Caràcter Performatiu del Llenguatge

Al llarg del segle XX diversos estudiosos van propiciar una doble ruptura, d’una banda amb la tradició filològica centrada en l’estudi de la evolució històrica de les llengües i la seva comparació, i d’altra amb la hegemonia de la filosofia de la consciència, dotant a la lingüística d’un programa, uns conceptes i una metodologia que feien possible el seu estudi per si mateixa i girant el punt de vista de la filosofia cap el vessant públic de les produccions discursives. Això va atorgar a la lingüística una importància cabdal dins de les ciències humanes i socials, gràcies en bona part a la filosofia analítica, que la van adoptar com a model al qual recórrer per a tractar els seus propis objectes disciplinaris.

Gottlob Frege, un dels responsables de la ruptura filosòfica, va començar la tasca del gir lingüístic formulant la teoria de la quantificació i substituint les nocions de subjecte i predicat per les de argument i funció, i transformant els enunciats lingüístics en proposicions, que es podien valorar rigorosament com a verdaderes o falses. Posteriorment, Russell, Wittgenstein, i els neopositivistes del cercle de Viena van donar un impuls important al gir lingüístic, a la recerca d’un llenguatge ideal que solucionés els problemes derivats d’un ús poc rigorós del llenguatge. Tanmateix, el propi Wittgenstein va abandonar molt aviat aquesta recerca i va orientar-se cap a la reflexió sobre el llenguatge comú i les seves regles directrius i els usos a que respon. El testimoni va ser recollit per un grup de filòsofs d’Oxford que rebutjaven la pretensió de construir un llenguatge pur i s’oposaven a reduir-lo a una mera funció descriptiva del món. John Langshaw Austin ens mostra que el llenguatge no és un mer instrument per representar el món, sinó que te un caràcter performatiu, és a dir, que certs enunciats duen a terme les accions que descriuen, i per tant constitueixen actes de llenguatge, doncs la seva enunciació és inseparable de la creació de realitats.

L’impacte del gir lingüístic en les ciències humanes i socials s’ha anat articulant progressivament, amb tres línies d’influència principals:

• L’impacte de la lingüística estructural, que va fer que les ciències humanes i socials prenguessin com a exemple la lingüística moderna i la seva imatge de cientificitat.
• L’impacte del corrent analiticologicista, que va contribuir a orientar el pensament contemporani vers la problemàtica del llenguatge.
• L’impacte del corrent analític centrat en el llenguatge quotidià, postulat pels filòsofs d’Oxford, i que va suposar un tomb radical al concepte de llenguatge, reformulant la relació existent entre coneixement i realitat, i redefinint el mateix concepte de realitat. També va transformar al llenguatge en constitutiu de les coses més que en descriptiu d’aquestes, i en tant que eina activa sobre el món, ho és també sobre les persones. Per últim, com constitutiu de realitats i mitjà d’actuar sobre el món i les persones, el llenguatge també pot tenir la facultat d’incidir sobre el desenvolupament i la conformació de les relacions socials i les seves pràctiques.

Per tot això, el llenguatge s’ha constituït en un fenomen imprescindible per a totes les ciències humanes i socials en el seu establiment d’estatus epistemològic i en el tractament dels seus objectes específics.

Condiciona la llengua la nostra manera d'entendre el món?

Qualsevol llengua natural constitueix un sistema que és una manifestació concreta de la capacitat humana, innata, del llenguatge. Aquest sistema, que canvia constantment, es relaciona amb altres processos cognitius i amb la cultura en què vivim. Així, quan parlem normalment utilitzem metàfores que, per exemple, es refereixen a l'alimentació (en el cas del pensament: "s'ha empassat una mentida") o a les possessions materials (en el cas del temps: "m'estalviaré unes quantes hores"). Però aquestes metàfores canvien d'una llengua a una altra.

La meva pretensió és plantejar la qüestió de l’influencia de la llengua en la nostra percepció del món, tenint en compte l’afirmació de l’enunciat relativa a les metàfores. Abans de continuar m’agradaria afegir una consideració a la frase final de l’afirmació:

“... Però aquestes metàfores canvien d'una llengua a una altra.”

