Les Reformes Protestants (1)

L’inici de la Reforma ha estat datat a l’any 1517, arran de la publicació al castell de Wittenberg de les tesis de Martí Luter contra les indulgències papals, autèntic negoci de l’Església romana. L’objectiu de Luter era encetar una profunda regeneració religiosa, tant material con dogmàtica. Veurem els orígens del moviment reformista, les seves principals característiques i la seva expansió arreu d’Europa, principalment al centre-nord del continent, amb les particularitats pròpies de cada zona. També farem esment de la avui encara discutida relació entre protestantisme i capitalisme, i la seva influència en la societat europea.

Els precedents de la Reforma cal buscar-los en el moviment nascut a finals del segle XIV, la Devotio Moderna, que preconitzava una experiència religiosa més personal i intimista, que no pas la, en aquells temps, experiència mediatitzada i institucionalitzada per l’Església cristiana. Els propagadors d’aquestes idees, van ser els germans de la vida comuna, fundats per Geert Groote, a la ciutat flamenca de Deventer, que van arrelar ràpidament entre els creients insatisfets davant la degeneració de l’Església cristiana, i en particular de la Santa Seu, molt allunyats dels postulats del cristianisme original. Hem de tenir en compte, que en aquesta època, la religió era viscuda com un eix vertebrador de la societat, i qualsevol tema que afectes aquest principi organitzatiu o a les seves institucions, era motiu de grans tensions col·lectives. El punt culminant d’aquestes tensions, es va donar, com hem comentat, amb la exposició pública de les tesis de Luter contra les indulgències papals, veritable negoci eclesiàstic. En la tesi numero 5, Luter diu: “El papa no tiene ni la voluntad ni el poder para remitir penas, excepto las que haya impuesto él por su propia autoridad [...]”, i continua a la tesi numero 20: “Por lo tanto, el papa, cuando habla de remisión plenaria de todas las penas, no significa realmente de todas, sino solo de las que él mismo ha impuesto. [...]”. Aquestes tesis van ser llegides en clau de desafiament a l’autoritat papal a Roma, i la Santa Seu va exigir a Luter que es detractés públicament. Davant la seva negativa, el papa León X, va promulgar l’any 1520 la butlla “Exsurge Domine”, amenaçant amb l’excomunió al reformador i exhortant als creients a no posseir els escrits de Luter, i fins i tot a cremar-los. La crema dels seus llibres va representar un fracàs per la institució eclesiàstica, doncs a molts llocs es van substituir els llibres de Luter per llibres catòlics, o fins i tot per fulls en blanc. El mateix any, Luter va publicar la Crida a la noblesa cristiana de la nació alemanya, amb la finalitat de lluitar contra la tirania papal, i va cremar públicament la butlla promulgada pel Papa juntament amb tota una sèrie de llibres de dret canònic. Finalment, el Papa el va excomunicar l’any 1521.

Els postulats de Luter es poden resumir en tres punts:

• Els homes neixen predestinats, per tant no poden fer res per tal de guanyar-se la salvació de l’ànima, i la única sortida del bon cristià, és tenir fe en la misericòrdia divina.
• En conseqüència, l’Església com a institució i les seves pràctiques i rituals no tenen cap sentit, i hem d’avançar cap al sacerdoci universal, amb la Bíblia com a únic intermediari entre Déu i els homes.
• Es per tant en la Bíblia on els creients han de buscar la infal·libilitat, i no pas en el Papa, al qual Luter descriu com a fals vicari de Déu a la terra.

És indubtable que l’aparició de l’impremta, va tenir molt a veure en la difusió de les idees de Luter. El reformador va dedicar deu mesos a traduir la Bíblia al alemany, i el seu èxit va ser espectacular; alguns informes xifren el volum de les seves vendes en cinc mil exemplars en dos mesos, i en dos-cents mil en dotze anys. Tal va ser la popularitat de les idees reformistes, que l’any 1526 l’emperador va atorgar a cada estat alemany el dret a escollir lliurament la seva branca religiosa, luterana o romana. Molts estats alemanys es van posar de part de Luter i en poc temps els estats escandinaus van fer el mateix. També a Suïssa es va escampar el moviment reformista, recolzat per la llengua alemanya que es parlava a l’estat, encapçalat pel sacerdot catòlic Ulrich Zwingli, amb uns predicaments molt similars als de Luter, potser una mica més radicals, doncs demanava eliminar tot vestigi de l’església romana, com les imatges, vestits clericals, crucifixos...

Totes les tensions generades en el camp religiós, que com hem vist era quelcom més que una experiència intimista, van derivar en conflictes armats. A l’imperi germànic va esclatar la revolta dels camperols, que apropiant-se del llenguatge reformador, perseguien legitimar les seves reivindicacions socials qüestionant l’existència tant d’intermediaris eclesiàstics (el Papa, l’Església com a institució), com de senyors feudals o prínceps opressors. Els camperols alemanys van elaborar una llista de demandes agrupades en dotze de concretes, entre les que ni havien dues amb un clar sentit espiritual, com eren la predicació simple i clara de l’Evangeli, i l’elecció i la manutenció comunitària del pastor local o guia religiós. A Suïssa també va esclatar una guerra entre protestants i catòlics romans, que va suposar la mort del reformista Zwingli. Al finalitzar la guerra és va optar pel model germànic de donar llibertat d’elecció de culte a cada comunitat. L’obra de la Reforma suïssa, la va continuar Joan Calví, que es va establir a Ginebra amb l’objectiu de fer d’ella una ciutat de Déu, creant reglaments estrictes que sancionaven des de les institucions religioses fins a la sanitat o la moral pública. Ginebra es va convertir en un focus d’expansió de les idees calvinistes, doncs molts reformadors perseguits als seus països emigraven a la ciutat, per tal d’assolir les ensenyances i els mètodes de Calví i posar-los en pràctica als seus llocs d’origen.