Llibres analògics o digitals? Per què no tots dos!!!

Umberto Eco te seriosos dubtes de que en un futur el llibre digital comporti la desaparició del analògic. Gil i Rodríguez afirmen que no ens hem de plantejar aquesta qüestió, sinó altres com quin tipus de continguts són més susceptibles de ser substituïts, o perquè no s’ha produït ja aquesta substitució quan ja fa més d’una dècada que hi comptem amb la tecnologia adient. Es tracta només de la resistència de les empreses editorials o de quelcom més que es troba en la nostra manera de veure el món i que posa fre a la tan anunciada revolució digital... que, d’altra banda, avança inexorable a diferents velocitats.

Sembla que tots tenim clar que és un llibre. Si parlem del llibre clàssic (analògic), sabem que és un objecte format per fulls de paper que conté informació escrita, amb cobertes, mitjà de transmissió cultural per excel·lència, i que posseeix un impacte visual directe, és a dir, no necessita d’aparells addicionals per a la seva lectura. Si ho fem del llibre “modern” (digital), podem dir que es tracta d’una publicació que pot contenir qualsevol morfologia de informació i que ha de ser llegida a través d’un monitor d’ordinador o d’altres aparells digitals amb un programari específic.

L’ hipertext és una de les característiques utilitzades en l’edició digital actual. Segons la definició de Marchionini, “un hipertext és un document electrònic que aprofita els avantatges d’accés aleatori dels ordinadors per superar l’estricta linealitat de lectura que imposen els documents impresos en paper” (Campàs, 20). Aplicat als llibres digitals, l’hipertext sembla el millor camí per la creació, lectura i manipulació del seu contingut. Ha de tenir una estructura bàsica que permeti la impressió en un monitor i la reproducció en perifèrics adequats dels continguts multimèdia, faciliti la lectura seqüencial o la navegació aleatòria sense perdre de vista l’estructura de les parts o seccions del llibre i que disposi d’alguna classe de mapes de contingut o d’índexs que permetin a l’usuari conèixer el contingut semàntic del document i realitzar una lectura no seqüencial dels mateix.

Mentre que el llibre analògic s’organitza en pàgines, capítols o seccions col·locats d’acord amb l’ordre previst de lectura, el llibre digital creat com a hipertext es presenta com un “grup d’elements informatius, no necessàriament homogenis, organitzat en forma de xarxa. Per tant, els hiperdocuments són documents digitals complexos, amb una composició interna, que estan organitzats en forma de xarxa i que es poden llegir, indistintament, d’una manera seqüencial o navegacional” (Campàs, 20).

Amb aquest concepte de la navegació hipertextual, arribem al mite del sistema universal d’informació que proporcioni accés a tot el coneixement generat per l’ésser humà al llarg de la seva història. L’hipertext permet navegar a través de diversos documents, passant d’un a l’altre mitjançant Internet i creant d’aquesta manera, una xarxa d’abast mundial que contingui tot aquest coneixement.

Umberto Eco afirma estar segur de que les noves tecnologies tornaran obsoletes les guies telefòniques, les enciclopèdies i els manuals. Com Umberto Eco, somio amb una generació acostumada a llegir en una pantalla, navegant pel ciberespai, però que en un moment donat, busca una forma de lectura diferent, més relaxada, més bohèmia si volem, però, sens dubte amb un encant especial.

Bibliografia

Campàs, Joan. La informació digital – Apunts per a una iniciació a l’alfabetització digital.

Eco, Umberto (1998). Fragmento del epilogo para la compilación de Geoffrey Numberg titulada El futuro del libro: ¿Esto matará eso? Paidós.