Només canvien d’una llengua a una altra? Poden canviar en funció de la comunitat parlant de la mateixa llengua? Quina influencia té el grau de desenvolupament humà i l’entorn físic en l’evolució d’una llengua? Aquest és un tema fonamental per entendre com una mateixa llengua ha evolucionat de maneres diferents segons la localització de la seva comunitat parlant. Posem per exemple el castellà que es parla a Espanya i el de qualsevol país d’Amèrica Llatina. Sota una arrel comú (l’ introducció de la llengua durant l’època de la colonització espanyola), el camí fins a l’actualitat ha seguit dreceres diverses fins a configurar una llengua única però plena de matisos diferencials, fins i tot hi han paraules idèntiques amb significats diferents, que l’enriqueixen. Prenen com exemple el mot “salado”: A Espanya el podem definir com “gracioso, agudo o chistoso”, mentre que a Perú o Equador significaria “desafortunado”, a l’Argentina “caro, costoso”, i a l’Uruguai, “insoportable”.

Si transitem pel camí de les metàfores, seguint l’exemple del castellà, trobem expressions com “se armó la de San Quintin”, fent referència a l’ inici d’una disputa violenta, i que a Cuba tindria l’equivalent de “se armó un arroz con mango”. És evident que l’entorn cultural de les dues comunitats parlants de la mateixa llengua, ha tingut molt a veure en la formació d’aquestes expressions.

Però, què és l’entorn cultural? Pel conjunt dels antropòlegs, cultura és “tot allò que una col·lectivitat (no un individu aïllat) fa habitualment en el seu entorn per tal de sobreviure, i, més enllà, el conjunt de pràctiques rituals tradicionals amb què, al marge de la supervivència estricta, envolta les seves activitats.”. Aquesta definició de cultura amplia enormement la visió tradicional que la restringia a l’àmbit de les creacions artístiques o arquitectòniques. És evident que tot el que ens envolta forma part de la nostra cultura, i encara poden ampliar més l’espectre si afegim a la definició, el conjunt de les activitats realitzades pel col·lectiu estudiat. Tots hem sentit parlar de la cultura gastronòmica d’un poble, de la seva cultura musical... doncs bé totes aquestes branques culturals col·lectives intervenen en la configuració i evolució de la llengua del seu poble, afegint vocabulari, dites populars, metàfores... En definitiva, la llengua forma part de la cultura d’un poble.

Aquesta branca de la cultura és estudiada per la lingüística, ciència que tracta dos conceptes clau: el llenguatge i la llengua. El llenguatge és una capacitat humana, innata, que es desenvolupa per instint. L’altre concepte és la llengua pròpiament dita. La llengua és la concreció de la capacitat humana del llenguatge, i té múltiples realitzacions en forma de les diverses llengües que es parlen al món. Cadascuna d’aquestes llengües disposa d’una sèrie de mecanismes, lèxics (paraules d’estructures diverses) i sintàctics (regles de combinació que ens permeten confeccionar oracions), que ens ajuden a simplificar la realitat o a adoptar diferents punts de vista sobre un mateix fet.

Aquests mecanismes ens permeten, per exemple, classificar els objectes (categorització) o identificar-ne un de concret. També faciliten l’adopció d’un determinat registre lingüístic en funció de l’audiència a la que ens dirigim (no és el mateix un discurs universitari que una conversa informal amb els amics sobre qüestions banals com l’última cursa del mundial de motos). Però, com hem vist, cada llengua construeix els seus mecanismes en conjunció amb la realitat que l’envolta, i a la vegada ens ofereix una visió particular de la mateixa. Arribem doncs, a la qüestió cabdal plantejada al principi: Fins a quin punt la llengua que parlem condiciona la nostra manera d'entendre el món?

Sobre aquesta qüestió ni han diverses teories. Les més contraposades són la teoria universalista i la relativista. Fins fa poc, el bàndol universalista semblava triomfar, doncs les investigacions en ciència cognitiva, sobre tot en psicolingüística, incidien en l’ independència entre el llenguatge i altres capacitats mentals com el pensament, la percepció o l’ intel·ligència. Segons els universalistes el llenguatge és el reflex de pautes universals de la cognició humana i per tant les diferències entre les distintes llengües no afecten als altres processos cognitius. En canvi, els relativistes afirmen que el llenguatge és bàsicament arbitrari i cultural, i pot modelar altres processos mentals, per tant les convencions de la llengua que parlem, poden influir en la nostra visió del món. En els últims anys s’han realitzat diversos estudis que, pel que sembla, no donen tota la raó ni als uns ni als altres.

