dimecres, 5 d’octubre de 2011

Art i Ciència


Els antics grecs consideraven l’art una representació de la realitat i relacionaven la veritat artística amb la mimesi o imitació, fet que produïa una correlació entre art i ciència, o dit d’una altre manera entre veritat artística i veritat científica. Aquest concepte ha perdurat al llarg dels segles, fins i tot avui en dia poden trobar exemples d’aquesta concepció, tot i estar profundament oposada al concepte de modernitat i haver patit tota una sèrie de convulsions a partir del segle XVII.

En trets generals, la concepció mimètica de l’art va perdurar inalterable a Europa fins al segle XVII, en que sorgeix la “querelle des anciens et des modernes”, debat que oposava als defensors dels autors clàssics amb els de l’època, i que suposava una crítica a la imitació que va derivar en un moviment de canvi que culminaria amb els postulats kantians.

Kant representa un trencament amb la concepció mimètica de l’art, separant-lo definitivament de la ciència. Limita el camp del coneixement a la ciència i sotmet l’art a la subjectivació del gust estètic. Segons Kant “...el judici del gust, no és, doncs, un judici de coneixement; per tant, no és lògic, sinó estètic, és a dir, la seva base determinant només pot ser subjectiva” [Kant, Crítica del judici]. Això invalida el concepte d’universalitat del coneixement en l’art, doncs cada persona experimenta unes determinades sensacions davant d’una obra d’art.

Aquest trencament kantià va suposar la continuïtat de l’historia de l’art en dues direccions, la primera que nega la veritat de l’art defensada pels seguidors de Kant, i la segona, encapçalada per Hegel, que la reafirma en considerar l’obra d’art com a manifestació sensible de la idea.

Posteriorment, Gadamer continuant amb la linia iniciada per Hegel, va reivindicar l’art com a forma de coneixement i va culpar Kant de l’aïllament sofert per l’art en relació a les ciències naturals. Gadamer diu que l’art va perdre legitimitat en el moment en que Kant va subjectivar el gust i va establir que no tenia res a veure amb la veritat, fet que va obligar a l’art a recolzar-se en les metodologies de les ciències naturals i a fer una mena d’abstracció del seu context original, convertint-se en una activitat marginal exercida per “genis”.

L’autor ens indica que per comprendre l’obra d’art hem de fer-ho a traves de l’hermenèutica, mitjançant dos processos, la reconstrucció del context històric en que va aparèixer l’obra, i la integració del pensament actual amb l’esperit històric.

En l’actualitat ens trobem immersos en un corrent de postmodernitat caracteritzada per l’escepticisme i per una relació crítica amb la tradició, que pren la forma de recerca continuada de la novetat. Això representa el trencament de totes les barreres i els límits en l’art, la creença de que només s’arriba al coneixement mitjançant l’acció i la innovació, i en definitiva, a mantindre l’art sempre en el límit de la indeterminació.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada