El Greco: Biografia

Probablement, El Greco va ser un dels artistes més coneguts de la seva època, i en canvi, avui dia en saben molt menys de la seva vida que d’altres artistes de menor categoria. La seva personalitat no va passar inadvertida als seus contemporanis, que (sempre tenint en compte la dicotomia de seguidors/detractors que acompanya a tot gran artista) ja en vida seva es van desfer en elogis cap a la seva obra. Aquests elogis culminen amb el sonet que va escriure el pare Hortensio Félix Paravicino després de la seva mort, i que en un dels seus tercets diu:

Creta le dio la vida, y los pinceles Toledo, mejor patria donde empieza a lograr con la muerte, eternidades.

Efectivament, el pintor nascut a Creta, encara reducte de la cultura bizantina, va trobar la glòria a Toledo, capital eclesiàstica d’Espanya en el moment del seu màxim esplendor, amb una intensa vida espiritual marcada per la convivència de tres cultures.

Segons Scholz-Hänsel, el fet de la manca de dades objectives sobre la vida del pintor, es degut a tres motius:

-          El seu llar pelegrinatge artístic pel Mediterrani

-          El relatiu retràs de la literatura artística espanyola

-          La absència d’una escola espanyola d’arts gràfiques anterior a Goya

Resulta significatiu que el pintor grec sigui conegut pel seu alies italià, Greco, tot i haver viscut a Itàlia només deu anys en comparació amb els quaranta que va passar a Espanya, i que l’artista signés totes les seves obres amb lletres gregues i amb el seu nom correcte, Domínikos Theotokópoulos.

Biografia

Domínikos Theotokópoulos, conegut a Espanya com Dominico Greco, va néixer a Candía, la actual Heraklion, a la illa de Creta l’any 1541. Aquestes dades les coneixem per afirmacions del propi pintor, que mentre actuava d’intèrpret en un procés de la Inquisició contra el grec Michel Rizo en 1582, es va declarar natural de la ciutat de Candía, i després, ja en l’any 1606, amb motiu de la disputa que va tenir amb l’Hospital de la Caritat d’Illescas, va afirmar “ser de edad de sesenta y cinco años”. Poc sabem de la seva família: el seu pare, Giorgios, era recaptador d’impostos i comerciant, i el seu germà Manoussos, va continuar amb la feina del pare com a recaptador d’impostos per a la República Veneciana i va ser president de la Confraria de Navegants de la ciutat. Tot això fa pensar que la família gaudia d’una bona posició econòmica i social. Manoussos va rebre l’any 1571 per part del dux de Venècia una patent de cors per exercir la pirateria contra els turcs, però per error va atacar un vaixell italià, fet que el va portar a la presó. Per saldar el seu deute amb els venecians (6.000 ducats), va vendre totes les seves propietats, i es va traslladar a Toledo a demanar ajut al seu germà. Res sabem de la mare de Domínikos ni de la seva primera esposa, i poc més de la segona, només la certesa de que era espanyola.

Els Theotokópoulos pertanyien a la comunitat catòlica de Candía, i Domínikos va rebre una complerta formació humanística, que va fer d’ell un home amb bona educació, esperit inquiet i grans ambicions, tant econòmiques com socials i professionals. La seva formació artística va començar al taller de Juan Gripiotis, pintor d’icones, i ràpidament va conquerir una important posició entre els pintors cretencs, com testifica el fet que l’any 1566 el pintor Georgios Klontzas, va taxar una obra seva, una Passió de Crist, en la considerable xifra per a un pintor no consagrat de 70 ducats. Hem de tenir en compte que un document datat el 6 de juny d’aquest mateix any, fa referència al pintor cretenc com a “maistro Menegos Theotokópoulos sgourafos”. (Menegos és el diminutiu venecià de Domínikos, i “sgourafos”, la forma dialectal cretenc que significa pintor)

Aquest ràpid ascens en l’escalafó i la seva ambició, el van fer abandonar l’illa amb destí a Venècia, on va continuar amb la seva formació, probablement al taller de Ticià. Tres anys més tard va marxar cap a Roma, on va estudiar l’obra de Miquel Angel. Entre 1575 i 1576 arribà a Toledo, on es va establir fins a la seva mort l’any 1614.