Per una banda, un estudi sobre les categories cromàtiques (Kay i Regier, 2007), conclou que aquestes s’organitzen al voltant de colors considerats exemples prototípics universals, independentment de la llengua que es parli i demostren empíricament l’existència de predisposicions universals en la percepció dels colors i en els noms que se’ls hi donen. En canvi, altre estudi (Winaver, Witthoft, Frank, Wu, Wade y Boroditsky, 2007) realitzat entre subjectes de parla anglesa i subjectes de parla russa descobreix la diferent percepció d’una sèrie de 20 games de color blau. L’experiment consistia en assenyalar quins colors eren iguals a un altre mostrat prèviament. Pels anglesos, tots eren iguals, mentre que per als russos ni havien de dos tipus. Hem de dir que la llengua russa té dues paraules per definir el color que per a nosaltres és blau.

Un altre estudi sobre el pensament matemàtic i la seva relació amb el llenguatge (Gordon, 2004) fet amb la tribu amazònica dels piraha (que tenen només dues paraules numèriques), demostra que la disponibilitat de paraules per definir els nombres és crucial per realitzar feines de comparació numèriques. Aquest estudi fou ampliat pels investigadors Pica, Lemer, Izard i Dehaene amb una altra tribu amazònica, els mundurukú (també amb escàs vocabulari numèric), determinant que quan el resultat de les proves era superior a 5 o intervenien nombres més grans que aquest, la coherència mostrada en les seves expressions era nul·la, i per tant la seva llengua limitava el seu processament matemàtic. En canvi, altres estudiosos, com Casasanto, destaquen que per donar credibilitat a aquests estudis cal primer demostrar que el fet de no posseir una paraula, és la causa de no poder desenvolupar una habilitat conceptual, i no al contrari. Defensa que potser aquestes tribus no tenen habilitats numèriques exactes, perquè no els hi son necessàries, i per això no han desenvolupat un vocabulari numèric. En aquest sentit, és pot concloure que cada comunitat conforma el seu vocabulari en funció de les seves necessitats, i que aquestes tenen molt a veure amb el seu entorn. No trobarem excessius mots relacionats amb l’agricultura en comunitats nòmades al desert del Sàhara, ni entre els habitants de les regions àrtiques de Grenlàndia o Alaska.

Fetes totes aquestes consideracions, la meva conclusió personal, és que si parlem de l’influencia de les llengües en la nostra percepció del món des del punt de vista de l’ utilització de metàfores, tal i com resa l’enunciat, no hi ha cap relació entre la llengua i aquesta visió. Una mateixa llengua és capaç de produir diferents tipus de metàfores per realitats semblants, com en el cas de la llengua espanyola parlada a Espanya, i la parlada a Cuba, Uruguai o Colòmbia.

En canvi, en un àmbit més general, sí que hi ha una reciprocitat entre la llengua i la realitat, és a dir, una es nodreix de l’altra i al inrevés. Com hem vist, la llengua és una expressió de la nostra cultura, i aquesta és un reflex de la realitat que ens envolta, per tant, si una societat es manifesta mitjançant la seva llengua, està transmeten la seva realitat, que no serà la mateixa que una altra que ho faci amb una llengua diferent.

El TERMCAT. Tasques i Funcions

Per què un Centre de Terminologia?

La llengua és un “organisme” viu en continua evolució que es nodreix de múltiples fonts, fins a concretar-se com el mitjà d’expressió de tota una comunitat de parlants. Aquestes fonts provenen del món tecnològic, de l’esport, de la cuina o d’altres llengües, per citar alguns exemples. En aquest escenari, es fa necessària l’ intervenció d’un centre legitimador dels nous termes incorporats a l’imaginari col·lectiu, que garanteixi per una banda, l’adequació d’aquests a l’ identitat de la nostra llengua, i per l’altra, que se’n encarregui de la seva difusió entre  la població per que es faci un bon ús de la mateixa.

