Catul: El Poema dels Petons

“Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,

i el xiu-xiu dels vells massa seriosos

considerem-lo del valor d’un as.

El sol pot pondre’s i tornar a sortir:

a nosaltres, quan la breu llum s’apagui,                5

ens tocarà dormir una nit perpètua.

Fes-me mil petons i cent més després,

després mil més, després els cents segons,

després fins a mil més i després cent.

Després, quan molts milers ens n’haurem fet,     10

els embolcallarem per no saber-los,

no fos que un malastruc pugui envejar-nos

en saber que hi ha hagut tants de petons.”

Catul, Poemes 5

Gai Valeri Catul està considerat com un dels màxims exponents dels anomenats poetae nouii (nous poetes), que van sorgir en el segle I a.n.e. en plena època tardorepublicana, i als que també pertanyien Caio Helvio Cinna (anomenat en el poema XVC) o Caio Licini Calvo. Cultivaven una poesia caracteritzada per la seva sinceritat i subjectivitat. Catul, nadiu de Verona, ens ha llegat una sèrie de 116 composicions que solen ser agrupades en tres parts. A la primera part, que recull 60 poemes estrictament lírics, pertany aquest, conegut popularment com el “poema dels petons”, i que es troba adscrit al “cicle de Lèsbia”, de clara temàtica eròtica.

En el “cicle de Lèsbia”, Catul ens relata la seva relació amorosa amb Lèsbia d’una manera apassionada. El nom de Lèsbia és un alies que amaga la vertadera identitat de la seva amant, probablement Clodia Pulcher, esposa de Quinto Metelo Cèler, dona de l’alta aristocràcia romana, famosa per les seves continues infidelitats al seu marit i el seu gran nombre d’amants. El cicle recull totes les fases de la passió amorosa des de l’inici de l’enamorament, passant per la passió desenfrenada, els dubtes, les ruptures i les reconciliacions, fins arribar a la ruptura definitiva i el record de temps passats. La ordenació del cicle no és cronològica, per el que trobem barrejats episodis que expressen una gran passió amb d’altres que mostren un odi profund vers la seva amada. Sol considerar-se el poema XI com l’últim cronològicament, doncs en ell Catul confessa que ja no sent res per Lèsbia. El poema V pertany a la fase de l’inici de la passió eròtica, i en ell Catul dóna sortida a la seva subjectivitat, expressant els seus sentiments personals, tret característic de tota l’obra del poeta.

L’estructura del poema està formada per tres cossos: un de central en el vers 7 fins al 9, en que expressa la realització de la seva passió amorosa, altre a mena de presentació, fins al sisè vers, en que crida a Lèsbia a viure aquesta passió, i l’última, des de el desè vers fins al final, en que alerta sobre el perill dels seus actes. Dues qüestions a comentar: al tercer vers parla d’un “as”. Es refereix a una moneda romana de poc o nul valor, per tant aquest és el valor que han de concedir als comentaris dels altres. En l`últim cos del poema fa referència a una creença romana, com el mal d’ull. Es pensava que si algú coneixia el número de les coses (en aquest cas dels petons), podia, mogut per la enveja, causar aquest tipus de mal.

En la part central del poema, el poeta utilitza la tècnica de la repetició de paraules, que atorga sonoritat i moviment rítmic, alhora que una gran expressivitat. Entre els versos 7 i 10 a cadascun d’ells és repeteixen les paraules dein i mille, i entre el 7 i el 9 la paraula centum, sent a més la que conclou el vers. La quantitat de petons que reclama Catul és una clara metàfora que representa l’amor infinit que es professen els amants. En quant a la mètrica que fa servir Catul, està inspirada en la de la poesia lírica grega de Safo o Arquíloc.

El poema transmet una gran sensibilitat i la seva lectura combinada amb altres poemes del cicle de Lèsbia ens mostra un Catul apassionat i turmentat per les circumstàncies de la vida que li ha tocat, amb Lèsbia com a objecte de desig tant en els moments de joia amorosa com en els dolorosos de les seves ruptures. De fet, l’obra de Catul s’ha convertit en un referent en la tradició occidental, com a mostra de l’antítesi de l’amor amb fortes contradiccions entre la raó i el cor, tal i com queden expressades en ella. Molts poetes lírics llatins van rebre la influència de la seva obra, entre d’altres el mateix Virgili, o més clarament Marcial, autor d’un epigrama dirigit a Diadúmeno en el que fa una menció explícita a Catul quan diu parlant de petons: ”No vull tots els que Lèsbia li va donar al sonor Catul”. En el Renaixement va haver-hi una revifada en l’interès per l’obra del poeta veronès, amb el clar exemple de Johannes Secundus, holandès famós pel seu Liber basiorum, imitació clara del poemes de Catul.