Canvi Social i Ciutat

La proliferació de petites corts aristocràtiques i reials va donar un impuls definitiu al moviment intel·lectual de l’humanisme, donat el creixent interès dels cercles urbans que les composaven per les lletres, les ciències i les arts. Aquesta nova cultura no provenia del món universitari, anquilosat en el seu discurs religiós i espiritual, sinó de les acadèmies i els cercles cortesans, i és en aquest entorn on es va produir la separació entre la cultura popular i la cultura d’elit. “Els mateixos intel·lectuals que anomenen humanistes van treballar a fons per denigrar com a ignorants tots aquells comportaments que escapaven de l’aculturació”. El naixement del moviment humanista cal buscar-ho en la Itàlia dels segles XIV i XV amb artistes de la talla de Dant, Petrarca o Boccaccio i va culminar coincidint amb el Renaixement amb els darrers treballs de Leonardo da Vinci, Miguel Angel, Maquiavel i especialment Erasme i Joan Lluís Vives, tot i que la llista seria inacabable. De fet es pot considerar l’humanisme com un moviment precursor del Renaixement.

Hem vist com als nous palaus construïts a les ciutats, es dona molta importància a les estàncies privades, com les biblioteques o els estudis, per cultivar la lectura o l’escriptura. En aquestes mateixes estàncies podíem trobar tant elements profans com sagrats, des de documentació de béns i títols de propietat, passant per llibres o manuscrits, fins a relíquies i obres d’art. Tot i que els nivells d’alfabetització tenien una tendència alcista, les diferències entre el món urbà i el rural continuen sent abismals, i en les ciutats es produeix un fenomen fonamental en les èpoques venidores, com és l’augment de l’individualisme, entès com la primacia de l’individu davant qualsevol grup social.

Ara bé, el moviment humanista no va ser mai totalment homogeni, de fet l’únic nexe d’unió entre els seus components era l’admiració que tots professaven envers l’antiguitat grecollatina i la consideració de superioritat d’aquestes societats sobre la del seu temps. És tracta d’un moviment essencialment urbà, nascut a l'empara del gran creixement econòmic i de la necessitat de projecció política i cultural de les oligarquies urbanes, que volien refermar-se en el seu ascens social i marcar les diferències entre ells i els senyors feudals del món rural o bé amb el Papa i l’emperador (d’aquí neix el republicanisme o el patriotisme, característics de l’humanisme cívic, que tenia com a mirall la Roma republicana). Aquest elitisme del moviment va estar present tant en el seu naixement com en la seva fi, doncs no el va permetre créixer entre la majoria de la població (formada, recordem-ho per menestrals i camperols), que va sintonitzar ràpidament amb la Reforma i el seu renovat discurs religiós.

Modernitat i Ciutat: El Paper de la Burgesia

La característica principal de la burgesia de l’època és el seu afany d’ascens en l’escalafó social, d’ennoblir-se per qualsevol mitjà. Per aconseguir-ho van emprar tot tipus d’estratègies, sovint matrimonials, a fi d’enllaçar amb la noblesa feudal i perpetuar el seu estatus. Estudis dels membres de les famílies destacades de l’època han demostrat “les intenses interconnexions entre la vella noblesa i la noblesa de toga, que era la formada per la burgesia, que s’havia fet amb un càrrec burocràtic i amb el temps havia adquirit un determinat títol nobiliari. Aquests dos tipus de famílies nobles van establir tota una xarxa d’estratègies de intercanvis patrimonials per via familiar, afavorits per les seves trajectòries de promoció burocràtica i d’ascens social.