El TERMCAT, Centre de Terminologia

A Catalunya, de tot això se’n encarrega el TERMCAT, organisme creat l’any 1985 per un acord entre el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’ Institut d’Estudis Catalans. L’any 1994 el TERMCAT esdevé un consorci, integrat tres organismes amb diferents funcions:

• Generalitat de Catalunya, que aporta el suport polític necessari per l’extensió harmònica en l’ús de la terminologia desenvolupada. Actualment hi és representada a través del Departament de la Vicepresidència, el Departament d’Educació, el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa i el Departament de Treball, amb l’objectiu de garantir l’extensió i la difusió de la terminologia establerta en els àmbits professional, industrial, empresarial i educatiu.
• Institut d’Estudis Catalans, que legitima la terminologia normalitzada, com a corporació acadèmica, científica i cultural que és. Té cura de l’estudi de la llengua catalana, estableix la normativa i vetlla perquè el procés de normalització sigui coherent arreu de tot l’àmbit lingüístic del català.
• Consorci per a la Normalització Lingüística, que facilita la implantació social i territorial de la terminologia establerta. El seu objectiu és la difusió del coneixement i l’ús del català en tots els àmbits.

En l’actualitat, el TERMCAT es regeix pel Decret de 25 d’abril de 2006, que li atorga personalitat jurídica pròpia, i enumera les seves funcions, entre les quals destaca la coordinació general de les activitats terminològiques relatives a la llengua catalana, i l’elaboració de productes lingüístics en els camps en què la terminologia té una especial incidència. Per acomplir aquestes finalitats, el TERMCAT manté i actualitza un banc de dades terminològiques en català amb equivalències en altres llengües, i un fons documental d’interès terminològic, i posa aquestes informacions i recursos a disposició de la societat.

El TERMCAT organitza la seva activitat al voltant de tres eixos: la recerca, desenvolupant recursos lingüístics com diccionaris, vocabularis i materials de divulgació, l’assessorament, tant en temes metodològics com lingüístics, i la normalització, especialment de la terminologia científica i tècnica, fixant les propostes denominatives per els nous termes, amb la col·laboració de la Secció Filològica de l’ Institut d’Estudis Catalans i d’experts en cada àrea temàtica.

Al front del TERMCAT es troba el Consell de Direcció, integrat pel president de l’entitat, que és el secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya o persona en qui delegui, i una representació de les entitats consorciades. Els òrgans operatius de normalització terminològica, són el Consell Supervisor, autèntic motor del consorci, i els comitès tècnics sectorials.

Finalment, parlarem del finançament del TERMCAT. Els seus recursos econòmics provenen de les aportacions de les entitats consorciades, el rendiment de l’explotació del seu patrimoni, els ingressos obtinguts per la prestació dels seus serveis i les donacions i subvencions de qualsevol naturalesa que pugui rebre. La Generalitat de Catalunya actua com a garant per assolir la totalitat del pressupost anual del TERMCAT, aportant la resta de la quantitat necessària per cobrir el seu funcionament.

Recursos gratuïts en línia del TERMCAT

El TERMCAT desenvolupa la seva tasca de difusió de la llengua catalana per diferents mitjans. A la seva pàgina web poden trobar serveis gratuïts com la NEOLOTECA, que conté tots els neologismes tècnics i científics normalitzats en català, amb una petita descripció i la seva equivalència en altres idiomes. Un altra eina de gran valor és el CERCATERM, un servei de consultes en línia, a on podem escriure el nostre dubte en qualsevol idioma, i obtenir la correspondència en català del terme. A més a més, si el servei automàtic no pot resoldre el nostre dubte, disposem d’un Servei d’Atenció Personalitzada, que s’encarregarà de fer-ho.

A la mateixa web, disposem de tres apartats força interessants. Es tracta d’eines de divulgació amb un format clar i entenedor que ens apropa els termes relacionats amb l’actualitat diària en forma de noticies, els últims neologismes adaptats,  i una consulta seleccionada entre les realitzades cada mes.

Altres eines de gran valor que podem trobar a la web del TERMCAT, són els principals Catàlegs bibliogràfics de l’àmbit català consultables en línia, així com un cercador de Tesis Doctorals temàtic. També existeix una pàgina d’enllaços a infinitat de Diccionaris terminològics i lexicogràfics, que es poden consultar en línia.

Per últim, tenim la ressenya bibliogràfica de totes les obres que es poden consultar a la Biblioteca del TERMCAT, que disposa d’un fons documental amb més de 8.500 volums d’obres de teoria terminològica, diccionaris i vocabularis, i publicacions periòdiques especialitzades. Per consultar aquestes obres, ens hem d’adreçar al Servei de Documentació del TERMCAT.

