Pintors Espanyols: Diego Velázquez

Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660)

El pintor nascut a Sevilla va adoptar el cognom de la seva mare (costum molt freqüent a Andalusia), raó per la qual les seves obres eren signades com a Diego Velázquez. A la curta edat d’onze anys va entrar com a aprenent al taller de Pacheco, el més prestigiós de Sevilla. Les extraordinàries dots de Diego van ser ràpidament captades per el seu mestre i després sogre. Velázquez es va casar amb la filla de Pacheco l’any 1618, el mateix any en que esta datada una de les seves magnífiques obres de joventut, Vieja friendo huevos. És tracta d’una obra mestre de realisme precís pintada amb una gama de tons castanys i una intensa il·luminació tenebrista, que es troba a la National Gallery of Scotland a Edimburg. L’aportació de Pacheco al coneixement d’aquests primers anys de la vida de l’artista és fonamental. Explica en un tractat publicat l’any 1649, que durant el seu aprenentatge tenia una autèntica obsessió pel natural i una gran preocupació per aprendre a interpretar i traduir les expressions. Diu Pacheco que Velázquez tenia “cohechado un aldeanillo aprendiz, que le servia de modelo en diversas acciones y posturas, ya llorando, ya riendo, sin perdonar dificultad alguna”. La primera biografia completa és d’Antonio Palomino, publicada l’any 1724, però amb el valor afegit de incloure les notes biogràfiques redactades per un dels últims deixebles del pintor, Juan de Alfaro.

La producció del jove Velázquez esta composada per diverses teles de natures mortes, o de temàtica religiosa, però presentats com a escenes de cuina amb el motiu evangèlic en segon pla, com en el cas de Cristo en casa de Marta y María (imatge). Simultàniament a aquest quadres, Velázquez va cultivar de ben jove el retrat, per el que estava excepcionalment dotat. Ja en els seus primers retrats ens mostra no només el físic del personatge, sinó tota la càrrega psicològica del mateix, captada i interpretada amb una inigualable sensació de veritat que va acompanyar al pintor al llarg de tota la seva carrera.

La consciència de la seva pròpia mestria l’impulsa a provar sort en la Cort, coincidint amb l’arribada al poder de Felip IV, on s’instal·la l’any 1623. Un any després, la mort de Rodrigo de Villandrando, facilita l’adscripció de Velázquez en la nomina de pintors del rei, i a partir d’aquest moment comença la llarga llista de retrats del monarca i la seva família, que ens permet observar la evolució de la tècnica del artista, en detalls com l’aclariment progressiu del fons. L’any 1628 arriba a Madrid Rubens amb qui Velázquez va mantenir quantioses converses, que finalment van crear en el pintor la necessitat de viatjar a Itàlia per estudiar les últimes tendències artístiques imperants al país transalpí. Fruit de la seva estància italiana, són els magnífics quadres La farga de Vulcà (que continua la temàtica mitològica iniciada amb el Triomf de Baco), o La túnica de Josep, considerats els seus treballs més acadèmics. En ells descobrim un nou tractament dels espais, que fa que en les composicions siguin tan importants els objectes i les figures com els buits. De tornada a Madrid, l’any 1631, reprèn la tasca retratística de la família reial, que no havia volgut ser retratada per altre artista en absència del pintor sevillà. En aquests retrats veiem l’evolució de Velázquez, que deixa de modelar les figures tal com son, per suggerir-les de manera més subtil. La superfície dels objectes, especialment les teles, es converteix en una successió de tocs ràpids, vibrants i desunits, que vistos des de la distància s’amalgamen en una única unitat visual.  També són d’aquesta època els retrats eqüestres de la família reial per el palau del Buen Retiro, entre els que destaquen els de Felip IV i el del príncep Baltasar Carlos. Per el Salón de Reinos del mateix palau, va pintar una de les seves obres mestres, La rendició de Breda,  i per les capelles del palau, diversos quadres de temàtica religiosa.

Paral·lelament a la seva activitat al Buen Retiro, col·labora en la decoració de la Torre de la Parada, el pavelló de caça de Felip IV, amb retrats dels infants vestits de caçadors i temes cinegètics, com La montería del Hoyo. Torna a pintar escenes mitològiques i clàssiques, com les representacions dels filòsofs Menipo i Esopo, o del déu Mart. En aquesta època és anomenat ajuda de cambra del rei, i un any més tard, el 1644, superintendent de les obres particulars de la corona. Les seves activitats oficials i el seu desig d’ascens social limiten de forma important la seva producció artística en aquesta dècada. A finals de 1648, el pintor marxa de nou cap a Itàlia, aquesta vegada amb un propòsit ben diferent que en el seu primer viatge: la seva missió és comprar obres d’art (especialment pintures i escultures), per a la decoració de l’Alcázar. Entre les obres escollides, trobem teles de Tintoretto o de Veronés i escultures en bronze de temes hel·lenístics, com el Hermafrodita o el cap de Laocoonte. Aquestes eleccions, subratllen el gust de Velázquez i el triomf de la corrent veneciana que s’imposava a Europa i a la Cort espanyola. Durant la seva estància italiana, Velázquez va retratar al papa Inocenci X, i sobre aquestes dates va realitzar la magnífica obra Venus del mirall, avui a la National Gallery de Londres, i Las Hilanderas, configurat com una escena de gènere amb el tema mitològic en segon pla. La Venus és una obra excepcional en la pintura espanyola, tant per la seva bellesa, com pel fet de tractar-se d’un nu femení integral, probablement inspirat en l’escultura del Hermafrodita.

L’any 1652 es nomenat “Aposentador mayor de Palacio”, i les seves obligacions i la seva ànsia d’accedir a un títol nobiliari, l’allunyen dels pinzells, que només retroba per encàrrec reial. La culminació de la seva carrera cortesana arriba amb la realització del quadre Les Menines (La Família de Felip IV), l’any 1656, que representa, en paraules de Luca Giordano la “teologia de la Pintura”.

Els últims anys de la seva vida, els va dedicar a lluitar per l’obtenció de l’Hàbit de Santiago, que va aconseguir finalment l’any 1658, gràcies a la intervenció del papa i a la voluntat reial. Un cop aconseguit el reconeixement nobiliari, Velázquez va assistir a la signatura de la Pau dels Pirineus i al matrimoni de la infanta María Teresa amb el futur Luis XIV. A la tornada d’aquest enllaç, el 6 d’agost de 1660, va morir a Madrid.