Al igual que la noblesa, a partir del segle XV la classe burgesa també va participar dels préstecs als camperols, incrementant d’aquesta manera els seus ingressos i assolint el control sobre el món rural. Això els va permetre protagonitzar el seu desitjat ascens social i destinar els nous ingressos al luxe i l’ostentació propis de la noblesa, encetant lentament una autèntica revolució del consum. Aquest desembarcament de la classe burgesa en el món rural va ser batejat amb el nom de “traïció de la burgesia”, doncs representava l’abandonament de “l’essència social i econòmica de la classe burgesa tradicional, nascuda a l’empara de la ciutat medieval, l’abandó de les inversions comercials i capitalistes, pel rendisme de tipus feudalitzant”. Fins aleshores els empresaris de la ciutat havien exercit una altre mena “d’explotació” del món rural, recorrent als seus habitants per fer feines a les seves llars a temps parcial, amb el que augmentaven la producció sense encarir el producte. Això va provocar la necessitat d’un major finançament amb el que es van consolidar els sistemes crediticis i els bancs, tant els antics com els de nova creació. Però no tots els burgesos estaven en condicions d’abandonar les seves activitats i canviar-les pel rendisme rural. Un gruix important va continuar amb el comerç tradicional, potenciant en determinades ciutats, com les holandeses o angleses, el comerç marítim a gran escala, més atractiu que el comerç terrestre, amb grans dificultats de trànsit.

Els burgesos enriquits pel comerç i els seus anhels intel·lectuals, van ser claus amb l’emergència d’una nova civilitat, definida com “un compendi cultural i social, de saber parlar, escriure i estar”. L’espai urbà és l’ideal de la civilitat, i l’art i la cultura es converteixen en símbols de poder, tot i que romanen elements de la cultura tradicional, com la presència continua de la mort, o la creença en bruixes i en la màgia i l’esoterisme. Aquesta burgesia enriquida va formar part, com hem vist en l’apartat anterior, del pacte de poder amb la noblesa per la creació d’una nova classe dirigent encarregada de portar les regnes de les ciutats i perpetuar el seu llinatge.

Modernitat i Ciutat: La Urbanització Nobiliària

Un dels factors determinants en el creixement urbà de la Europa de principis de l’era moderna, cal buscar-ho en les bases creades a partir del segle XI amb corrents migratoris continus del camp cap a la ciutat, afavorits per les polítiques d’exempcions fiscals dels governs municipals i les concessions de ciutadania, que representaven pels camperols empobrits la fi del servilisme cap a un senyor en el seu entorn rural. Però la immigració no només estava formada per aquest tipus de persones, sinó que molts senyors feudals que veien com les seves rendes queien fruit de la perllongada crisi baix medieval, van començar a emigrar cap a les ciutats (generalment a aquelles que es van transformar en seus polítiques o administratives), provocant un gran canvi en el paisatge urbà de les mateixes.

Aquest procés d’urbanització nobiliària va tindre conseqüències a nivell polític i municipal, que com hem dit van alterar la fesomia de les ciutats. A nivell polític es va consolidar un pacte de poder entre la noblesa i les cases reials, nascut arrel de les revoltes dels camperols que protestaven per l’augment arbitrari dels drets jurisdiccionals que permetien als senyors la creació d’un cos de funcionaris, encarregats d’exercir pressions per assegurar la recaptació dels seus drets tant monetaris com de productes de la terra. Aquest pacte de poder va tindre molt a veure amb el clientelisme, que va evitar la pèrdua de poder de la classe noble i la conseqüent adaptació als fets de les cases reials, que en un principi pretenien anular el poder feudal. També dins del camp de la política assistim al naixement de les ciutats cortesanes, que concentraven tot el poder i per tant necessitaven d’un gran aparell burocràtic, fet que va atraure a un gran nombre d’aristòcrates, àvids d’ocupar els millors càrrecs dins de l’estructura del poder. Per tal de perpetuar el seu poder, es va crear  tota una xarxa de col·legis, seminaris i acadèmies especialitzades en la formació dels fills de la noblesa, que van ser educats per convertir-se en cortesans, tot un model cultural, social i polític de comportament aplicat als individus que aspiraven a formar part de la política i del món cortesà. Però no només els nobles aspiraven a exercir com a cortesans. Mica en mica es va crear una nova classe dirigent formada pels anomenats nobles de sang i pels nobles de lletres, títol que s’atorgava als individus provinents de la burgesia enriquida, que va aconseguir retenir a les seves mans i en els seus llinatges els llocs clau del poder en les ciutats. En un principi, els nobles de sang que accedien a aquests càrrecs eren els fills menors, desposseïts del dret a l’herència familiar normalment assignada al primogènit, però amb el pas del temps i amb el triomf de les corts com a centre de poder, també els nobles hereus de grans patrimonis van treure el cap introduint-se en les tasques de govern. D’aquesta manera es van aplegar en les corts i parlaments ciutadans, els representants més significatius del món urbà, que no eren altres que els posseïdors de les majors riqueses, ja sigui per la seva procedència noble o pel seu ascens social des de la burgesia, mitjançant tot un entramat d’aliances matrimonials o concessions de títols a canvi de suport i lleialtat o fins i tot a canvi de diners.

