Llengua, Cultura i Societat

“Les paraules són sempre mig d’algú altre. Esdevenen “nostres” només quan el parlant les omple amb la seva intenció, amb el seu propi accent; és a dir, quan les fa seves. Abans d’aquest moment d’apropiació, les paraules no existeixen en un llenguatge neutre i impersonal, sinó en les boques de l’altra gent, en els contextos concrets de les altres persones, al servei de les seves intencions: és d’aquí que hem d’agafar les paraules i fer-les nostres.”

El procés d’apropiació és força interessant. Primer has de adquirir el coneixement d’aquestes paraules mitjançant la lectura o l’audició de les mateixes. Desprès has de trobar-hi el significat, tant en el context original, com en altres situacions en que puguis fer servir aquesta paraula. Aquí és a on comença la veritable apropiació de la paraula, quan l’adaptes al teu imaginari i penses en els diferents sentits de la mateixa. A partir d’aquest moment passa a formar part de la nostre “base de dades” particular i queda etiquetada com a “disponible” per fer-ne ús en el nostre sistema d’expressió.

És evident que quantes més paraules afegim a la nostre “base de dades”, més possibilitats tenim d’expressar-nos d’una forma fluida i entenedora per a la nostre audiència, aconseguint transmetre el nostre missatge a la majoria dels lectors o oients, fet que ens pot servir per iniciar un intercanvi de paraules amb ells que ens aporti algun nou element desconegut fins aquell moment.

En definitiva, les paraules, com a vehicle transmissor de les nostres inquietuds i pensaments, prenen força i significat quan son utilitzades d’una manera acurada desprès d’una intensa reflexió, escollint-les en cada moment i circumstància per expressar amb el nostre estil el que volem dir i com ho volem dir. Aquest discurs sempre és de doble direcció, doncs les paraules que hem utilitzat per construir-ho han estat apropiacions d’altres discursos i al mateix temps seran apropiacions pels nostres oients o lectors, en el moment en que adquireixin el coneixement d’elles.

Si parlem de la llengua com a objecte transmissor dels nostres pensaments, hem de distingir les seves dues formes de manifestar-se: la parla i l’escriptura. En totes les societats, la parla ha precedit cronològicament a l’escriptura i poden observar importants diferències d’estil entre una i altre manifestació: difícilment trobarem per escrit expressions de caire més col·loquial que si son utilitzades de forma oral.

La llengua pot definir-se com un conjunt d’enunciats que varien en el temps i en l’espai en funció del context històric i social del parlant; per tant estem parlant d’un objecte dinàmic que en mans de la persona que formula els enunciats, té la capacitat d’adaptar-se  a l’audiència a qui es dirigeix, adoptant una forma d’expressió més o menys formal en cada cas.

L’estudi de la llengua pot abordar-se des de dues perspectives diferents:

• Sincrònica, si fixem en el temps el moment de la nostre observació.
• Diacrònica, si observem la llengua en estat d’evolució al llarg del temps.

Les diversitats observades des d’una perspectiva sincrònica reben el nom de variacions i son estudiades per la dialectologia o la sociolingüística. En canvi si la perspectiva adoptada es la diacrònica, la diversitat lingüística rep el nom de canvis i se n’ocupen d’ells l’etimologia, la gramàtica històrica o l’historia de la llengua.

L’estudi de la llengua ha rebut un impuls considerable amb l’aparició d’organismes encarregats de la seva normalització, que garanteixen la conservació de la seva identitat particular, en front de les influències externes produïdes per altres llengües. No es tracta de barrar el pas a les noves apropiacions col·lectives de paraules procedents de l’exterior, sinó d’adequar-les a l’ idiosincràsia pròpia. A Catalunya d’això se’n encarrega  el TERMCAT. Un punt important en el treball del TERMCAT és l’ interrelació entre la ciutadania i l’organisme, quan es tracta de normalitzar l’ús que es fa de la llengua al carrer i d’adequar aquest ús a la normativa acadèmica.