La Casa Milà o La Pedrera

La Casa Milà, coneguda popularment com La Pedrera, és la quarta i última obra de Gaudí en el Passeig de Gràcia de Barcelona. Les dues primeres, la farmàcia Gibert (1879) i la decoració d’una de les sales del bar Torino han desaparegut. La tercera és la Casa Batlló i la quarta l’edifici que va construir per en Pere Milà i Camps i la seva esposa Roser Segimon i Artells, al número 92 del Passeig de Gràcia, cantonada amb Provença, just en el lloc on havia estat situada la línia divisòria entre els municipis de Barcelona i Gràcia. El projecte de la Casa Milà es va iniciar en l’obrador de la Sagrada Família, on Gaudí dibuixava els croquis i els seus ajudants (Canaleta, Sugranyes, Bayó, Jujol o Rubió) els delineaven, i finalment foren presentats els planells a l’Ajuntament el 2 de febrer de 1906, sol·licitant el corresponent permís d’obres. Parlarem a continuació dels responsables de l’encàrrec, així com de l’arquitecte i del projecte i construcció de l’edifici.

Els clients

Com hem comentat, els responsables de l’encàrrec de l’edifici foren en Pere Milà i Camps i la seva esposa Roser Segimon i Artells. Es tractava d’una família burgesa acomodada amb fortunes procedents de les dus bandes. Pere Milà fou un industrial, polític i advocat, empresari de la plaça de braus La Monumental, que va participar activament en el món de la política, sent escollit diputat per Solsona a les eleccions generals espanyoles de 1907 per Solidaritat Catalana, i posteriorment com a monàrquic independent els anys 1910 i 1914. Va evolucionar cap a postures més tradicionals i fins i tot va donar suport al dictador Miguel Primo de Rivera. L’any 1931 va publicar el llibre Perogrullo, diputado constituyente, en el que exposava les seves idees polítiques, entre altres la supressió del sufragi universal, l’elogi de la dictadura o el rebuig a l’Estatut d’Autonomia. Durant la Guerra Civil, la família va fugir de Barcelona i el seu pis de La Pedrera va ser ocupat pel govern de la Generalitat de Catalunya. Un cop acabada la guerra va tornar a Barcelona, on va morir l’any 1940.

Roser Segimon havia estat casada amb Josep Guardiola i Grau, home de negocis enriquit a Amèrica que va morir l’any 1901. Casada en segones noces amb Pere Milà, va comprar l’any 1905 un solar situat al Passeig de Gràcia a José Antonio Ferrer-Vidal. El solar estava edificat amb un edifici de tres pisos i soterranis envoltat de jardins i murs, i ocupava una superfície de 1.835 m², sobre la que posteriorment va ser edificada La Pedrera. Roser Segimon va morir a Barcelona l’any 1964.

L’arquitecte

Parlar de Gaudí es fer-ho d’un arquitecte únic amb un estil mai vist i que difícilment pot encaixar dins de qualsevol tendència coneguda fins aleshores. Va néixer a Reus l’any 1852, fill d’una família de calderers que fabricaven alambins per a les destil·leries de la zona, sense cap antecedent familiar en el món de la construcció. Degut a una malaltia reumàtica va passar llargues temporades durant la seva infantesa al Mas de la Calderera a Riudoms, propietat de la família. Allà va dedicar molts estius a la contemplació de les plantes, els insectes i les pedres del voltant, que analitzava comparant-les amb les composicions que feia el seu pare a la caldereria. Així, sense adonar-se es va endinsar en el món de l’arquitectura, fins i tot abans de saber que aquesta existia. L’any 1870 es trasllada a Barcelona per estudiar-la a l’Escola Provincial d’Arquitectura, alhora que hi treballava per diferents estudis d’arquitectura, fins que l’any 1878 va obtenir el títol. També va freqüentar els tallers artesans d’Eudald Puntí i Llorenç Matamala, on va aprendre els oficis relacionats amb la construcció com la forja, la fusteria, la ceràmica o la vidrieria. El seu mètode composició era ben diferent del de la resta dels seus companys de professió, doncs no utilitzava la geometria comú: en la seva observació de la naturalesa, va descobrir que aquesta utilitza infinitat de formes i estructures summament resistents i va comprendre que aquestes es podien traslladar al món de la construcció. Sempre deia que la originalitat molt sovint consisteix en retornar als orígens, i que aquests es troben en la naturalesa, mestre de totes les ciències i les arts.

La seva obra va ser molt prolífica, des de la fàbrica de la Cooperativa Obrera de Mataró, fins al disseny de fanals, parades de flors, forrellats, portes o mobiliari, passant per les seves grans obres al Parc Güells, la Casa dels Botines, Can Calvet, Bellesguard, Casa Batlló, Casa Milà i la seva obra universal, la Sagrada Família. Des de 1918, es va dedicar a la recerca d’una síntesi figurativa-estructural per a la Sagrada Família, fins a la seva mort accidental per l’atropellament d’un tramvia, l’any 1926.

Projecte i construcció de l’edifici

Resten explicats els orígens del solar on s’aixecaria l’edifici. Tot i ser aquest propietat de la senyora de Milà, va ser Pere Milà qui va encarregar el projecte a Gaudí, segons consta a la instància dirigida a l’Ajuntament el 13 de setembre de 1905 en la que demana permís per enderrocar la casa situada en el solar mentre l’arquitecte composava el nou projecte. Els planells d’aquest foren presentats a l’Ajuntament el 2 de febrer de 1906, sol·licitant alhora el permís d’obres. El constructor de l’obra fou José Bayó Font, que va començar per l’enderrocament de la casa Ferrer-Vidal, tot i que en principi només fos parcialment, ja que una part es va dedicar a barraca d’obres. El terreny es va rebaixar quatre metres i a partir d’aquí es van replantejar els fonaments, que Gaudí va ordenar tinguessin una profunditat de 50 cm. Ningú va entendre el perquè de tant insignificants pilars, però el germà del constructor Jaime Bayó, professor de resistència de materials a l’Escola d’Arquitectura i ajudant de Gaudí, va donar el vist i plau dient-li al seu germà: “no te preocupes, todo està calculado”. El terreny era d’argila compacta de gran resistència i els pous del fonaments es van omplir amb formigó de grava de pedra de Montjuic, barrejada al cinquanta per cent amb morter de cal. Sobre aquests fonaments, es van aixecar els pilars, alguns de ferro colat i altres de maons, de forma cilíndrica, fruit de les proves de resistència efectuades per Gaudí a les premses del seu amic Hermenegildo Miralles. Un cop acabat el soterrani, es va enderrocar la resta de l’antiga casa i es va instal·lar l’oficina de l’obra, on es va realitzar una maqueta de la façana a escala 1:10, que després va ser serrada en trossos per traslladar-la als diferents punts de l’obra, on els picapedrers prenien model directament d’elles. Els planells dels detalls es feien a grans dimensions, fins i tot Canaleta li va dir a Gaudí que no arribava a dibuixar sobre tan gran tauler; la solució de Gaudí fou força original: va ordenat fer un forat al mig del tauler i des d’aquest va treballar Canaleta dibuixant al seu voltant. En el propi soterrani, Gaudí utilitzava una gran pissarra per explicar als seus ajudants les solucions que ideava, i fins i tot molts dies es reunien a l’obrador arquitectes i estudiants als que el mateix Gaudí donava extenses explicacions sobre el seu treball, en especial sobre el temple de la Sagrada Família.

La construcció avançava i es van intercalar pilars de maó en les parets interiors amb altres de pedra de Montjuic en els patis i en la planta noble, destinada a habitatge per a la família Milà-Segimon. Per pujar els pilars fins al punt de l seva col·locació, Bayó va inventar una “cabria metàl·lica” que el va permetre aixecar-los amb gran facilitat. Els forjats eren tots de jàsseres i biguetes de ferro amb revoltons paredats a la catalana. El ferro era subministrat per Herrería y Construcciones Torras, i cada planat rebia entre 40 i 42 tones d’aquest material. Les peces especials, com les jàsseres corbades que circumdaven tota la façana, eren preparades a les drassanes Morell, a la Barceloneta. Un cop col·locades s’unien entre si sense utilitzar cap soldadura. El terra del pati circular es sosté per una estructura metàl·lica formada per una corona central de jàssera amb dobles bigues que parteixen del mateix punt perimetral en forma de paraigües, com es pot apreciar en la fotografia, feta per José Bayó durant la construcció. Per col·locar aquesta estructura, es va muntar un cavallet de fusta que anivellava el conjunt i permetia als operaris fixar els cargols de subjecció fins a deixar la peça totalment ajustada.

La façana és independent de la resta de l’estructura i es troba connectada amb aquesta mitjançant el sistema de jàsseres corbes descrit anteriorment. Te una sorprenent mobilitat plàstica i ni hi ha cap planta igual. La part baixa és de pedra de Garraf i la part alta de pedra calcària de Vilafranca, que eren traslladades a Barcelona per carretera amb una espècie de aplanadora a la que anomenaven “el locomòbil Ruston” , que les depositava en un solar davant de l’obra. Les pedres es col·locaven a la façana formant arcs de gran espessor. Un cop col·locades Gaudí personalment va donar instruccions als picapedrers per acabar de retocar algunes pedres que no tenien les arestes perfectament nítides. Això va provocar la sortida a la llum d’algunes de les jàsseres metàl·liques que envoltaven a les pedres per la part posterior, i van tindre que ser recobertes de nou amb fragments de pedra. Aquest sistema va produir efectes negatius amb el pas del temps i van caure alguns d’aquest fragments.  Als anys setanta es va produir una restauració envoltant de ciment Portland els ferros i mantenint en la part exterior les formes i les textures primitives. Desgraciadament el color groc pàl·lid de la pedra de Vilafranca s’ha perdut com a conseqüència de la contaminació i els fums i no es pot apreciar en l’actualitat.

A sobre de l’últim forjat, Gaudí va construir les golfes mitjançant arcs de maons de gran originalitat que l’arquitecte anomenava equilibrats, i que Puig i Cadafalch va utilitzar posteriorment per a la construcció de les bodegues Codorniu a Sant Sadurní d’Anoia. Damunt aquests arcs, Gaudí va fer el terrat, que degut a les diferents alçades dels arcs te una forma esglaonada, solució que permetia evitar les esquerdes provocades per la dilatació. En aquest terrat es poden veure els murs de maons inclinats que tanquen les golfes amb unes petites finestres. Aquest murs no arriben a la façana i configuren l’existència d’un pas de ronda que permet donar la volta a tot l’edifici. En aquest pas es situen quatre cúpules de maons recobertes de fragments de marbre per sota de les quals discorre el pas, que forma unes suaus ondulacions sobre la façana, en la que es poden llegir les paraules llatines de la salutació angèlica: “Ave Maria Gratia plena, Dominus tecum”.

La construcció de l’edifici es va plantejar com una obra unitària, tot i que allotja dues cases amb entrades independents. Consta de soterrani, planta baixa, entresol, principal, quatre plantes i golfes, i cadascuna de les dues cases te dos habitatges per replà. A la façana estan situades les zones de dia, al pati interior els dormitoris i al voltant de dos patis els corredors de circulació interior.

