Característiques del Barroc. El Barroc Català

Una de les característiques essencials del barroc és el seu naturalisme: les figures no es presenten als quadres com a simples estereotips sinó de manera individualitzada, amb personalitat pròpia. Els artistes buscaven representar els sentiments interiors, les passions i el temperament dels seus personatges, magníficament reflectits en els seus rostres. A aquest naturalisme afegien un gran realisme, manifestat en esplèndids vestits o fins i tot en el cas de l’escultura espanyola, amb l’afegit dels postissos (ungles de banya, dents de pasta, ulls de vidre o llàgrimes de resina) a les seves talles.

En general es tracta d’un art ple de moviment, energia i tensió, amb predomini del color sobre el dibuix i amb la utilització del clarobscur en contraposició a la tendència renaixentista. Les primeres manifestacions d’aquest joc de la llum amb les ombres les tenim en el tenebrisme de Caravaggio. També, a diferència del Renaixement, els artistes barrocs busquen la profunditat fugint de la perspectiva lineal i ho aconsegueixen per mitjà de la representació de les figures en actituds no paral·leles als costats de la tela, o pintant un primer terme a gran escala en contrast amb el fons. També les llums i les ombres ajuden a aquesta sensació de profunditat. Altre característica important és el desequilibri de les seves composicions, que són majoritàriament asimètriques.

En quant a la temàtica, com no podia ser d’altre manera, el gènere religiós ocupa la majoria de l’activitat dels artistes espanyols. Segons Pacheco, l’objectiu principal de la pintura és “persuadir a los hombres a la piedad y llevarlos A Dios”. Per tant, els assumptes evangèlics i marians i escenes de les vides dels sants són majoritaris. Sovint les teles queden emmarcades a l’interior de retaules com  al monestir de Guadalupe o a la catedral de Palència. En altres ocasions la pintura comparteix protagonisme amb l’escultura com a San Esteban de Salamanca, obra de Churriguera, i que conté l’obra El martiri de Sant Esteve, de Claudi Coello.

La temàtica profana fou escassament representada pels artistes espanyols. La mitologia, tan present en el barroc europeu, resta absent (menys en el cas excepcional de Velázquez) en les composicions de l’època. El motiu ve donat per la predilecció de la cort i la noblesa d’encarregar els treballs d’aquest tipus a artistes estrangers, interpretant que aquest fet els hi donava prestigi i era un signe de modernitat. Tampoc el gènere paisatgístic està gaire representat a Espanya, a diferència de Flandes o Itàlia, ni l’anomenada pintura “de gènere”, amb escenes de la vida quotidiana. Només les natures mortes (el bodegó), van gaudir d’una àmplia representació en la pintura espanyola amb un rerefons simbòlic i moral que les distingia de les italianes o flamenques.

El barroc català

L’art barroc a Catalunya s’adreça al poble amb la vocació de difondre l’esperit i els valors de la Contrareforma. Es un art de producció pròpia, amb artistes com Rigau, Viladomat, Pujol, Rovira, Cuquet o Juncosa, que arrela fortament entre la població. La seva representació màxima és el retaule de fusta tallada, policromada i daurada, i la gran absència és la de la pintura durant tot el segle XVII. Un cop acabada la Guerra de Successió, Catalunya va veure com revifava l’art de la pintura, sens dubte influenciat per la permanència de l’arxiduc Carles a Barcelona, i a l’establiment de la seva cort a la ciutat comtal. El punt i final del barroc català cal situar-lo a l’any 1775 coincidint amb la fundació de l’Escola de Llotja, coneguda oficialment com L’Escola Gratuïta de Dibuix de Barcelona.