El 22 de gener de 1817,
l'escriptor francès Henri Beyle, més conegut com Stendhal, arriba a Florència i
visita l'església de Santa Croce. Segons relata a Roma, Nàpols i Florència
(1817), la bellesa de l'art florentí li causà una profunda emoció:
"Estaba ya en una especie de
éxtasis por la idea de estar en Florencia y por la proximidad de los grandes
hombres cuyas tumbas acababa de ver. Absorto en la contemplación de la belleza
sublime, la vía de cerca, la tocaba por decirlo así. Había llegado a ese punto
de emoción en el que convergen las sensaciones celestes provocadas por
las bellas artes y los sentimientos apasionados. Al salir de Santa Croce, el
corazón me palpitaba con fuerza, eso que llaman nervios en Berlín; la vida se
había agotado en mí, caminaba con miedo a derrumbarme."
La descripció de l’escriptor
francès Henri Beyle, es correspon amb el que la psiquiatra italiana Graziella
Magherini va descriure l’any 1979 com a síndrome de Stendhal (pseudònim de
l’escriptor), després d’estudiar la simptomatologia observada en més de 100
casos, especialment durant visites artístiques a la ciutat de Florència, i més
concretament a la Galleria degli Uffizi. Els símptomes descrits inclouen un
elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions. Tot i que
la classe mèdica no es posa d’acord a l’hora d’acceptar aquest síndrome com a
infermetat real , la psicologia psicosomàtica atribueix aquestes reaccions a la
saturació de la capacitat humana per rebre, en un espai reduït de temps, una
elevada quantitat d’impressions de gran bellesa artística.
La bellesa i el sublim al segle
XIX
Després de la irrupció de Kant en
el món de l’estètica, comença a perfilar-se en el món germànic el corrent de
pensament conegut com idealisme representat per pensadors com Fichte, Schelling
o Hegel, que van postular la seva concepció de la bellesa. Recordem que per a
Kant les característiques que marquen la bellesa són el plaer sense interès, la
finalitat sense objectiu o la universalitat sense concepte, i que en el judici
del que és bell entren en joc la imaginació i la intel·ligència. Diferent
consideració té per Kant el sublim, que defineix com allò que sobreïx la nostra
capacitat de ser copsat. A partir d’aquestes idees i al llarg de tot el segle
XIX diversos autors van configurar la sensibilitat romàntica. El dramaturg
alemany Joseph Christoph Friedrich von Schiller ens parla del sublim com allò
que provoca la consciència dels nostres límits físics, de la mateixa manera que
fa que la nostra capacitat racional sigui conscient de la seva superioritat
davant de qualsevol límit.
“La
naturaleza nos ha dado dos genios como compañeros a lo largo de la vida. […] En
el primero de estos genios se reconoce el sentimiento de la belleza, en el
segundo el sentimiento de lo sublime. […] Nos sentimos libres en la belleza,
porque los instintos sensibles están en armonía con la ley de la razón; nos
sentimos libres en lo sublime, porque los instintos sensibles no tienen
influencia sobre la legislación de la razón.”
Per Schiller l’art i la bellesa
són un mitjà a través del qual la humanitat avança des de un estadi
d’existència sensible, a un altre de racional. Els dos companys de viatge de
l’home són els seus impulsos material i formal, que promoguts a un pla superior
per l’impuls del joc sintetitzen l’harmonia necessària entre l’enteniment i la
imaginació.
Introduïts ja de ple en el
romanticisme alemany, trobem autors com Fichte que considerava la bellesa com
una virtut moral. Fichte parla de la llibertat com l’objectiu de la voluntat
humana, i el seu camí és la creació d’un món on la bellesa i la veritat siguin
un fi assolible. Schelling va més enllà i representa el primer pensador des de
Plotí en fer de l’art i la bellesa les protagonistes de tot un sistema,
superior fins i tot a la filosofia, en sintetitzar natura i esperit en la
intuïció artística, amb la que “el Jo reuneix l’inconscient que puja de
l’impuls natural (Poesie) i la
deliberació conscient de l’art pròpiament dit (Kunst)”.