Aquest “modus vivendi” comportava la necessitat d’augmentar els ingressos per part dels antics propietaris feudals. La noblesa, ara urbana, va tornar al camp per fer de prestamistes de la classe camperola, i d’aquesta manera assegurar-se el cobrament dels censos, mantenint el règim senyorial sobre les terres des de la ciutat. Aquest assetjament del món urbà sobre el camp va fer que esclatés tota una febre de recerca de documents acreditatius de drets sobre les terres, no dubta’n la noblesa en reactivar antics privilegis ja caiguts en desús.

A nivell d’ordenació municipal, l’aterratge de la noblesa a les ciutats va suposar la construcció dintre del seu recinte, de grans cases i palaus per albergar aquestes famílies acostumades a la vida als castells. La pompositat d’aquests palaus deixava clar als observadors quina mena d’individus els habitava. Un important canvi en les mentalitats a finals de l’època medieval i amb més força als principis del Renaixement, va fer que aquesta nova classe poderosa fos conscient de la necessitat de disposar d’espais propis a l’interior de les seves vivendes on desenvolupar el seu creixent individualisme, cultivant la lectura o l’escriptura a les biblioteques o als estudis. Aquest fet individualista sembla estar en contradicció amb la necessitat de mostrar-se en públic a espais com les corts o les institucions de govern, però totes dues manifestacions van conviure plegades i fins i tot van ser complementàries. A l’espai municipal, les places i avingudes van expandir-se per donar cabuda a una nova iconografia del poder representada per les visites reials a les corts ciutadanes, que eren interpretades com a símbol d’agermanament entre els governants i el poble. Com hem dit abans, les corts i les institucions parlamentàries estaven composades per membres de la noblesa i de la burgesia ennoblida, en cap cas (a excepció de la Dieta a Suècia), per elements provinents del poble o del camperolat. També es van ampliar els espais públics i es van decorar de forma sumptuosa per albergar tota mena d’actes socials, festes i banquets, a on la classe nobiliària mostrava al món el seu estil de vida.

El Paper del Consumidor de Cultura

La expansió del fenomen cultural a gran escala va provocar el naixement de una industria encarregada de vetllar pels processos i els productes culturals destinats al consum massiu, tot i que potser una lectura contrària seria més encertada (industria cultural que genera una expansió massiva del fenomen de la cultura). Aquest fet va motivar el distanciament definitiu entre la cultura de masses i la cultura “autèntica”, o tal com l’anomena Marcuse, cultura “afirmativa”. Però cada cop més, la cultura de masses amenaça a la cultura “autèntica”, convertint-la en un simple objecte de consum i privant-la de una de les seves característiques més importants: la promesa d’un món diferent del món real, assolible per cada individu des del seu interior, i per tant clarament crítica amb l’estat de les coses. Davant d’aquestes manifestacions de la cultura, el consumidor cultural pot viure la seva experiència d’una forma activa, o bé, de manera passiva. Veurem que ens diuen al respecte dos dels principals components de l’Escola de Frankfurt, Theodor Adorno i Max Horkheimer, prenent com a base el capítol dedicat a la Industria Cultural del seu llibre Dialèctica de la Ilustración, i el sociòleg francès Pierre Bourdieu.

