Al llarg del segle XX diversos estudiosos
van propiciar una doble ruptura, d’una banda amb la tradició filològica
centrada en l’estudi de la evolució històrica de les llengües i la seva
comparació, i d’altra amb la hegemonia de la filosofia de la consciència,
dotant a la lingüística d’un programa, uns conceptes i una metodologia que
feien possible el seu estudi per si mateixa i girant el punt de vista de la
filosofia cap el vessant públic de les produccions discursives. Això va atorgar
a la lingüística una importància cabdal dins de les ciències humanes i socials,
gràcies en bona part a la filosofia analítica, que la van adoptar com a model
al qual recórrer per a tractar els seus propis objectes disciplinaris.
Gottlob Frege, un dels responsables de la
ruptura filosòfica, va començar la tasca del gir lingüístic formulant la teoria
de la quantificació i substituint les nocions de subjecte i predicat per les de
argument i funció, i transformant els enunciats lingüístics en proposicions,
que es podien valorar rigorosament com a verdaderes o falses. Posteriorment,
Russell, Wittgenstein, i els neopositivistes del cercle de Viena van donar un
impuls important al gir lingüístic, a la recerca d’un llenguatge ideal que
solucionés els problemes derivats d’un ús poc rigorós del llenguatge.
Tanmateix, el propi Wittgenstein va abandonar molt aviat aquesta recerca i va
orientar-se cap a la reflexió sobre el llenguatge comú i les seves regles
directrius i els usos a que respon. El testimoni va ser recollit per un grup de
filòsofs d’Oxford que rebutjaven la pretensió de construir un llenguatge pur i
s’oposaven a reduir-lo a una mera funció descriptiva del món. John Langshaw
Austin ens mostra que el llenguatge no és un mer instrument per representar el
món, sinó que te un caràcter performatiu, és a dir, que certs enunciats duen a
terme les accions que descriuen, i per tant constitueixen actes de llenguatge,
doncs la seva enunciació és inseparable de la creació de realitats.
L’impacte del gir lingüístic en les
ciències humanes i socials s’ha anat articulant progressivament, amb tres
línies d’influència principals:
- L’impacte de la lingüística
estructural, que va fer que les ciències humanes i socials prenguessin com
a exemple la lingüística moderna i la seva imatge de cientificitat.
- L’impacte del corrent
analiticologicista, que va contribuir a orientar el pensament contemporani
vers la problemàtica del llenguatge.
- L’impacte del corrent analític
centrat en el llenguatge quotidià, postulat pels filòsofs d’Oxford, i que
va suposar un tomb radical al concepte de llenguatge, reformulant la
relació existent entre coneixement i realitat, i redefinint el mateix concepte
de realitat. També va transformar al llenguatge en constitutiu de les
coses més que en descriptiu d’aquestes, i en tant que eina activa sobre el
món, ho és també sobre les persones. Per últim, com constitutiu de
realitats i mitjà d’actuar sobre el món i les persones, el llenguatge
també pot tenir la facultat d’incidir sobre el desenvolupament i la
conformació de les relacions socials i les seves pràctiques.
Per tot això, el llenguatge s’ha
constituït en un fenomen imprescindible per a totes les ciències humanes i
socials en el seu establiment d’estatus epistemològic i en el tractament dels
seus objectes específics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada