L'Habitatge a Roma

La llar, un espai sagrat: viure i conviure entre quatre parets

Segons Vitruvi, l’evolució de l’home ha anat lligada a la seva manera de construir el seu habitatge. No sabem si la cosa va anar exactament com ell comenta a la seva De Architectura, però el cas és que l’home al llarg dels segles ha anat copiant les idees dels altres en matèria arquitectònica adaptant-les al seu entorn. El punt d’inflexió arriba quan comencen a haver-hi distincions en funció de la classe social del propietari de la llar, que marca considerablement el seu disseny i construcció.

En aquest punt ens trobem a Roma, on podem distingir dos grans grups d’habitatges: els urbans i els rurals. En l’habitatge urbà, veiem la clara distinció entre les classes puixants i les menys acomodades. Les primeres s’allotgen en els anomenats domus, espais unifamiliars de desenvolupament horitzontal estructurades al voltant d’un pati central a cel obert (atri), on s’ubicaven els altars domèstics i el larari que contenia les imatges dels lars, divinitats protectores de la casa i de la família, que constituïen un membre més de la família, fins al punt de traslladar-se amb ella en cas de canvi de domicili. Entorn de l’atri es situaven la resta d’estances, com els dormitoris (cubicula) o el tablinum on el propietari solia guardar els papers familiars o records dels avantpassats. A partir del segle II a.n.e. es va afegir a aquesta estructura el peristil, un pòrtic a cel obert en la part posterior de la casa. El luxe dominava l’ambient: Petroni ens parla d’un porter que pela pèsols en una safata de plata a la domus de Trimalció, mentre una garsa dins una gàbia d’or rep als visitants.  Plini el Vell lloa la bellesa dels mosaics fets de minúscules tessel·les de colors d’alguns habitatges.

La vida era molt diferent per a les famílies menys afavorides. Els seus habitatges eren edificis de desenvolupament vertical (insula) formats per diverses plantes amb petits apartaments al voltant d’un pati central. Les dificultats per gaudir d’una vida relaxada a la seva llar eren immenses: sorolls dels carruatges, xivarri de ramats, crits dels venedors i dels usuaris dels banys públics... cal afegir també els perills de la vida urbana en aquest ambient: incendis, ensorraments, objectes que cauen des de les alçades. Com diu Juvenal, “només és amb grans riqueses com es pot dormir a Roma”.

Al camp, a part dels masos i les barraques, trobem la uilla, que complia una doble funció: factoria agrícola i residència de descans. En conseqüència, tenia dues parts ben diferenciades, la pars rústica i la part dominica amb totes les comoditats per als senyors a la manera dels domus urbans. En aquests habitatges era molt important la orientació de les seves estances, sempre buscant la llum i el sol o l’aire de llevant per les zones de repòs, o la fresca o l’escalfor per els cellers o les botigues.

Catul: El Poema dels Petons

“Visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,

i el xiu-xiu dels vells massa seriosos

considerem-lo del valor d’un as.

El sol pot pondre’s i tornar a sortir:

a nosaltres, quan la breu llum s’apagui,                5

ens tocarà dormir una nit perpètua.

Fes-me mil petons i cent més després,

després mil més, després els cents segons,

després fins a mil més i després cent.

Després, quan molts milers ens n’haurem fet,     10

els embolcallarem per no saber-los,

no fos que un malastruc pugui envejar-nos

en saber que hi ha hagut tants de petons.”

Catul, Poemes 5

Gai Valeri Catul està considerat com un dels màxims exponents dels anomenats poetae nouii (nous poetes), que van sorgir en el segle I a.n.e. en plena època tardorepublicana, i als que també pertanyien Caio Helvio Cinna (anomenat en el poema XVC) o Caio Licini Calvo. Cultivaven una poesia caracteritzada per la seva sinceritat i subjectivitat. Catul, nadiu de Verona, ens ha llegat una sèrie de 116 composicions que solen ser agrupades en tres parts. A la primera part, que recull 60 poemes estrictament lírics, pertany aquest, conegut popularment com el “poema dels petons”, i que es troba adscrit al “cicle de Lèsbia”, de clara temàtica eròtica.