A la conferencia pronunciada en la universitat de Todai, i recollida en el seu llibre Razones Prácticas, Pierre Bourdieu enumera els principals trets de les seves teories, expressades en el llibre La Distinción. En ell, Bourdieu dibuixa l’espai social en el que ens movem, que està constituït en base als dos principals factors de diferenciació de les societats capitalistes, com són el capital econòmic i el capital cultural. La possessió en major o menor grau d’aquests dos tipus de capital, determina la posició social en que es troben els agents, en estreta relació amb les disposicions (habitus)  i les presses de posició. Quan més propers són els agents en aquest teòric espai social, més afinitats es donen entre ells, més probabilitats d’apropament tenen, i més gustos i aficions comparteixen. Però cal tenir en compte, que els gustos dels agents estan determinats per múltiples factors, com el lloc i el moment del naixement, l’entorn familiar i social, en definitiva, són fruit d’una perllongada construcció social. En el cim d’aquesta construcció, trobem al individu posicionat dintre de l’espai social com a consumidor cultural, fent gala de determinats productes culturals per exhibir públicament el seu estatus social. En aquest sentit, no podem evitar parlar de la industria cultural i de les transformacions que ha provocat. Per Ramón Zallo, “la cultura de nuestro tiempo, para serlo o parecerlo, es ante todo una oferta que acude a los mercados...”. I en el fet de l’expansió global de la cultura de masses, ha jugat un paper determinant el que Walter Benjamin anomena “reproductibilitat tècnica”: des del moment en que en el procés de producció cultural apareix la possibilitat de reproducció tècnica de l’objecte cultural, assistim a un canvi de valors, que el transforma en un objecte que pot ser exhibit. Per Benjamin, la tècnica de la reproducció canvia les reaccions de les masses envers la cultura, proporciona als objectes culturals un estatus democràtic en el que el seu significat ja no es considera únic, sinó sotmès al qüestionament crític.

Una visió diferent és la que tenen dos dels principals components de l’Escola de Frankfurt, Theodor Adorno i Max Horkheimer (com la resta de pensadors de l’Escola, a excepció com hem vist de Walter Benjamin). Aquets pensen que la democratització de la cultura, o dit d’una altra manera, la irrupció de la industria cultural, no fa més que establir la igualtat cultural alhora que perpetua el domini de l’ordre social establert. Creuen que igual que la industrialització organitza el temps del treball, la cultura democratitzada s’encarrega d’organitzar el temps d’oci, aconseguint que l’individu com a consumidor cultural continuï patint l’atrofia dels sentits que genera el treball sota el capitalisme. Per a ells, “la democratización de la cultura tiene como resultado el bloqueo de la demanda de la democracia completa; estabiliza el orden social predominante” (Storey, 148).

Per Adorno, la cultura de masses és un formidable mecanisme de control psicològic, que consolida uns models d’opinió i unes valoracions cognitives que legitimen el sistema en el seu conjunt. Ho aconsegueix gracies al seu caràcter reiteratiu (la sensació de ser sempre el mateix), i a la seva ubiqüitat, que provoca la creació d’una identitat temàtica, fets que fixen unes reaccions automàtiques en els consumidors culturals debilitant el seu poder de resistència i conduint-los a una integració controlada dins de l’ordre social establert.

Hem vist les diferents visions que ens ofereixen autors de la talla de Adorno, Horkheimer, Bourdieu o Benjamin, sobre la industria cultural i la cultura de masses. Mentre els dos primers consideren que estem abocats a un consum passiu de la cultura, dirigit en tot moment per les instàncies del poder en el seu benefici a través de l’industria cultural, el sociòleg francès Bourdieu i Benjamin (pertanyent a l’Escola de Frankfurt), defensen el consum actiu de la cultura, mitjançant la seva democratització, i per tant la seva obertura a nous significats. La meva opinió personal està clarament del costat d’aquesta última tesi, des de la convicció de la capacitat humana de lliure elecció, tot i que potser aquesta capacitat estigui més desenvolupada en uns col·lectius que en altres, i que de vegades ens deixem portar per la “mandra” i acceptem determinats tipus de “consumicions culturals” alienants, però sempre des del coneixement i l’esperit diferenciador.

