Escola Llevantina del Segle XVIII

A principis del segle XVIII, l’escultura espanyola intenta mantenir els valors dels grans mestres del passat incorporant els nous ideals borbònics. Aquesta fusió, promoguda des de l’eix Madrid-Toledo irradia la resta de territoris de l’Estat amb major o menor fortuna. Al llevant espanyol, amb l’afegit d’una forta recuperació econòmica, la influència de diversos artistes estrangers va ser decisiva per la configuració d’una manera de fer característica. L’estància de l’arquitecte alemany Conrad Rudolf a València realitzant la façana de la Catedral va suposar un impuls definitiu cap a postulats que anticipaven l’estil rococó que s’imposaria amb posterioritat. En el relleu central de la façana va treballar Francisco Vergara, un dels màxims exponents de l’Acadèmia de San Carlos de València, autor del San Bruno de la capella de la Universitat o de la decoració de la façana del palau del Marquès de Dos Aguas.

Però el focus més important del llevant espanyol, ho trobem a Murcia, on destaca l’obra del francès Antonio Dupar i l’aportació de l’italià Nicolás Salzillo, pare de la personalitat més destacada de l’escola llevantina del segle XVIII, Francisco Salzillo, intèrpret popular amb producció diversa, que va des de l’escultura als passos processionals passant per la confecció de betlems i les seves figures, temàtica importada d’Itàlia, en els que recrea una escultura realista i virtuosa (imatge). Quan contava amb vint anys d’edat va morir el seu pare, i va dedicar els primers anys de la seva carrera a concloure diverses obres que havien quedat a mitges, com la Santa Inés de l’església de Santo Domingo.

La seva obra és exclusivament religiosa, i va des de la Virgen de las Angustias de l’any 1740, a les imatges de Santa Clara i San Francsico de l’església del convent de les Caputxines de Murcia o el San Jerónimo penitent de la Catedral. Els seus passos processionals més famosos els va fer per la Confraria de Jesús Nazareno, i són la Oración en el Huerto, La Caída o la Dolorosa.

Però, sens dubte la seva obra més representativa és el Belén que va realitzar per encàrrec de Jesualdo Riquelme. Consta de 556 personatges, 372 animals i algunes maquetes d’edificis, realitzats en fang, fusta, cartró i tèxtils, que inclouen totes les escenes del naixement i la infància de Jesús, fins a la fugida a Egipte.  L’obra, originalment de propietat privada, va ser adquirida per l’Estat l’any 1915. La totalitat de les figures estan inspirades en personatges populars de la ciutat i els seus voltants, i cadascú d’ells te un tret característic que el diferencia dels demés, ja sigui en la indumentària o en la seva expressió. Hem de destacar un clar anacronisme en els vestits de les figures, que es corresponen més als aires del segle XVIII que no pas als que calia esperar en aquesta temàtica.