dimecres, 26 d’octubre de 2011

El Greco: Context Artístic


El Greco va ser un pintor innovador en la seva època, tant en quant a les temàtiques de les seves obres com a les tècniques utilitzades. Fou un dels primers en tractar temes propis de la Contrareforma emanada del Concili de Trento, com el dels sants penitents, o la conversió de Sant Francesc d’Assis en el sant eremita i asceta característic del barroc. Un cop arribat a Espanya va defensar la categoria artística de la pintura, envers la concepció artesanal que es tenia d’ella a la península, fet que com hem vist li va provocar molts mals de cap. Va introduir a la pintura espanyola gèneres no tractats fins al moment, com el nu masculí, representat pel Sant Sebastià de la Catedral de Palència i clarament inspirat en alguna de les figures de la Capella Sixtina, que el pintor havia estudiat a Roma, amb reaccions adverses per part de la conservadora societat espanyola. En aquest sentit, es va pronunciar José de Sigüenza, frare de l’Escorial, quan va dir: “los santos se han de pintar de manera que no quiten las ganes de rezar en ellos, pues el principal efecto y fin de la pintura ha de ser este”.

Altre gènere introduït pel Greco a la pintura espanyola, és el dels paisatges, fins al moment considerats com un gènere jeràrquicament inferior per la visió antropocèntrica del món imperant en la societat espanyola. El Greco no es conforma en pintar paisatges a partir de apunts elaborats durant l’observació de la naturalesa, sino que treu els seus cavallets al camp i pinta directament les seves composicions, sempre amb el mateix protagonista: l’entorn natural i el perfil urbà de la ciutat de Toledo, com a la magnífica Vista i planell de Toledo.



Altre gran aportació del Greco a la pintura espanyola, va ser la revitalització del gènere del retrat, fins al moment mancat de qualsevol interpretació psicològica dels seus personatges. El Greco introdueix a les seves composicions la vida interior de les persones retratades. Desapareix qualsevol referència ambiental, restant el personatge retallat sobre un fons fosc i amb petits girs del cap que donen la sensació de captació d’una imatge en moviment.

A principis del segle XVII s’imposava a Europa el naturalisme impulsat per Caravaggio que apostava per captar la realitat tal i com era, en contraposició al llenguatge manierista del pintor cretenc, caracteritzat per la violació sistemàtica de les regles pictòriques, amb personatges que veuen distorsionades les seves anatomies , amb rostres allargats i disposats en postures antinaturals. Els colors que utilitzen els manieristes, res tenen a veure amb les games naturals, i es presenten de manera violenta confrontats entre sí. El Greco va sublimar l’estil manierista ja superat a la seva arribada a la Cort espanyola i es va mantenir fidel al seu estil fins a la seva mort.

En quant als materials utilitzats pel Greco per les seves composicions, cal dir que va ser un dels primers en introduir a Espanya la tela com a suport per les seves pintures. També va fer servir pigments de primera qualitat, gens habitual entre els pintors espanyols de l’època. Sembla que fins i tot, va retardar el començament de l’obra encarregada per Felip II per l’Escorial, Martiri de Sant Maurici, a la espera d’aconseguir lapislázuli, el pigment més car de l’historia de la pintura, fabricat a Venècia a partir del mineral importat d’Afganistan. També de Venècia es feia portar malaquita pels color verds o laca veneciana pel vermells, així com els pinzells, reconeguts com els de major qualitat de tot el continent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada