Escultors Espanyols: Alonso Cano

Alonso Cano (1601-1667)

Alonso Cano fou pintor, escultor i arquitecte. La seva versatilitat va fer que se l’anomenés el Miguel Angel espanyol. Però a partir de l’any 1629, la seva activitat va ser fonamentalment escultòrica, amb la que va aconseguir notable fama. La seva formació va començar amb el seu pare Miguel Cano, acoblador i escultor, i va continuar al taller de Francisco Pacheco. Possiblement també va ser deixeble de Montañés, fet que no s’ha pogut confirmar. Va romandre a Sevilla fins l’any 1638, en que fou cridat a la Cort i va perllongar la seva estància en ella fins que va ser nomenat racioner de la Catedral de Granada l’any 1652, on ja va habitar fins a la seva mort.

Les seves millors obres escultòriques les va realitzar en aquests últims anys de la seva vida. En la seva producció busca l’ideal de bellesa, rebutjant la minuciositat realista i preferint la aparença arquetípica amb la que busca la perfecció. Cano anteposa la dolçor per sobre del drama, o la delicadesa per damunt de la força, en contrast amb la seva vida personal, molt turmentada: es va casar amb una adolescent que li donava mala vida i va ser acusat del seu assassinat, però no es va poder demostrar.

La plenitud de la seva obra es pot contemplar en la petita imatge de la Inmaculada (imatge) realitzada l’any 1655 pel cor de la Catedral: en ella ens mostra a la Verge com una nena, seguint la iconografia andalusa, de gran dolçor, que reposa sobre un núvol d’àngels. El suau gir del cap i la disposició de les mans trenquen l’habitual disseny simètric, accentuant la seva exquisidesa. La túnica es recull sobre els peus, tret característic de l’estil de Alonso. La imatge va tenir tant èxit que els responsables d la Catedral van decidir traslladar-la a la sagristia, on és podria contemplar millor, i en la seva ubicació original van col·locar la Verge de Betlem, també obra d’Alonso Cano, en la que l’artista repetia un model pictòric ja treballat amb anterioritat. En general, les obres escultòriques de l’artista es caracteritzen per la seva reduïda mida i com a curiositat, cal dir que solia deixar una de les espatlles al descobert, mentre l’altra quedava a sota la túnica. En aquets anys va aconseguir la culminació del seu estil, que com hem comentat fugia dels efectes realistes, per donar prioritat a la bellesa i a la delicadesa formal.