dilluns, 24 d’octubre de 2011

El Greco a Espanya


Totes les circumstàncies adverses que va trobar El Greco durant la seva estància italiana, van influir notòriament en la decisió del pintor de traslladar-se a Espanya, però dos fets van precipitar la decisió. En primer lloc, la construcció del Monestir del Escorial, en la decoració del qual treballaven pintors romans com Tibaldi o Zuccaro, i en segon lloc, la invitació del seu amic Luis de Castilla, amb la promesa de treball fàcil a Toledo. Sembla que el trasllat es va produir a finals de 1576, i en arribar a Espanya es va instal·lar en la Cort madrilenya durant una temporada per després plantar els seus arrels definitivament a Toledo. En aquesta ciutat, inicià una relació amb Jerònima de las Cuevas, fruit de la qual va néixer el seu fill Jorge Manuel. No tenim gaire informació sobre aquest fet, ni tan sols sobre el possible matrimoni entre els dos amants. En tot cas, si sembla provat que Jorge Manuel era fill natural del Greco, tot i que en algunes ocasions s’havia referit a ell com el seu “nebot”.

El Greco va fixar el seu domicili i el seu taller a un vell palau propietat dels marquesos de Villena. Amb ell van treballar el citat Prevoste, Luis Tristán i Pedro de Orrente entre altres. Es diu que els preus de les seves creacions eren força elevats per les costums espanyoles, però tot i que això li va provocar algun que altre litigi, el fet és que la seva obra va calar fons en la societat toledana. Segons indica Jusepe Martínez “ganó muchos ducados, pero los despilfarró en una vida ostentosa; incluso mantenia a músicos asalariados en su casa de modo que pudiera gozar de todos los placeres mientras comía”. Mica en mica, el pintor va començar a rebre els encàrrecs més importants de la seva carrera, com el famós Enterrament del senyor d’Orgaz, o el retaule del Col·legi Agustí de María d’Aragó, pel que va rebre 6.000 ducats, la xifra més gran de tots els seus treballs.

La pintura del Greco es va transformar amb la seva arribada a Espanya. Ja des dels seus primers encàrrecs va donar mostra d’un estil clarament romà, amb primacia del dibuix sobre el color, en contrast amb la seva etapa veneciana. Tanmateix, no va abandonar mai l’herència de la república de Venècia en la seva obra. Les seves figures es fan cada cop més estilitzades i fins i tot desproporcionades. Alguns especialistes van especular amb una possible malaltia visual com a causant d’aquestes deformacions, però sembla descartada aquesta hipòtesi.

Un dels temes que va iniciar amb gran èxit en els primers anys d’estància a Espanya, i que va tindre múltiples derivacions, va ser el de Sant Francesc d’Assis, molt propici a incloure ambients visionaris i actituds d’èxtasi, molt acords amb la gran espiritualitat que impregna l’art del pintor en aquesta època. Altres temes recurrents van ser la Crucifixió o la Sagrada Família, amb diverses interpretacions. Però, sens dubte la seva gran obra, com ha estat reconeguda per la majoria de crítics de l’artista, va ser l’Enterrament del senyor d’Orgaz realitzat entre 1586 i 1588 per a l’Església de Santo Tomé, a Toledo. En aquest quadre de grans dimensions pintat amb oli sobre tela, el pintor ens presenta dos espais perfectament delimitats: el terrenal, presidit pel cos sense vida del Comte d’Orgaz, amb tota una sèrie de retrats psicològics dels seus personatges, i l’espai celestial, on arriba l’ànima del difunt presidit per la figura blanca de Crist com a jutge.



També pertanyen a aquesta època els temes amb diferents versions del Crist amb la creu, o el de Sant Pere penitent, així com la Magdalena penitent.

L’ultima dècada del segle va representar un moment d’intensa creativitat de l’artista, en que va desenvolupar alguns temes iniciats amb anterioritat. La major part de la seva producció, continua amb la temàtica religiosa com a protagonista, encara que es veu complementada per tota una sèrie de retrats. En les obres d’aquest període s’aguditza l’estilització de les figures començada en el decenni anterior, i cada cop és més clara la interconnexió entre els mons terrenal i celestial que representa a les seves pintures. El tractament que fa de la llum aconsegueix dotar a les seves composicions d’un aire de misteri sobrenatural complementat amb tot un reguitzell de paisatges sorprenents. Va pintar noves versions de la Sagrada Família o de Sant Francesc (i d’altres sants), en tota una sèrie de teles que per les seves mides semblen destinades a col·leccions particulars. La majoria d’elles son de mig cos, ocupant la figura quasi la totalitat del quadre, tot i que també trobem magnífics exemples de figures de cos sencer, com la del diàleg antre Sant Francesc i Sant Andrés exposada al Museu del Prado.

Amb l’arribada del nou segle la producció artística del taller del Greco creix de forma considerable, especialment entre els anys 1603 i 1608. El pintor continua desenvolupant la seva pintura amb el seu estil personal, sense adaptar-se a les noves tendències que s’imposaven a Itàlia i Espanya, de la mà de Caravaggio, Zurbarán o Velázquez. D’aquesta època son els seus treballs per l’Hospital de la Caritat d’Illescas o l’Hospital de San Juan Bautista de Afuera, a Toledo. Algunes d’aquestes obres van representar un daltabaix econòmic per les finances del taller.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada