Treball i Oci a l'Antiga Roma

Hi han  una sèrie de paral·lelismes entre la societat romana i el nostre món occidental en el relatiu a l’oci i el treball:

·         Mentre a Roma els treball feixucs eren exclusius dels esclaus, al nostre món capitalista els reservem per els col·lectius menys afavorits (immigrants, classes amb baix nivell de formació...)

·         Els petits agricultors van patir a Roma la competència dels grans latifundis (treballats per mà d’obra servil), fet que els va condemnar a l’abandonament del camp i a la emigració urbana. No us sona d’alguna cosa això en la societat capitalista?

·         Els artesans s’agrupaven en collegia, estaments semblants als gremis o als sindicats. Els seus membres eren fonamentalment esclaus o homes lliures pobres que lluitaven pels seus drets, a l’ús del proletariat industrial del segle XIX.

·         El comerç estava reservat a una petita elit de productors que reproduïen les mateixes condicions d’altres sectors econòmics, utilitzant els esclaus per els treball més durs, i, fins i tot, convertint-los en part de la mercaderia que oferien.

En la societat romana veiem que es considera indigne el treball manual, doncs és un obstacle per a l’oci. Tanmateix, hem de tenir clar de quins sectors socials neix aquesta consideració. En un món ideal, prescindint del valor moral que li ha atorgat el cristianisme al treball, tots estaríem d’acord en preferir dedicar la nostra vida a l’oci, independentment de la nostra posició social o formació. Però, al igual que en l’Antiga Roma, aquest món ideal en el que totes les nostres necessitats bàsiques estiguessin cobertes, només existeix en la nostra societat per uns pocs.

En quant a les diversions, en temps del romans s’agrupaven en dos tipus: les barroeres i les honestes. Clar que estem en el mateix, depèn del punt de vista des del que es contemplin; Ciceró ens parla de la noblesa de diversions com l’agricultura, la caça o la filosofia. Sèneca ho fa de la contemplació. Dió Cassi parla de l’habilitat dels governants per a alimentar el temps de lleure de la massa plebea (un altre paral·lelisme amb la nostra societat que consumeix televisió i espectacles esportius amb voracitat). En aquest sentit, m’apunto a la frase de Sèneca: “Eviteu qualsevol cosa que sedueixi la plebs, allò que proporciona l’atzar! Mireu amb recel i amb temor qualsevol bé que sigui fortuït! La fera, el peix, s’enganyen amb l’esperança d’algun esquer que els delecti. Creieu que aquestes coses són béns de la fortuna? Al contrari, són paranys.” (Sèneca, Cartes a Lucili 1,8,1-3).

En definitiva, la concepció romana del treball i l’oci, té dues vessants; la dels que no necessiten treballar i per tant menyspreen tot el relacionat amb aquest fet i es permeten donar lliçons sobre com ha de ser el temps de lleure, i la dels que ho han de fer per obligació, i en conseqüència no disposen de temps per a dedicar-ho al lleure “institucionalitzat” que proposen els primers. El peix que es mossega la cua.

Sense tenir en compte la diferenciació cultural present en les dues societats, el viu retrat del nostre món.