Declaració de Drets de l'Home i el Ciutadà. Antecedents Filosòfics i Científics

Tan importants com els factors històrics i socials, són els antecedents del pensament filosòfic i científic que van portar al món cap a un canvi en la seva mentalitat, fruit del qual va ser possible el trencament amb l’Antic Règim, i en el cas que ens ocupa, la redacció de la Declaració de Drets. Enumerarem els principals factors a tenir en compte:

·         Separació Església-Estat. Fruit del seu estudi dels clàssics, Maquiavel va formular la necessitat de separar el poder religiós del poder polític, per a assolir l’objectiu d’un bon govern basat en la llei. Justificava el fet que l’home governant podia deixar de banda la religió per a conservar l’Estat i la llibertat.

·         L’Humanisme. Un dels trets principals de l’humanisme renaixentista, és el seu concepte d’home, molt allunyat del model eclesiàstic o cavalleresc del món medieval. Dins de l’humanisme renaixentista trobem dues vies, la religiosa i la no religiosa. Entre els humanistes religiosos, l’obra de Pico della Mirandola, Discurs sobre la dignitat de l’home (1486), recull conceptes com el dret d’opinió o la tolerància cultural i religiosa. Altres autors com Francisco de Vitoria o Bartolomé de las Casas defensaven la igualtat dels éssers humans i el seu dret a gaudir de les mateixes oportunitats. Si parlem dels humanistes no religiosos, veiem que Erasmus de Rotterdam defensava la llibertat de l’home per sobre de qualsevol interpretació religiosa. Tomàs Moro, en la seva obra Utopia, fa una crítica mordaç de la realitat històrica contraposant-la amb un món ideal on regna la igualtat social.

·         Revolució científica. A partir del segle XVI amb la publicació de l’obra de Copèrnic De revolutionibus orbium coelestium (1543), comença la construcció de la ciència moderna, que culmina l’any 1687 amb l’obra de Newton, Philosophiae Naturalis Principia Mathematica. Aquesta nova ciència es caracteritza per l’interès en el coneixement de la natura, la utilització de les matemàtiques com a mitjà de coneixement, i l’ús d’un mètode científic. A la França de principis del XVIII la filosofia natural de Newton era poc entesa, però a mesura que avançava el segle es va produir un procés d’assimilació del newtonianisme sobre la base de la tradició cartesiana imperant, de la mà, sobretot, de Voltaire, que utilitzà les tesis de Newton per a criticar la rigidesa política i religiosa del seu país en el context intel·lectual de la Il·lustració. L’evolució del pensament científic implicà la supremacia de les matemàtiques com a eina explicativa de les veritats del món.

·         Racionalisme. Els racionalistes, encapçalats per Descartes, Spinoza i Leibniz, fonamentaven el coneixement verdader de la realitat en l’existència d’idees innates i en la relació directa entre pensament i realitat. Spinoza va dir: “l’ordre i la connexió de les idees és el mateix que l’ordre i la connexió de les coses”. L’argumentació racionalista exclou el recurs a l’experiència i al coneixement que prové dels sentits, i es remet exclusivament a la raó.