En el “cicle de Lèsbia”, Catul ens relata la seva relació amorosa amb Lèsbia d’una manera apassionada. El nom de Lèsbia és un alies que amaga la vertadera identitat de la seva amant, probablement Clodia Pulcher, esposa de Quinto Metelo Cèler, dona de l’alta aristocràcia romana, famosa per les seves continues infidelitats al seu marit i el seu gran nombre d’amants. El cicle recull totes les fases de la passió amorosa des de l’inici de l’enamorament, passant per la passió desenfrenada, els dubtes, les ruptures i les reconciliacions, fins arribar a la ruptura definitiva i el record de temps passats. La ordenació del cicle no és cronològica, per el que trobem barrejats episodis que expressen una gran passió amb d’altres que mostren un odi profund vers la seva amada. Sol considerar-se el poema XI com l’últim cronològicament, doncs en ell Catul confessa que ja no sent res per Lèsbia. El poema V pertany a la fase de l’inici de la passió eròtica, i en ell Catul dóna sortida a la seva subjectivitat, expressant els seus sentiments personals, tret característic de tota l’obra del poeta.

L’estructura del poema està formada per tres cossos: un de central en el vers 7 fins al 9, en que expressa la realització de la seva passió amorosa, altre a mena de presentació, fins al sisè vers, en que crida a Lèsbia a viure aquesta passió, i l’última, des de el desè vers fins al final, en que alerta sobre el perill dels seus actes. Dues qüestions a comentar: al tercer vers parla d’un “as”. Es refereix a una moneda romana de poc o nul valor, per tant aquest és el valor que han de concedir als comentaris dels altres. En l`últim cos del poema fa referència a una creença romana, com el mal d’ull. Es pensava que si algú coneixia el número de les coses (en aquest cas dels petons), podia, mogut per la enveja, causar aquest tipus de mal.

En la part central del poema, el poeta utilitza la tècnica de la repetició de paraules, que atorga sonoritat i moviment rítmic, alhora que una gran expressivitat. Entre els versos 7 i 10 a cadascun d’ells és repeteixen les paraules dein i mille, i entre el 7 i el 9 la paraula centum, sent a més la que conclou el vers. La quantitat de petons que reclama Catul és una clara metàfora que representa l’amor infinit que es professen els amants. En quant a la mètrica que fa servir Catul, està inspirada en la de la poesia lírica grega de Safo o Arquíloc.

El poema transmet una gran sensibilitat i la seva lectura combinada amb altres poemes del cicle de Lèsbia ens mostra un Catul apassionat i turmentat per les circumstàncies de la vida que li ha tocat, amb Lèsbia com a objecte de desig tant en els moments de joia amorosa com en els dolorosos de les seves ruptures. De fet, l’obra de Catul s’ha convertit en un referent en la tradició occidental, com a mostra de l’antítesi de l’amor amb fortes contradiccions entre la raó i el cor, tal i com queden expressades en ella. Molts poetes lírics llatins van rebre la influència de la seva obra, entre d’altres el mateix Virgili, o més clarament Marcial, autor d’un epigrama dirigit a Diadúmeno en el que fa una menció explícita a Catul quan diu parlant de petons: ”No vull tots els que Lèsbia li va donar al sonor Catul”. En el Renaixement va haver-hi una revifada en l’interès per l’obra del poeta veronès, amb el clar exemple de Johannes Secundus, holandès famós pel seu Liber basiorum, imitació clara del poemes de Catul.

Gitanos: La Diferència Inquietant

Oye, por qué no vienes y nos estudias a nosotros?

Amb aquesta frase va començar la relació de Teresa San Román amb els gitanos. La proposta va sorgir d’un grup d’estudiants gitanos assistents l’any 1967 a un curs sobre Àfrica Occidental al Colegio Mayor de África de Madrid que impartia l’antropòloga. Malgrat disposar d’una beca per a fer un estudi de camp a Guinea Equatorial l’any següent, la proposta va seduir a Teresa San Román i va començar el seu treball de camp, que es perllongaria durant quatre anys, a les zones xabolistes de La Plata y La Alegría i la seva posterior reubicació en el Pozo del Tío Raimundo a Madrid. Fruit d’aquest treball va publicar Veïns gitanos al que van seguir tota una sèrie d’articles sobre el tema i llargs períodes de convivència amb els gitanos de Madrid i Barcelona, que culminen l’any 1994 amb la publicació de La diferència inquietant.

San Román es mou dins del camp de l’antropologia social i cultural, ”que se centra en l’estudi de les similituds i les diferències socioculturals”. Hereva de Malinowski (la seva tesi doctoral va ser dirigida per Phillis Kaberry, deixeble de l’antropòleg britànic), la seva tasca etnogràfica li ha valgut el reconeixement tant de la comunitat gitana com de la paia, i entre d’altres ha rebut la distinció Vicens Vives a l’excel·lència en la docència i més recentment el Premi Fundació Secretariat Gitano per la seva contribució al coneixement d’aquesta comunitat. Fins l’any 2010 va ocupar la càtedra d’Antropologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona.

