Les Reformes de Gorbatxov

L’any 1982, desprès de la mort de Bréjnev, la Unió Soviètica tancava un cicle de la seva història caracteritzat per la paràlisi política i l’estancament econòmic. El seu successor, Iuri Andrópov va optar per fórmules reformistes encaminades a acabar amb la corrupció administrativa, el nul creixement de la economia, el rellançament de la investigació i el disseny industrial o l’absentisme laboral. Però aquestes mesures van topar amb el sector més immobilista, que desprès de la seva mort al 1984, va imposar un candidat continuista com Konstantin Txernenko. Poc més d’un any desprès d’assumir el poder, Txernenko va morir, i el conflicte entre innovadors i conservadors es va decidir en favor de Mikhaïl Gorbatxov, deixeble d’Andrópov, i que va dur a terme la transformació política i econòmica de la URSS.

Gorbatxov va posar en marxa un programa global de reformes tant polítiques (glasnost), com econòmiques (perestroika). Els seus primers passos van ser aplicar un reformisme tebi destinat a mesurar les possibilitats reals d’un ambiciós pla de modernització de la societat soviètica, i va buscar suport interior i exterior per les seves propostes reformistes, que passaven per la democratització del partit i la substitució dels antics dirigents, i per transformar el model de desenvolupament econòmic. L’objectiu de Gorbatxov era millorar el socialisme i impulsar les reformes des de dins del partir comunista.

Segons Gorbatxov, la perestroika consistia en un conjunt de polítiques reformistes destinades a superar l’estancament econòmic i els dèficits estructurals de la qualitat en la producció, el progrés científic i tecnològic i en l’ús de tècniques avançades. Per aconseguir-ho calia canviar el sistema de producció socialista, privatitzant algunes activitats econòmiques, descentralitzant les decisions, regenerant la classe dirigent i incentivant l’eficàcia i la qualitat dels productes, amb la finalitat d’augmentar la producció i la competitivitat, i millorar el nivell de vida de la població. També pretenia acabar amb vicis socials com l’alcoholisme, la desmotivació o l’absentisme laboral.

El segon pilar del programa de Gorbatxov era la glasnost o principi de transparència informativa i política, amb la finalitat de que la població assumís les dificultats de les reformes, conegués els problemes del sistema i col-laborés en la seva transformació. Però no gaire temps desprès de ser propugnada, la glasnost es va revelar contra la mateixa perestroika, perquè mostrava aspectes i fets de la realitat interna i internacional de la URSS, responsabilitat dels mateixos dirigents, com el desastre de Txernòbil, la guerra d’Afganistan o la conflictivitat social i ètnica de les repúbliques soviètiques.

El gir de la política exterior de Gorbatxov va ser espectacular. Va protagonitzar un apropament real a Occident, amb propostes com acords de desarmament, liquidació d’arsenals nuclears o fins i tot la retirada de les tropes d’Afganistan. Va propugnar la idea de la “casa comuna europea” i va liquidar la “doctrina Bréjnev”, el pacte de Varsòvia i el CAEM.

Les reformes van desmuntar el vell sistema i van desfermar els nacionalismes. El PCUS va ser marginat per Gorbatxov i la precària situació econòmica va impedir les transferències de recursos a les repúbliques. Tot això va minar els lligams existents i va provocar el trencament definitiu de la URSS. A les democràcies populars es van fer evidents també les realitats plurinacionals fins llavors negades pels dirigents soviètics. Les eleccions legislatives de març de 1989 van posar de manifest el declivi del partit comunista en favor de noves forces polítiques amb un ampli suport popular. La renovació del PCUS va facilitar el triomf al sector comunista més conservador i involucionista en contra dels renovadors. En aquest context, Gorbatxov va intentar la refundació de la Unió Soviètica proposant la renúncia al marxisme-leninisme i adoptant un programa polític socialdemòcrata, però el sector més dur del partit va protagonitzar un cop d’estat a l’agost de 1991, que va fracassar per la manca d’adhesió del KGB i de l’exèrcit, i per la resistència encapçalada per Boris Ieltsin, president de Rússia, amb el suport del poble de Moscou i de les institucions democràticament elegides. El retorn de Gorbatxov, cada cop més sol i desacreditat davant l’opinió pública es va produir enmig dels atacs del mateix Ieltsin contra la seva política. Això va provocar el final de la perestroika i de la Unió Soviètica i va acabar amb la seva dimissió el 25 de desembre del mateix any.

La posada en marxa de la perestroika va provocar en les democràcies populars, l’anomenat “efecte Gorbatxov” amb l’ imitació als països de l’Est de les polítiques reformistes de l’interior de la URSS, però la seva caiguda també va causar un “efecte dominó” en els països del bloc.