Pintors Espanyols: Francisco de Goya

Convivint amb la invasió estrangera d’artistes produïda al segle XVIII, trobem dos representants espanyols d’indubtable qualitat, deixant de banda el cas de Francisco de Goya que analitzarem en capítol apart. És tracta de Luis Eugenio Meléndez i de Luis Paret y Alcázar. El primer es va dedicar quasi exclusivament al gènere de les natures mortes, utilitzant el model francès, amb gran sobrietat en els seus elements. Aquest fet li va valer l’apel·latiu de “el Chardin espanyol”, fent referència al pintor francès deixeble de Van Loo. Les seves composicions destaquen per l’habilitat de dotar als objectes més insignificants d’un protagonisme singular i pel seu realisme quotidià, seguint la millor tradició de la pintura del segle anterior. Les seves obres més importants són les sèries de bodegons per el Palau d’Aranjuez i per a la caseta del príncep a El Escorial.

Luis Paret és l’introductor del rococó francès en els ambients cortesans. La seva obra destaca per la riquesa del color i per la teatralitat de les seves composicions, resoltes amb una precisa tècnica, en que ens mostra tot un seguit d’animades escenes galants i quotidianes. La seva profusió sobre personatges i esdeveniments de l’època, li van atorgar el títol extraoficial de “cronista espiritual de la Cort”.

Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828)

Definir l’estil de Goya, és una tasca gairebé impossible. Podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que Goya va ser barroc, rococó, neoclàssic, romàntic, impressionista o fins i tot expressionista. En resum, el seu estil cal qualificar-ho com a propi, fet que el fa ser un dels millors pintors de tots els temps.

Francisco de Goya va néixer a Fuendetodos l’any 1746, de família de la classe mitjana-baixa. El seu pare, a la seva mort, no fa testament segons consta en la documentació parroquial, perquè “no tenia de qué”. Un cop traslladada la família a Saragossa, Goya va assistir a l’escola de dibuix de José Ramirez. Als dotze anys ho trobem al taller de José Luzán, que el va introduir en l’estil decadent de finals del barroc. Aquí va conèixer als germans Bayeu, fet molt important en la seva vida posterior. Efectivament, quan Goya es trasllada a Madrid l’any 1763, s’instal·la al taller de Francisco Bayeu, on romandrà fins l’any 1768. Durant aquest cinc anys es presenta regularment al concurs de l’Acadèmia de San Fernando per les beques que subvencionaven un viatge a Itàlia, sense obtenir mai el premi. Davant d’aquest fet, decideix anar pel seu compte, i l’any 1771 tenim documentada la seva estància a Parma, curta però productiva. De tornada a Saragossa contrau matrimoni amb María Josefa Bayeu, germana dels pintors, i rep els primers encàrrecs de la Cort, concretament una sèrie de cartrons per a la Real Fábrica de Tapices de Santa Bárbara, amb gran èxit, doncs la seva relació amb la Real Fábrica es perllongà durant divuit anys. Mentre tant ingressa a la Academia de San Fernando l’any 1780, per a la que realitza un Crist crucificat, avui al Museu del Prado. Aquest mateix any decora una cúpula del Pilar de Saragossa, però el seu estil colorista no va agradar gaire als seus patrons. Ja instal·lat a Madrid, comença la seva etapa retratística, que culmina amb les teles del germà menor de Carles III i de la família dels Ducs d’Osuna. L’arribada al tro de Carles IV, l’any 1788, marca un punt d’inflexió en la carrera de Goya: el nou sobirà el nomena Pintor de Cambra i aquest fet fa que tota la Cort passi pel seu estudi per a ser retratats. L’any 1792 el pintor cau malalt, i com a conseqüència romandrà sord per a la resta de la seva vida, agrejant el seu caràcter i potenciant el seu geni. L’any 1795 passa a ser el Director de Pintura de l’Acadèmia de San Fernando, iniciant una estreta amistat amb els Ducs d’Alba, especialment amb Doña Cayetana, de la que fa tota una sèrie de dibuixos en situacions compromeses. D’aquí sorgeix la hipòtesi de que la protagonista del quadre més famós de Goya, la Maja desnuda, no es altre que la mateixa duquessa, que també apareix en algun dels Caprichos. Al 1798 realitza l’excel·lent retrat del seu amic Jovellanos, i dos anys més tard pinta La família de Carlos IV i el retrat de la Condesa de Chinchón (imatge), tots dos d’un intens realisme.

L’esclat de la Guerra de la Independència suposa un daltabaix per en Goya. El seu esperit liberal l’apropa als afrancesats i a José I, mentre que el seu patriotisme el fa fer costat als que lluiten contra els francesos. Això es tradueix en un canvi substancial en la seva pintura, que es torna més fosca i trista, com mostren els seus gravats Desastres de la Guerra. Un cop finalitzada la guerra, pinta els magnífics quadres sobre els fets del 2 i el 3 de maig de 1808. Com a pintor de cambra que és, retrata al monarca Fernando VII, però la seva relació amb ell no és massa fluida. Finalment el rei, substitueix a Goya pel valencià Vicente López. El pintor aragonès es retira a una finca a les rodalies de Madrid, la Quinta del Sordo, on realitza la seva obra mestre, les Pintures Negres, a les que recull les seves pors i els seus fantasmes. Fart de l’absolutisme de Fernando VII, marxa cap a Bordeus, on morirà l’any 1828, desprès de realitzar la seva última obra, La lechera de Burdeos, tot un avançament de l’impressionisme.

L’obra de Goya és un reflex de la vida de la seva època, amb les llibertats i les coercions que van suposar la Il·lustració i la revolució, tant en el món social com en el artístic. Hem vist com la seva vida va ser un continu vaivé de triomfs i fracassos i de sentiments contradictoris. La seva forta personalitat, el seu domini del color i la seva capacitat inventiva amb una gran llibertat en el traç, fan de Goya un artista inclassificable dins de les corrents artístiques del seu temps. Com hem comentat, potser la millor definició del seu estil, és que no existeix un estil definit, i que tot plegat, ens trobem amb un pintor amb característiques pròpies i úniques que el fan destacar per sobre dels demès.