Hegel diu que l’art és la representació
material de la Idea, i que per tant és bellesa. Segons ell la bellesa natural
pot encarnar la Idea fins a cer punt, però que és l’art humà qui la representa
amb més fidelitat. Per a Hegel, la bellesa és tot allò que l’esperit humà troba
grat i conforme a l’exercici de la llibertat espiritual i intel·lectual, i el
sublim és l’intent d’expressar l’infinit sense trobar en el regne del fenòmens
un objecte que es mostri adequat a aquesta representació. Va elaborar una
teoria de l’evolució de l’art que va des de l’art simbòlic oriental, passant
per l’art clàssic fins arribar a l’art romàntic, on la Idea domina el medi,
assolint l’espiritualització completa. Tanmateix, la desvaloració de la matèria
implica una conseqüència funesta, que no és altra que la mort de l’art, doncs
ja no respon a una necessitat interior de l’esperit, al estar aquest per damunt
de qualsevol concreció que adopti. Un altre conseqüència d’això és la ironia,
que arriba a ser la situació de l’esperit en tota la seva activitat
intel·lectual.
“Con la evolución de la comedia hemos llegado al final de nuestra discusión
científica. […] La comedia lleva directamente a la disolución del arte en
general. El objetivo de todo arte es la
identidad, producida por el espíritu, en la cual lo eterno y lo divino, lo
esencialmente verdadero, se revela en una forma y una apariencia reales a
nuestra percepción externa, nuestros sentimientos y nuestra imaginación. Pero
si la comedia presenta esta unidad sólo en su autodestrucción, dado que el
Absoluto, que se esfuerza por transformarse en realidad, ve que los intereses
que han obtenido libertad en el mundo real, y que solamente se dirigen a lo
subjetivo y lo accidental, destruyen esta realización, entonces la presencia y
la actividad del Absoluto ya no se presentan en unión positiva con los
caracteres y los objetivos de la existencia real, sino que se imponen
exclusivamente en la forma negativa en que se aniquile todo lo que no le
corresponde, y sólo la subjetividad como tal se muestre en esta disolución
confiada en ella misma y segura de sí misma.”
Schlegel no
veu la ironia com l’antesala de la mort de l’art. Per ell constitueix un mètode
d’aproximació o d’allunyament d’un objecte, de manera que l’individu pot així
sense perdre la seva pròpia llibertat i sense convertir-se en esclau de
l’objecte, compenetrar-se amb l’objecte mateix, mantenint la seva
subjectivitat.
Ficats de
ple ja en el postromanticisme, destaquem la figura de Schopenhauer que ens
mostra el fet estètic com a consol davant la desesperança. Per ell les formes
de l’univers, existeixen més enllà de l’experiència i la satisfacció estètica
s’aconsegueix contemplant-les per el propi interès que provoquen, com a mitjà
d’evasió de l’angoixós món de l’experiència quotidiana. La intel·ligència ens
permet gaudir d’aquesta contemplació, i també ens permet la “ruptura deliberada
i violenta amb la Voluntat, per part de la nostra ment, que reivindica per a
nosaltres la dignitat de ser condició de tot l’espectacle universal.” Un dels
admiradors de Schopenhauer, fou el danès Sören Kierkegaard, que ens parla de lo
estètic com del nivell del gaudi sense compromís, per damunt del qual hi ha el
nivell del que és ètic, i més per sobre el nivell religiós.
“Todo fenómeno natural calma,
y tanto más cuanto más tiempo se lo mira o se lo escucha. Toda producción de
arte causa impaciencia”
Stendhal i la bellesa sublim
En el seu relat Stendhal ens
parla de les “sensaciones
celestes provocadas por las bellas artes” i del seu estat d’èxtasi provocat pel fet de trobar-se immers en una
ciutat plena d’obres d’art i on havien viscut i treballat els seus autors.
Podem comparar la seva vivència amb el que Kant defineix com a sublim, és a
dir, allò que sobreïx la nostra capacitat per copsar-ho. L’acumulació
d’experiències sublims i el seu estat anímic derivat de la seva experiència
personal, és el que porta a Stendhal a la situació definida amb posterioritat
com a síndrome psicosomàtic. Els límits físics de l’escriptor són sobreeixits
per la contemplació de la bellesa sublim i la seva capacitat racional n’és
conscient. En aquest sentit, també podem aplicar l’afirmació de Kierkegaard de que tota producció
artística provoca impaciència.
Els
pensadors del segle XIX, i més concretament Kant, van ser els primers en marcar
la frontera entre el que és bell i el que és sublim. A partir de la
diferenciació kantiana diversos autors han aprofundit en els dos conceptes,
formulant en els seus sistemes estètics les relacions existents entre el
sentiment i l’enteniment, de vegades en concordança amb els seus predecessors i
en altres cassos manifestant-se contra les teories anteriors. Tot plegat, el
veritable naixement de l’estètica com a disciplina independent de la filosofia.