Cooperació amb altres organismes terminològics i empresarials

El TERMCAT és signatari de la Declaració de Brussel·les, juntament amb altres associacions internacionals, en el marc de la I Cimera Internacional de Terminologia, que tingué lloc a Brussel·les el 2002, i que defineix la importància i la funció de la terminologia en la societat actual, insisteix en el pes del multilingüisme en les diferents xarxes d’intercanvi mundials i insta als estats i governs nacional per a afavorir la cooperació internacional en matèria terminològica.

A nivell universitari, el TERMCAT ha signat un acord de col·laboració amb l’ Institut Joan Lluís Vives, que aplega les diverses universitats dels territoris de llengua catalana. Gràcies a aquest acord, els membres de la comunitat universitària col·laboren en els estudis previs a l’aprovació dels termes nous, aportant especialistes que asseguren la qualitat de les propostes terminològiques, i a canvi, el TERMCAT ofereix els seus serveis d’assessorament, normalització i producció terminològica a les universitats de la xarxa.

Els mitjans de comunicació, juguen un paper important en la difusió de la llengua, fet que ha portat al TERMCAT a la creació de l’Antena de Terminologia, espai de discussió sobre dubtes en l’aplicació de determinats termes, i en el que hi participen els principals grups audiovisuals del territori, i la practica totalitat de la premsa escrita en català.

A nivell internacional, el TERMCAT és membre de diverses xarxes, entre les que destaquen l’Associació Europea de Terminologia (AET), la Xarxa Europea de Centres de Documentació en Terminologia (TDCNET), o la Xarxa Internacional de Terminologia (TERMNET). També coopera amb els organismes i les institucions d’àmbit mundial que es dediquen a activitats relacionades amb la terminologia, en països com Itàlia, Bèlgica, França, Dinamarca, Alemanya, Portugal, Espanya, Finlàndia, Suècia, Canadà o el País Basc. Ha col·laborat en la redacció de projectes com el INTERVAL, finançat per la Comissió Europea, amb l’objectiu d’elaborar mètodes i eines terminològiques comunes i establir el punt de partida de mètodes de treball estandarditzats pels seus membres. Altre projecte important, també de la Comissió Europea, és el POINTER, que té per objecte la col·laboració en el camp de la Telemàtica dels diversos agents terminològics europeus.

A nivell privat, el TERMCAT ha col·laborat amb diverses empreses (Derbi, Honda, Microsoft, DiR, Hewlett-Packard, Caprabo), i associacions professionals (Cambra de Comerç de Barcelona, Unió de Pagesos, Associació d’Arxivers de Catalunya, Col·legi de Periodistes de Catalunya), en l’elaboració de productes que contenen terminologia especialitzada.

Podem col·laborar amb el TERMCAT?

Hem vist les tasques de difusió i col·laboració que exerceix el TERMCAT per tal de normalitzar l’ús de la llengua catalana. Però les propostes de nous termes a estudiar no només provenen del món acadèmic, tècnic o empresarial. Qualsevol de nosaltres pot fer una proposta d’un nou terme a normalitzar. Per facilitar aquesta tasca, el TERMCAT posa a disposició de la ciutadania el document Recerca terminològica: el dossier de normalització que ens guiarà en la confecció de la nostra proposta. Un cop rebuda, el Consell Supervisor del TERMCAT començarà l’estudi de la mateixa per prendre una decisió al respecte.

També obre a la revisió de tots els ciutadans els estudis temàtics que té en marxa, i posa a la seva disposició una adreça de correu electrònic per enviar observacions relatives amb els termes en estudi.

Publicacions i articles

El TERMCAT elabora tota una sèrie de productes terminològics en forma de diccionaris, textos normatius, obres especialitzades, o cartells i tríptics que en la majoria dels casos es poden consultar gratuïtament a la seva web. Però també s’editen en paper i es poden adquirir a totes les llibreries de la Generalitat de Catalunya, i a d’altres dins l’àmbit català.

També ha editat, amb la col·laboració d’altres entitats, diverses obres especialitzades sobre temes diversos, com l’agricultura i la ramaderia, el teatre, el comerç, la medicina o les matemàtiques. Especial menció, té la col·lecció En Primer Terme que ofereix els documents elaborats pel TERMCAT en la seva feina terminològica. Dintre d’aquesta col·lecció, destaquen les sèries Criteris i Mètodes, i Papers, amb importants aportacions de destacats filòlegs i estudiosos de la llengua.