Elements ornamentals

Sobre la invocació angèlica comentada anteriorment, devia aixecar-se un conjunt escultòric dedicat a la Verge, per honorar a la Verge de Gràcia i a la Verge del Roser, patrona de la propietària de la casa, però aquest conjunt mai no va ser col·locat. Estava format per la imatge de la Verge i el Nen Jesús, flanquejats per l’arcàngel Sant Gabriel oferint a la Verge el lliri de la puresa, i l’arcàngel Sant Miquel derrotant a l’esperit maligne enroscat a la bola del món als peus de la Verge. El conjunt tenia quatre metres d’alçada i Gaudí va encarregar la seva realització a l’escultor Carlos Maní Roig, que en primer lloc va fer una maqueta a escala 1:10 del conjunt, amb la supervisió de Gaudí. La idea de l’arquitecte era que les figures havien de ser de bronze fos i daurat al foc i va començar el muntatge del conjunt final a la planta noble de l’edifici. El projecte es va allargar fins al mes de maig de 1909, però el resultat final no va satisfer al propietari Pere Milà, que de sempre va manifestar una certa animadversió cap a l’escultor i la seva obra, i aquesta no va passar mai del modelat d’argila sense arribar a ser fosa en bronze. Per sobre del terrat es troben els conjunts arquitectònic-escultòrics de les sortides d’escales, els ventiladors i les xemeneies.

Les baranes dels balcons es van realitzar als tallers Badia, sota la direcció del mateix Gaudí, que hi passava tardes senceres modelant les complexes formes. En relació a elles, l’arquitecte Bonaventura Conill va dir: “Les baranes dels balcons de can Milà, que semblen joiells de filigrana, vistes d’a prop, en el carrer, abans de pujar-les, suggerien a un bromista la idea de que eren les desferres de la catàstrofe ferroviària de Riudecanyes”.

Una de les més belles realitzacions de Gaudí en la Casa Milà, són els cels rasos de guix amb formes ondulades i relleus curvilinis, tots ells diferents els uns dels altres. Diuen que a Gaudí li agradava contemplar les formes irregulars que composaven els aprenents mentre els oficials s’entestaven en crear altres de simètriques. Finalment tot el conjunt de cels rasos te aquestes formes ondulants.

En una de les habitacions del segon pis trobem una inscripció circular atribuïda a Gaudí que diu: “Oh Maria no’t sàpiga greu lo ser petita perquè també ho son les flors i ho son les estrelles”. També trobem en un saló d’un pis de la tercera planta una signatura de Gaudí, amb una creu i una senyera quadribarrada amb un cor, símbol dels Jocs Florals, i la inscripció “Fe, Pàtria, Amor”.

Respecte a la façana, hi ha diferents opinions sobre en quin motiu de la naturalesa es va inspirar Gaudí per a la seva realització. Segons Bergós, La Pedrera és una copia dels riscos de Fra Guerau en la serralada de Prades, mentre que Matamala diu que la inspiració prové de les muntanyes que envolten Sant Feliu de Codines. En canvi, l’escultor Vicente Villarrubias apunta a la muntanya de Pareis al nord de Mallorca com la responsable del conjunt.

Les pintures del vestíbul i del pati són motiu de discrepàncies sobre la seva autoria, i van provocar l’abandonament de l’obra per part de Gaudí un cop restava terminada la part constructiva, amb motiu de certes desavinences amb el propietari. Sembla ser que Gaudí, d’acord amb el propietari, va encarregar el pressupost i l’inici de les obres de decoració pictòrica a Lluís Morell Cornet, però poc després, el mateix Pere Milà va demanar altre pressupost a Alejo Clapés Puig, amic de la família. En un moment donat, els treballs de pintura van quedar dividits en dues parts: el vestíbul, les escales i la planta noble serien decorades per Clapés i la resta per Morell. Però Clapés va aconseguir el permís de Pere Milà per unificar tots els treballs decoratius i portar la direcció dels mateixos. Aquest fet va molestar a Gaudí que com hem dit va abandonar l’obra, i amb ell Morell, que va necessitar l’ajut de l’arquitecte per cobrar els treballs realitzats fins al moment. A partir d’aquí tota la decoració va quedar en mans de Clapés, tot i que Bayó afirma que el realitzador efectiu de la mateixa fou Iu Pascual.

