Paul Verhoeven és un cineasta neerlandès llicenciat en Matemàtiques i
Física nascut a Amsterdam l’any 1938, que ha desenvolupat la seva carrera
cinematogràfica entre el seu país natal i els Estats Units. El seu primer film,
Wat zien ik! (Delicias Holandesas),
data de 1971, i el van seguir èxits de públic i crítica com Turks Fruit (Delicias Turcas) (per la
que va ser nominat als Oscar), Soldaat
van Oranje (Eric, oficial de la reina) o De Vierde Man (El cuarto hombre). L’any 1985 es trasllada a
Hollywood, on va produir pel·lícules com Robocop,
Total Recall (Desafío total), Basic Instinct (Instinto Básico), Showgirls,
Starship Troopers o Hollow Man (El
hombre sin sombra). Després de sis anys sense dirigir cap pel·lícula,
Verhoeven torna a Holanda per a realitzar Zwartboek
(El libro negro), film intens, realista i directe que no té res a veure amb
alguna de les seves produccions americanes farcides d’efectes especials,
l’objectiu principal de les quals era l’èxit de taquilla i la consecució
d’elevats beneficis.
El libro negro narra la vida de Rachel Stein, cantant jueva que veu com els nazis
assassinen la seva família i aquest fet la porta a allistar-se amb la
resistència holandesa. Durant la seva primera missió amb Akkermans, un dels
líders de la resistència, coneix Ludwig Müntze, un dels caps de la GESTAPO nazi
a Holanda, i la resistència li encarrega seduir-lo per poder alliberar els
presoners holandesos dels nazis. Rachel aconsegueix el seu objectiu i comença a
treballar com assistent de Müntze a l’interior de la caserna, on coneix a
Ronnie, l’assistent del segon cap de la GESTAPO, Franken. Les lluites internes
i les traïcions porten a Müntze i a Rachel a ser condemnats a mort pels nazis,
però amb l’ajut de Ronnie poden fugir, en el moment que s’anuncia la
capitulació alemanya. Quan Müntze (que ja fa temps que negociava amb la
resistència el fi de la violència, convençut de la proximitat de l’armistici) i
Rachel intenten desemmascarar al traïdor infiltrat en la resistència, són
detinguts i l’alemany executat. Akkermans allibera Rachel, però aquesta
descobreix el seu veritable paper en tot l’entramat com col·laborador de
Franken en l’assassinat i robatori dels jueus. Finalment, amb l’ajuda de
Kuipers, cap de la resistència holandesa, Akkermans és atrapat i mort i Rachel
salva el seu honor, viatjant a Israel on s’estableix en un kibbutz fundat amb
els diners confiscats a Akkermans procedents dels seus robatoris.
Holanda era un petit país governat per la reina Guillermina. Els holandesos
s’havien mantingut neutrals durant la Primera Gran Guerra, i de la mateixa
manera Guillermina va proclamar la neutralitat d’Holanda a l’inici de les noves
hostilitats. Però l’exercit alemany va atacar els aeròdroms de La Haia i
Rotterdam la nit del 10 de maig de 1940 utilitzant tropes de paracaigudistes,
una altra innovació fonamental de la guerra. En menys d’una setmana, els nazis
s’havien fet amb el control de tot el país. La reina va fugir a Anglaterra i
Hitler va atorgar el poder a l’austríac Albert Seyss-Inquart. El pla de Hitler
era incorporar Holanda al Reich alemany i debilitar la frontera nord francesa
per impedir l’arribada de reforços des de Gran Bretanya. Al principi l’ocupació
alemanya no va ser mal vista pel poble holandès, però aquesta visió va canviar
amb l’arribada de les SS i la GESTAPO i el començament de les deportacions dels
jueus. Molts holandesos van amagar jueus als seus àtics o bodegues (a l’inici del film, Rachel Stein s’amaga en una granja
rural amb una família holandesa), però el
genocidi alemany va acabar amb la vida de més de cent mil jueus neerlandesos.
L’acció del film comença al setembre de 1944. En aquestes dates els
alemanys havien començat la seva retirada i els aliats havien alliberat França
i bona part d’Holanda, disposant-se a iniciar un atac amb l’objectiu de tallar
els subministraments de combustibles a les tropes de l’Eix, i poder així
arribar a Berlín sense oposició abans de Nadal. L’operació, liderada pel
mariscal Montgomery, pretenia alliberar els enclavaments de Arnhem, Eindhoven i
Grave, amb tropes britàniques, canadenques i poloneses, però només va assolir
part dels objectius. Paral·lelament, es va buscar la col·laboració de la
Resistència holandesa, que tenia que protagonitzar diversos alçaments en
aquestes ciutats, però van ser delatats pels col·laboracionistes. El balanç de
l’operació, coneguda com Market-Garden,
va ser desastrós per els aliats, en part pels errors tàctics dels seus
comandants, però també per la capacitat de l’exercit alemany de reorganitzar-se
en mig del caos i formar eficients grups de combat a partir de les restes
d’altres grups dispersos.