·         Empirisme. Contraposats als racionalistes, trobem als empiristes com Hobbes, Locke, Berkeley o Hume, que neguen l’existència d’idees innates i afirmen que el coneixement comença amb l’experiència. Hobbes nega la sobirania divina en l’ordre polític i afirma la igualtat natural dels homes, i la seva llibertat, només regulada per la regla “no facis a l’altra el que tu no voldries que et fessin”. Però segons ell, l’home consenteix amb una mena de pacte social, la cessió dels seus drets naturals a l’Estat, que d’aquesta manera incrementa el seu poder. Locke també nega la sobirania divina i afirma la primacia de les lleis civils fonamentades en les lleis naturals. En conseqüència, els reis estarien sotmesos a les lleis i no a l’inrevés com a l’Antic Règim. La versió del pacte social de Locke, fa preservar a l’home el dret a la resistència, que pot utilitzar en cas de que l’Estat vulneri els seus drets naturals. Aquest dret es plasma en la seva separació de poders, desenvolupada en la teoria contractual del poder, segons la qual el poble atorga el poder al Parlament amb la condició que aquest acompleixi el seu dictat sense transgredir els límits de la seva autoritat.

·         Il·lustració. Amb el terme Il·lustració, s’apleguen un conjunt d’idees filosòfiques i polítiques caracteritzades per una confiança plena en la raó, la ciència i l’educació com a motors del progrés humà, i per la defensa de la llibertat de l’home i dels seus drets com a ciutadà. Els pensadors francesos més importants van ser Montesquieu, Voltaire, Diderot i Rousseau. Montesquieu, provinent d’una família aristocràtica, es dedica a la recerca d’un sistema polític ideal, formulant a L’esperit de les lleis (1748), la teoria de la separació de poders amb l’objectiu d’evitar l’acumulació del poder en mans d’una sola persona, com en el cas de les monarquies absolutistes de l’època. Els seus postulats contenen els principis d’independència i d’especialització entre els diversos poders, per tal de mantenir l’equilibri de l’Estat i preservar les llibertats. Defineix els tres tipus de govern que es poden donar, i entre ells es decanta per la monarquia parlamentària, on el rei ha de respectar les lleis fonamentals de l’Estat. Voltaire, posa el punt central de la seva filosofia en l’home, afirmant que “un home ha de fer-se responsable del seu destí i, per tant, s’ha de tornar actor de la millora de la seva condició”. Per a ell, l’autèntic objectiu és neutralitzar el poder de la religió, i més concretament la lluita contra el fanatisme i la intolerància religiosa que impedeixen el progrés i la llibertat. En el seu Traité sur le Tolérance (1763), defensa l’obligació de l’home de millorar la creació divina mitjançant la raó i en busca de la veritat, la justícia i la llibertat. Finalment, Rousseau i el seu Contrat Social, és vist per alguns pensadors como la font d’inspiració de la Declaració de Drets francesa. Tanmateix, no podem estar d’acord amb aquesta afirmació doncs per Rousseau els drets de l’individu no són naturals, sinó que emanen de la societat, fins i tot les seves propietat pertanyen a l’Estat i ells són mers usufructuaris.

La Cuina de Divendres (14 d'octubre)

Judía verde con butifarra y jamón

Ingredientes:

·         1 Kg. de judía verde

·         2 butifarras

·         200 gr. de jamón en tiritas

·         1 cebolla

·         3 dientes de ajo

·         Aceite de Oliva

·         Sal y Pimienta

Lavamos bien la judía y la cortamos en trozos de medio dedo de largo. La hervimos durante 15 minutos y reservamos. En una cazuela con aceite sofreímos la cebolla y los ajos. Añadimos el jamón y la butifarra cortada en trocitos pequeños. Añadimos la verdura, espolvoreamos la pimienta y dejamos cocer durante 3 minutos.

Pollo al wok con fideos de arroz

Ingredientes:

·         2 pechugas de pollo

·         Setas variadas

·         1 pimiento verde

·         1 puerro

·         200 gr. de fideos de arrox

·         Salsa de soja

·         Sal y Pimienta

Troceamos el pollo y lo salpimentamos. Cortamos el pimiento y el puerro en juliana  y lo salteamos en el wok. Añadimos las setas y el pollo y seguimos salteando durante unos minutos. Añadimos un chorro de salsa de soja. En una cazuela con agua, escaldamos los fideos durante 2 minutos. Los escurrimos y cuando esté hecho el pollo, los añadimos al wok. Mezclamos bien y servimos.