En l’àmbit de les revistes especialitzades en lingüística, el TERMCAT té una extensa producció, i a la seva web ens ofereix la referència de tots els articles publicats. Aquests articles es poden consultar a les revistes en què han estat publicats o a la mateixa Biblioteca del TERMCAT.

Llengua, Cultura i Societat

“Les paraules són sempre mig d’algú altre. Esdevenen “nostres” només quan el parlant les omple amb la seva intenció, amb el seu propi accent; és a dir, quan les fa seves. Abans d’aquest moment d’apropiació, les paraules no existeixen en un llenguatge neutre i impersonal, sinó en les boques de l’altra gent, en els contextos concrets de les altres persones, al servei de les seves intencions: és d’aquí que hem d’agafar les paraules i fer-les nostres.”

El procés d’apropiació és força interessant. Primer has de adquirir el coneixement d’aquestes paraules mitjançant la lectura o l’audició de les mateixes. Desprès has de trobar-hi el significat, tant en el context original, com en altres situacions en que puguis fer servir aquesta paraula. Aquí és a on comença la veritable apropiació de la paraula, quan l’adaptes al teu imaginari i penses en els diferents sentits de la mateixa. A partir d’aquest moment passa a formar part de la nostre “base de dades” particular i queda etiquetada com a “disponible” per fer-ne ús en el nostre sistema d’expressió.

És evident que quantes més paraules afegim a la nostre “base de dades”, més possibilitats tenim d’expressar-nos d’una forma fluida i entenedora per a la nostre audiència, aconseguint transmetre el nostre missatge a la majoria dels lectors o oients, fet que ens pot servir per iniciar un intercanvi de paraules amb ells que ens aporti algun nou element desconegut fins aquell moment.

En definitiva, les paraules, com a vehicle transmissor de les nostres inquietuds i pensaments, prenen força i significat quan son utilitzades d’una manera acurada desprès d’una intensa reflexió, escollint-les en cada moment i circumstància per expressar amb el nostre estil el que volem dir i com ho volem dir. Aquest discurs sempre és de doble direcció, doncs les paraules que hem utilitzat per construir-ho han estat apropiacions d’altres discursos i al mateix temps seran apropiacions pels nostres oients o lectors, en el moment en que adquireixin el coneixement d’elles.

Si parlem de la llengua com a objecte transmissor dels nostres pensaments, hem de distingir les seves dues formes de manifestar-se: la parla i l’escriptura. En totes les societats, la parla ha precedit cronològicament a l’escriptura i poden observar importants diferències d’estil entre una i altre manifestació: difícilment trobarem per escrit expressions de caire més col·loquial que si son utilitzades de forma oral.

La llengua pot definir-se com un conjunt d’enunciats que varien en el temps i en l’espai en funció del context històric i social del parlant; per tant estem parlant d’un objecte dinàmic que en mans de la persona que formula els enunciats, té la capacitat d’adaptar-se  a l’audiència a qui es dirigeix, adoptant una forma d’expressió més o menys formal en cada cas.

L’estudi de la llengua pot abordar-se des de dues perspectives diferents:

• Sincrònica, si fixem en el temps el moment de la nostre observació.
• Diacrònica, si observem la llengua en estat d’evolució al llarg del temps.

Les diversitats observades des d’una perspectiva sincrònica reben el nom de variacions i son estudiades per la dialectologia o la sociolingüística. En canvi si la perspectiva adoptada es la diacrònica, la diversitat lingüística rep el nom de canvis i se n’ocupen d’ells l’etimologia, la gramàtica històrica o l’historia de la llengua.

L’estudi de la llengua ha rebut un impuls considerable amb l’aparició d’organismes encarregats de la seva normalització, que garanteixen la conservació de la seva identitat particular, en front de les influències externes produïdes per altres llengües. No es tracta de barrar el pas a les noves apropiacions col·lectives de paraules procedents de l’exterior, sinó d’adequar-les a l’ idiosincràsia pròpia. A Catalunya d’això se’n encarrega  el TERMCAT. Un punt important en el treball del TERMCAT és l’ interrelació entre la ciutadania i l’organisme, quan es tracta de normalitzar l’ús que es fa de la llengua al carrer i d’adequar aquest ús a la normativa acadèmica.