la predicació simple i clara de l’Evangeli, i l’elecció i la manutenció comunitària del pastor local o guia religiós. A Suïssa també va esclatar una guerra entre protestants i catòlics romans, que va suposar la mort del reformista Zwingli. Al finalitzar la guerra és va optar pel model germànic de donar llibertat d’elecció de culte a cada comunitat. L’obra de la Reforma suïssa, la va continuar Joan Calví, que es va establir a Ginebra amb l’objectiu de fer d’ella una ciutat de Déu, creant reglaments estrictes que sancionaven des de les institucions religioses fins a la sanitat o la moral pública. Ginebra es va convertir en un focus d’expansió de les idees calvinistes, doncs molts reformadors perseguits als seus països emigraven a la ciutat, per tal d’assolir les ensenyances i els mètodes de Calví i posar-los en pràctica als seus llocs d’origen.