diumenge, 16 d’octubre de 2011

El Paper del Consumidor de Cultura


La expansió del fenomen cultural a gran escala va provocar el naixement de una industria encarregada de vetllar pels processos i els productes culturals destinats al consum massiu, tot i que potser una lectura contrària seria més encertada (industria cultural que genera una expansió massiva del fenomen de la cultura). Aquest fet va motivar el distanciament definitiu entre la cultura de masses i la cultura “autèntica”, o tal com l’anomena Marcuse, cultura “afirmativa”. Però cada cop més, la cultura de masses amenaça a la cultura “autèntica”, convertint-la en un simple objecte de consum i privant-la de una de les seves característiques més importants: la promesa d’un món diferent del món real, assolible per cada individu des del seu interior, i per tant clarament crítica amb l’estat de les coses. Davant d’aquestes manifestacions de la cultura, el consumidor cultural pot viure la seva experiència d’una forma activa, o bé, de manera passiva. Veurem que ens diuen al respecte dos dels principals components de l’Escola de Frankfurt, Theodor Adorno i Max Horkheimer, prenent com a base el capítol dedicat a la Industria Cultural del seu llibre Dialèctica de la Ilustración, i el sociòleg francès Pierre Bourdieu.

A la conferencia pronunciada en la universitat de Todai, i recollida en el seu llibre Razones Prácticas, Pierre Bourdieu enumera els principals trets de les seves teories, expressades en el llibre La Distinción. En ell, Bourdieu dibuixa l’espai social en el que ens movem, que està constituït en base als dos principals factors de diferenciació de les societats capitalistes, com són el capital econòmic i el capital cultural. La possessió en major o menor grau d’aquests dos tipus de capital, determina la posició social en que es troben els agents, en estreta relació amb les disposicions (habitus)  i les presses de posició. Quan més propers són els agents en aquest teòric espai social, més afinitats es donen entre ells, més probabilitats d’apropament tenen, i més gustos i aficions comparteixen. Però cal tenir en compte, que els gustos dels agents estan determinats per múltiples factors, com el lloc i el moment del naixement, l’entorn familiar i social, en definitiva, són fruit d’una perllongada construcció social. En el cim d’aquesta construcció, trobem al individu posicionat dintre de l’espai social com a consumidor cultural, fent gala de determinats productes culturals per exhibir públicament el seu estatus social. En aquest sentit, no podem evitar parlar de la industria cultural i de les transformacions que ha provocat. Per Ramón Zallo, “la cultura de nuestro tiempo, para serlo o parecerlo, es ante todo una oferta que acude a los mercados...”. I en el fet de l’expansió global de la cultura de masses, ha jugat un paper determinant el que Walter Benjamin anomena “reproductibilitat tècnica”: des del moment en que en el procés de producció cultural apareix la possibilitat de reproducció tècnica de l’objecte cultural, assistim a un canvi de valors, que el transforma en un objecte que pot ser exhibit. Per Benjamin, la tècnica de la reproducció canvia les reaccions de les masses envers la cultura, proporciona als objectes culturals un estatus democràtic en el que el seu significat ja no es considera únic, sinó sotmès al qüestionament crític.

Una visió diferent és la que tenen dos dels principals components de l’Escola de Frankfurt, Theodor Adorno i Max Horkheimer (com la resta de pensadors de l’Escola, a excepció com hem vist de Walter Benjamin). Aquets pensen que la democratització de la cultura, o dit d’una altra manera, la irrupció de la industria cultural, no fa més que establir la igualtat cultural alhora que perpetua el domini de l’ordre social establert. Creuen que igual que la industrialització organitza el temps del treball, la cultura democratitzada s’encarrega d’organitzar el temps d’oci, aconseguint que l’individu com a consumidor cultural continuï patint l’atrofia dels sentits que genera el treball sota el capitalisme. Per a ells, “la democratización de la cultura tiene como resultado el bloqueo de la demanda de la democracia completa; estabiliza el orden social predominante” (Storey, 148).

Per Adorno, la cultura de masses és un formidable mecanisme de control psicològic, que consolida uns models d’opinió i unes valoracions cognitives que legitimen el sistema en el seu conjunt. Ho aconsegueix gracies al seu caràcter reiteratiu (la sensació de ser sempre el mateix), i a la seva ubiqüitat, que provoca la creació d’una identitat temàtica, fets que fixen unes reaccions automàtiques en els consumidors culturals debilitant el seu poder de resistència i conduint-los a una integració controlada dins de l’ordre social establert.



Hem vist les diferents visions que ens ofereixen autors de la talla de Adorno, Horkheimer, Bourdieu o Benjamin, sobre la industria cultural i la cultura de masses. Mentre els dos primers consideren que estem abocats a un consum passiu de la cultura, dirigit en tot moment per les instàncies del poder en el seu benefici a través de l’industria cultural, el sociòleg francès Bourdieu i Benjamin (pertanyent a l’Escola de Frankfurt), defensen el consum actiu de la cultura, mitjançant la seva democratització, i per tant la seva obertura a nous significats. La meva opinió personal està clarament del costat d’aquesta última tesi, des de la convicció de la capacitat humana de lliure elecció, tot i que potser aquesta capacitat estigui més desenvolupada en uns col·lectius que en altres, i que de vegades ens deixem portar per la “mandra” i acceptem determinats tipus de “consumicions culturals” alienants, però sempre des del coneixement i l’esperit diferenciador.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada