Pintura Espanyola del segle XVII

Una consideració prèvia que cal tenir en compte abans de començar l’estudi de la pintura espanyola del segle XVII, és la consideració gremial de l’ofici de pintor. Els artistes espanyols no van gaudir de tal consideració, a excepció feta de Velázquez, com ocorria a altres països com Itàlia o França. A moltes ciutats espanyoles existien “Col·legis de Pintors”, organitzacions gremials que agrupaven tant a pintors com a dauradors o fabricants de banderes. A Barcelona no va existir cap organització semblant fins l’any 1688 i com a la resta s’exigia el haver-se format en el taller d’un mestre col·legiat per exercir la pintura i obrir un taller propi. El títol de mestre depenia d’un examen posterior a l’etapa d’aprenentatge, que solia començar als dotze anys i tenia una durada d’entre quatre i sis anys. L’aprenent restava obligat a satisfer un pagament prèviament pactat al seu mestre, que a canvi li proporcionava allotjament, menjar i assistència quan estava malalt. No va ser fins la segona meitat del segle quan van començar a fundar-se acadèmies, però en cap cas de caràcter oficial, sinó més aviat responent a iniciatives privades. En aquestes acadèmies s’ensenyava bàsicament el dibuix al natural amb models vius, sempre masculins. Es recomanava practicar el dibuix del nu femení utilitzant com a model escultures clàssiques. Com a complement de l’ensenyança a tallers i acadèmies, existien “cartilles” que proporcionaven models i regles bàsiques per a la iniciació. Les més utilitzades eren les de procedència italiana o francesa, i menció especial mereixen els gravats de Ribera de caràcter anatòmic, sens dubte concebuts amb una clara intenció didàctica. Aquests gravats van perdurar durant tot el segle XVIII, com prova l’edició del gravador murcià Juan Barcelón posterior a la meitat del segle.

La clientela i el mercat

En general, podem dir que els artistes barrocs espanyols treballaven sempre sota demanda, al no existir una societat burgesa com en el cas holandès que generés un comerç d’art d’us domèstic. Tot i això, si que existien botigues on els artistes podien vendre les seves obres (inclús algunes de gran qualitat), quan es trobaven sense feina encarregada pels circuits habituals, que no eren altres que l’Església , la noblesa o la Cort. Però la gran majoria dels artistes que feien ús d’aquestes botigues per donar sortida a la seva producció eren considerats menors, i quan un artista de renom ho feia per necessitat, gairebé exigia el seu anonimat. Conegut és el cas de Juan de Alfaro que per mantenir el seu nivell de vida un cop perdut el mecenatge de l’almirall de Castella, va tenir que recórrer a aquestes botigues, “que entonces había muchas, que hasta a esto se humilló”. També es venien pintures a les fires i als mercats que es celebraven arreu els dies festius, i s’enviaven carregaments sencers cap a les Índies (sobre tot des de Sevilla), tenint notícies documentals d’enviaments massius de Zurbarán o Murillo cap allà.

Però, sens dubte, el principal client dels artistes espanyols va ser l’Església. La fundació de nous convents, o la reforma dels ja existents, així com la consagració d’esglésies i catedrals als nous sants exaltats per la Contrareforma, va donar feina als principals pintors de l’època. En general, les grans catedrals tenen en la seva nòmina un pintor oficial, que s’encarrega de les grans obres destinades a allotjar-se en el seu interior. Normalment són els bisbes els que és fan càrrec del cost dels encàrrecs, però habitualment busquen l’ajut econòmic de determinades personalitats en forma de mecenatge. Les petites parròquies també són generadores de feina per els nostres pintors. En aquest cas, però, els grans retaules són encarregats a mestres escultors que subcontracten la realització de les pintures. Tanmateix, el més significatiu de la pintura espanyola del segle XVII, és la producció monàstica. A excepció de Velázquez, tots els pintors de l’època van contribuir en la creació de les famoses sèries monàstiques, en les que es representaven la història i els membres més il·lustres d’aquestes institucions. El participar en aquests cicles donava un gran prestigi als pintors i els hi reportava una gran font d’ingressos, però els obligava a respectar la voluntat dels seus contractants, que sovint venia expressada documentalment en el contracte que els lligava, o bé es feia servir alguna fórmula del tipus “conforme a cuanto dijere el prior”.

L’altre gran client dels pintors del XVII va ser la Cort. És coneguda l’afició a la pintura dels monarques de la Casa d’Àustria: Felip II va promoure la renovació artística de la seva cort, i cal considerar que les seves accions van donar un fort impuls a la introducció de les corrents realistes i barroques en la societat espanyola, però el gran benefactor de la pintura espanyola (quasi a nivell de mecenatge), va ser Felip IV. Durant el seu regnat va mantenir de forma quasi constant un funcionariat artístic perfectament jerarquitzat, encapçalat pels “pintors del rei” (que van arribar a ser quatre de forma simultània), el més important dels quals va ser Velázquez. Aquest títol permetia als seus posseïdors incloure en la signatura de les seves obres l’afegit P.R. (“Pictor Regis”), que feien valdre en la valoració dels seus encàrrecs particulars fora de l’òrbita de la Cort. De tots els pintors reials, el de major rang era el “pintor de cambra”, que se’n ocupava de retratar al sobirà i a la seva família, així com de dirigir la decoració dels seus palaus o de confeccionar obres que els sobirans regalaven a altres cases reials. Així doncs, veiem que la Cort va ser una important font d’ocupació pels pintors, no només pels seus encàrrecs directes, sinó pels seus patrocinis vers parròquies o convents que rebien regals pictòrics per part de la Corona.

En quant als encàrrecs de la noblesa, hem de dir que la seva major part tenen temàtica religiosa (excepte alguns retrats), i es troben situats en les capelles propietat dels nobles i d’alguns burgesos adinerats en convents o esglésies. També es pot parlar de pintura civil, és a dir, de la que encarregaven ajuntaments o institucions civils, quasi sempre per decorar les petites esglésies que allotjaven els seus edificis.