Jujol es va encarregar de la decoració d’algunes habitacions, en una de les quals va pintar en caràcters entrellaçats de difícil lectura la lletra d’una popular cançó catalana, que diu: “Sota l’ombreta, l’ombrí, flors i violes i romaní”. Al tocador de la senyora Milà, Jujol va pintar la llegenda “Memento homo qui pulvis eris et in pulvis reverteris”. També va realitzar Jujol, els tiradors i les manovelles de les portes, que va modelar en fang per després encarregar en llauna a la fundació Mañach.

També són remarcables les portes de vidre d’entrada als dos patis, dissenyades per Gaudí, inspirant-se en les formes orgàniques d’una closca de tortuga. La disposició del vidres respon a la lògica de ser més lluminosa en la part d’a dalt i més gruixuda en la part baixa. Algunes veus crítiques van arribar a dir, sense cap fonament, que aquesta disposició era fruit de deixar caure a terra un vidre i observar com encaixaven els seus fragments.

Altre detall decoratiu interessant, són els paviments de peces de mosaic hexagonals, disposades de manera que cada tres d’elles formen la figura d’un cargol, altres tres la d’un pop o d’una estrella de mar, composades amb relleus suaus dissenyades pel mateix Gaudí i modelades per l’arquitecte a la casa Escofet de Barcelona. Cada peça hexagonal tenia 15 cm. de costat, és a dir, inscrits dins d’un cercle de 30 cm. de diàmetre. El motlle original es conserva a les instal·lacions de la casa Escofet, i al museu Gaudí del Parc Güell resten uns cent metres quadrats d’aquesta peces.

Curiositats

Són moltes les anècdotes i curiositats que envolten la història i la construcció d’aquest magnífic edifici. Citarem algunes d’elles.

·         Envoltant el semi-soterrani i per sota del nivell del carrer existeix un pas que circumda tot l’edifici i pel que transcorren totes les canalitzacions de serveis, tant desaigües, com canonades de gas i cables elèctrics.

·         Aquets semi-soterranis tenen amplies obertures que estaven protegides per reixes de ferro, que més tard foren retirades, dos de les quals es troben al Museu Gaudí del Parc Güell i l’altre al Museu d’Art Modern de Nova York.

·         Gaudí havia previst un sistema de rec automàtic per a les plantes ubicades als balcons, mitjançant un sistema de canonades de ferro que es confondrien amb les baranes dels mateixos.

·         El polític francès George Clemenceau de visita a Barcelona per pronunciar una sèrie de conferències a l’Ateneu Barcelonès, va fugir espantat després de veure La Pedrera sense pronunciar-les, i en arribar a París va comentar que a Barcelona estaven boixos i construïen cases per a dragons.

·         Gaudí va contemplar la possibilitat de construir rampes per accedir en cotxe fins als pisos, però ho va descartar per la mida del solar.

·         S’ha arribat a dir que l’obra resta inacabada, doncs l’edifici no és més que el pedestal que havia d’acollir el conjunt escultòric de la Verge, i que aquest era de dimensions majors que l’alçada de l’edifici construït.

·         La revista americana Sunset ha titllat el terrat de La Pedrera com el país de les meravelles o de l’arquitectura meravellosa, i l’anomena Wonderland.

·         El 27 de desembre de 1907, en ple procés constructiu l’Ajuntament de Barcelona va denunciar les obres per què unes columnes envaïen l’espai de vorera que hi constava en el permís d’obres. Gaudí va respondre dient que si volien tallaria aquestes columnes com si fos un formatge i que gravaria una inscripció que diria: “Tallat per ordre de l’Ajuntament segons acord de la sessió plenària de tal data”. La denuncia va quedar en no res.