“Les paraules són sempre mig d’algú
altre. Esdevenen “nostres” només quan el parlant les omple amb la seva
intenció, amb el seu propi accent; és a dir, quan les fa seves. Abans d’aquest
moment d’apropiació, les paraules no existeixen en un llenguatge neutre i
impersonal, sinó en les boques de l’altra gent, en els contextos concrets de
les altres persones, al servei de les seves intencions: és d’aquí que hem
d’agafar les paraules i fer-les nostres.”
El procés
d’apropiació és força interessant. Primer has de adquirir el coneixement
d’aquestes paraules mitjançant la lectura o l’audició de les mateixes. Desprès
has de trobar-hi el significat, tant en el context original, com en altres
situacions en que puguis fer servir aquesta paraula. Aquí és a on comença la
veritable apropiació de la paraula, quan l’adaptes al teu imaginari i penses en
els diferents sentits de la mateixa. A partir d’aquest moment passa a formar
part de la nostre “base de dades” particular i queda etiquetada com a
“disponible” per fer-ne ús en el nostre sistema d’expressió.
És evident que
quantes més paraules afegim a la nostre “base de dades”, més possibilitats
tenim d’expressar-nos d’una forma fluida i entenedora per a la nostre
audiència, aconseguint transmetre el nostre missatge a la majoria dels lectors
o oients, fet que ens pot servir per iniciar un intercanvi de paraules amb ells
que ens aporti algun nou element desconegut fins aquell moment.
En definitiva, les
paraules, com a vehicle transmissor de les nostres inquietuds i pensaments,
prenen força i significat quan son utilitzades d’una manera acurada desprès
d’una intensa reflexió, escollint-les en cada moment i circumstància per
expressar amb el nostre estil el que volem dir i com ho volem dir. Aquest
discurs sempre és de doble direcció, doncs les paraules que hem utilitzat per
construir-ho han estat apropiacions d’altres discursos i al mateix temps seran
apropiacions pels nostres oients o lectors, en el moment en que adquireixin el
coneixement d’elles.
Si parlem de la
llengua com a objecte transmissor dels nostres pensaments, hem de distingir les
seves dues formes de manifestar-se: la parla i l’escriptura. En totes les
societats, la parla ha precedit cronològicament a l’escriptura i poden observar
importants diferències d’estil entre una i altre manifestació: difícilment
trobarem per escrit expressions de caire més col·loquial que si son utilitzades
de forma oral.
La llengua pot
definir-se com un conjunt d’enunciats que varien en el temps i en l’espai en
funció del context històric i social del parlant; per tant estem parlant d’un
objecte dinàmic que en mans de la persona que formula els enunciats, té la
capacitat d’adaptar-se a l’audiència a
qui es dirigeix, adoptant una forma d’expressió més o menys formal en cada cas.
L’estudi de la
llengua pot abordar-se des de dues perspectives diferents:
- Sincrònica, si
fixem en el temps el moment de la nostre observació.
- Diacrònica, si
observem la llengua en estat d’evolució al llarg del temps.
Les diversitats
observades des d’una perspectiva sincrònica reben el nom de variacions i son
estudiades per la dialectologia o la sociolingüística. En canvi si la
perspectiva adoptada es la diacrònica, la diversitat lingüística rep el nom de
canvis i se n’ocupen d’ells l’etimologia, la gramàtica històrica o l’historia
de la llengua.
L’estudi de la
llengua ha rebut un impuls considerable amb l’aparició d’organismes encarregats
de la seva normalització, que garanteixen la conservació de la seva identitat
particular, en front de les influències externes produïdes per altres llengües.
No es tracta de barrar el pas a les noves apropiacions col·lectives de paraules
procedents de l’exterior, sinó d’adequar-les a l’ idiosincràsia pròpia. A
Catalunya d’això se’n encarrega el
TERMCAT. Un punt important en el treball del TERMCAT és l’ interrelació entre
la ciutadania i l’organisme, quan es tracta de normalitzar l’ús que es fa de la
llengua al carrer i d’adequar aquest ús a la normativa acadèmica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada