La Revolució Científica del Segle XVI

La revolució científica del segle XVI, porta al naixement de la ciència moderna i forma part del seguit de canvis socioculturals que es donen en l’època. Amb la nova ciència neix una visió del món diferent, que evoluciona des del geocentrisme al heliocentrisme en virtut dels nous postulats de Copèrnic o Galileu; el desenvolupament de la tecnologia proporciona nous arguments a arquitectes, enginyers o constructors de vaixells; augmenta l’interès per les matemàtiques com a element quantificador i definidor de la veritat. La nova ciència del Renaixement està basada en la inducció i la experimentació. Francis Bacon ens il·lustra sobre els avantatges d’aquest mètode com alliberador dels prejudicis de la ment humana, en la seva obra Novum Organum, que en el seu títol fa al·lusió a l’instrument lògic aristotèlic, al qual pretén destronar.

L’evolució de la ciència ha estat motiu de controvèrsia en quant als factors que influeixen en el seu desenvolupament. Segons Thomas S. Kuhn, existeix una evolució cíclica de la ciència basada en la noció de paradigma. Aquest és el conjunt de teories, hipòtesis i principis metodològics emprats i acceptats per una comunitat científica. Els científics que composen aquesta comunitat i que comparteixen el paradigma practiquen la ciència normal, amb la que busquen explicacions als fenòmens sense qüestionar-ne mai el paradigma, inclús en el moment en que aquest no pot respondre a determinats fets. En aquests moments de dificultats, els científics mostren una tendència a minimitzar el problema i a adaptar el seu paradigma a les circumstàncies. Ara bé, quan la comunitat científica percep que l’adaptació del seu paradigma a un nombre excessiu d’anomalies s’està convertint en problemàtica, formula un paradigma alternatiu que és acceptat de nou per la comunitat. Aquest és el moment de la ciència revolucionària. Per tant podríem esquematitzar l’evolució científica de la següent manera:

Paradigma - Ciència Normal – Crisi - Ciència Revolucionària – Paradigma - Ciència Normal

Però el motiu fonamental d’aquest canvi de paradigma no s’ha de buscar en noves observacions que refutin la validesa del paradigma antic, per que els suposats avantatges del nou paradigma només podran ser contrastats quan aquest estigui en funcionament. Kuhn atorga a les explicacions sociològiques i psicològiques una importància cabdal en els processos de canvi científic. De fet, per ell són més importants les conversions en el si de la comunitat científica, on un científic pot canviar de postura i adherir-se al nou paradigma, o simplement el fet de que els defensors del vell paradigma perdin el seu poder d’atracció sobre les noves generacions.

Si acceptem les teories de Kuhn i ens situem dins de l’esquema evolutiu de la ciència en un moment de crisi, que pot equiparar-se a la fi del món medieval amb tots els canvis socials de l’època, tant en el pla religiós amb la Reforma i el naixement del protestantisme, com en un sentit més terrenal amb la irrupció de la burgesia i el progressiu debilitament de les classes nobiliàries, observem que el següent pas és el naixement d’una ciència revolucionària que dona pas a un nou paradigma. El triomf del mètode inductiu i de la experimentació, arracona el mètode científic instaurat fins al moment. Les característiques principals del nou mètode poden definir-se com que la inducció consisteix en extreure conclusions universals a partir d’enunciats particulars. Aquesta inducció pot ser completa, si són considerats tots els casos possibles d’un univers donat, o incompleta (la majoria de les ocasions), si només són considerats una quantitat representativa de casos. En aquest fet radica el principal problema del mètode, per que sempre pot donar-se un cas que no compleixi la teoria formulada sigui quin sigui el nombre de casos considerats.

Un cop acceptat el canvi científic i la seva relació amb els esdeveniments socials de l’època, ens serà més fàcil esbrinar perquè l’antiga ciència és refusada en el nou marc social i històric. La recerca de la veritat científica depèn del seguiment estricte del mètode per part de l’investigador, i de que aquest prengui consciència dels seus prejudicis perquè aquesta recerca no es vegi contaminada i produeixi errors. En el Renaixement, es situen aquests errors en la pervivència de la tradició científica provinent de l’antiguitat. Francis Bacon va criticar aquestes nocions falses, que va anomenar ídols, i dels quals únicament podem alliberar-nos mitjançant l’experiència. Galileu va anar més enllà, defensant la necessitat d’estudiar directament la naturalesa sense tenir en compte els textos que provenen de l’antiguitat. En el pla religiós, afirma que no cal sotmetre els resultats de la ciència als continguts de les Sagrades Escriptures, doncs hem d’acceptar com a vertader allò que ens proporciona l’experiència, malgrat que sembli trobar-se en contradicció amb el que ensenyen aquestes. Posteriorment, Descartes en el seu Discurs del mètode i més tard en els Principis de filosofia, fa una extensa crítica de la tradició rebuda. Afirma que la principal causa dels nostres errors són els prejudicis que provenen de la infància, que mai no oblidem, i en part al llenguatge, que fa que en ocasions acceptem termes que no entenem ni ens preocupem d’entendre.

Dit això, podem concloure que revolució científica i canvi social van lligats de la mà durant el Renaixement, i que tots dos fenòmens són complementaris l’un de l’altre. Precisar que va ser primer, si el canvi o la revolució és difícil. Si acceptem la teoria de Kuhn, els canvis socials van provocar el canvi de paradigma científic, però també és veritat que la nova ciència va influir poderosament en el desenvolupament d’una nova societat. En quant al rebuig de la tradició científica prèvia, cal situar-ho també en el marc de la nova visió del món resultant dels nous avenços científics i socials.