Un altre fet rellevant de la tardor-hivern de 1944 va ser la gran crisi de
fam patida pels holandesos, que va acabar amb la vida de més de vint mil
ciutadans. L’origen d’aquesta crisi cal buscar-la en el tall de
subministraments promoguda pels nazis com a resposta a la vaga de ferrocarrils
realitzada com a protesta per la deportació massiva de jueus. El fred de
l’hivern, considerat un del més rigorosos de tot el segle va contribuir a
agreujar la situació.
La importància real dels moviments de Resistència europeus va ser mínima en
el terreny militar. La seva importància va ser més aviat política i moral, i
els seus membres tenien una clara orientació cap a l’esquerra. A tots els
països els sectors més conservadors simpatitzaven amb els alemanys, o si més
no, no s’oposaven a ells. Això explica “el considerable predominio de los
comunistas en los movimientos de resistencia y el enorme avance político que
consiguieron durante la guerra” (Hobsbawm,
1998: 170-171). Un cop finalitzada la guerra, el partit comunista holandès va
assolir el 10% dels vots, el resultat més espectacular de tota la seva història.
La rendició alemanya a Holanda es va produir el 5 de maig de 1945, “cuando
las últimas tropas alemanas comandadas por Blaskowitz, se rindieron el el Hotel
de Wereld, en Wageningen” (La Guerra que cambió el mundo. Holanda en la Segunda Guerra Mundial). Això va donar pas a tot un
seguit de celebracions acompanyades d’actes de represàlia contra els
col·laboracionistes i les dones que s’havien ficat al llit amb els alemanys, a
les que se’ls hi tallava el cabell públicament. Fins i tot, es van produir
assassinats sumaris d’alguns dels col·laboradors nazis.
En el film, trobem alguns fets que m’agradaria remarcar:
·
Akkermans,
líder de la Resistència després desvetllat com traïdor a la causa, va ser el millor
tirador d’un grup paramilitar creat a la Universitat de Leiden, la mateixa on
va estudiar el director del film, Paul Verhoeven.
·
La tècnica per
transportar fugitius dins de taüts va ser realment utilitzada amb molt èxit per
la resistència. En aquest cas, Akkermans intenta fugir amb el seu botí
utilitzant-la, però es descobert pels seus companys.
·
El
col·laboracionisme va ser un fet molt estès no només a Holanda, sinó a tots els
països ocupats. Recordem, com diu Hobsbawm, que “en todos los países, los fascistas,
la derecha radical, los conservadores, los sectores más pudientes y todos
aquellos cuyo principal temor era la revolución social, simpatizaban con los
alemanes, o cuando menos no se oponían a ellos. Lo mismo cabe decir de algunos
movimientos regionalistas o nacionalistas minoritarios, que siempre habían
estado en la derecha ideológica y que esperaban obtener algún beneficio de su
colaboración” (Hobsbawm, 1998: 170).
·
En el si de la
Resistència hi havia conflictes i discussions sobre la equitat de valor d’una
vida jueva i una holandesa. Kuipers, cap visible de la Resistència al film, ho
exemplifica anomenant als seus companys “bons patriotes holandesos”. Aquesta
doble moral és la mateixa que es donava a la mateixa Alemanya, on “aunque los
ciudadanos ordinarios desaprobaran las barbaridades más brutales del sistema,
[...] un sector sorprendentemente numeroso de la población las consideraba, en
el peor de los casos, como aberraciones de alcance limitado” (Hobsbawm, 1998: 155).
·
La hipocresia
de la religió, també queda reflectida en la pel·lícula quan un dels membres de
la Resistència, cristià practicant, s’escandalitza de que els seus companys
hagin matat uns soldats alemanys, però en canvi, no dubta en disparar contra un
col·laboracionista perquè havia blasfemat.
·
L’escena final
de la pel·lícula mostra com els jueus a Israel viuen reclosos en el seu kibbutz
patint els atacs, aquesta vegada (se suposa) dels palestins.
En definitiva, un magnífic film, que mostra les dues cares de l’ésser humà
i deixa clar que en una guerra els “bons” i els “dolents” els trobem en els dos
bàndols, i que en la dinàmica de la mateixa les persones són capaces de fer
coses que mai s’haurien imaginat en altres circumstàncies. En les guerres no hi
ha vencedors, tots som perdedors, una lliçó que els homes farien bé d’aprendre.