La diferència inquietant analitza, en paraules de la seva autora “l’existència de tradició cultural dels gitanos, en el sentit de continguts culturals i identitat ètnica amb una permanència resistent, no conjuntural, evidentment no necessàriament eterna però sí durables”, i ho fa fent un recorregut per la seva història, marcada per un persistent intent d’assimilació que de vegades amaga els veritables desitjos d’eliminació del col·lectiu. L’estudi se centra en els gitanos caló, la immensa majoria dels que hi viuen a l’Estat espanyol, i descobreix les estratègies de supervivència que han utilitzat i utilitzen els gitanos per preservar la seva cultura.

Per a defensar l’existència d’aquesta tradició cultural, San Román exposa una sèrie de trets diferencials que la sustenten: en primer lloc, la llengua mantinguda pels gitanos caló espanyols des de la seva arribada, malgrat els continus processos d’aculturació a que s’han vist sotmesos. No oblidem que les cultures, com diu Kottak, “se transmiten mediante el aprendizaje y el lenguaje”. Existeix també “una identitat ètnica compartida i conceptualment construïda enfront del paio”, vinculada a característiques sòcio-econòmiques marginals. En bona part, l’existència d’aquesta marginalitat, es deu al seu constant xoc amb el poder, “provocat especialment per les exigències i estipulacions de sistemes sedentaris, organitzats en termes de desigualtat, en els quals irrompen”. Això fa que, per exemple, es creïn conflictes quan les administracions adjudiquen habitatges sense tenir en compte realitats socials dels gitanos, com les comunitats locals de parents, els grups domèstics o els sostres, i fan oïdes sordes a les reclamacions dels gitanos de respecte cap a la seva existència social i al seu principi de proximitat física. Els continus intents d’assimilació forçosa que han patit els gitanos al llarg de l’historia (alguns molt subtils i d’altres més explícits), han fet que aquests desenvolupin un seguit d’estratègies de resposta i adaptació que tractarem més endavant. Abans veurem a grans trets les característiques fonamentals que defineixen la societat gitana.

Com qualsevol altra societat, la gitana es construeix a partir dels principis bàsics que enumera Bohannan, i que entre d’altres són el parentiu, la dominació, l’especialització de funcions i la cooperació. Dins d’aquests quatre pilars, el del parentiu és fonamental en la vida dels gitanos: tota la seva vida gira al voltant de la família amb una forta tendència al patrilocalisme, una forta ideologia de propietat de les dónes i els fills per part dels homes, una primacia de les relacions entre homes en la construcció de la vida social i el principi d’autoritat patern. La prioritat que es dóna al baró, marit i pare, crea una línia patrilineal que és l’arrel de la distribució territorial i vertebra els grups de parentiu en el que ells anomenen races, definides com “el vincle solidari entre parents que es forma al voltant de l’emfàtica prevalença de diversos criteris”. Aquests criteris són els esmentats anteriorment. Per tant, les races fortes controlen el territori i les més dèbils intenten aconseguir algun vincle amb elles, generalment per mitjà dels matrimonis, que es celebren sota la norma no escrita “ens estimem més casar-nos amb gent que coneixem”. La tendència es buscar l’endogàmia en les unions matrimonials, sempre dins d’uns límits, però són molt freqüents per exemple, els matrimonis entre cosins. L’edat és un referent important en la societat gitana. Actualment les dónes gitanes solen casar-se entre els disset o divuit anys i els homes entre els vint o vint-i-u. A partir del naixement del seu primer fill ja es poden considerar gitanos de ple. Quan són avis de barons es converteixen en tíos, i en ells recau tota l’autoritat. El respecte als majors és fonamental en la societat gitana, de la mateixa manera que passa en altres societats com la dels tiv, en Àfrica occidental, descrita per Laura Bohannan.

La tendència natural dels gitanos és la d’organitzar-se territorialment en petits grups domèstics de parents en ciutats i pobles, que conviuen en sostres i formen comunitats locals de parents. Això permet una gran flexibilitat a l’hora de crear xarxes socials àmplies o mínimes, consistents en díades (la díade és la unitat bàsica de la xarxa social. Segons Bohannan és “una relación entre dos personas actuantes”) interrelacionades que ofereixen suport translocal o cooperació local.

Veiem ara les estratègies culturals posades en pràctica al llarg de la història pel poble gitano en defensa de la seva cultura, que San Román redueix a quatre:

• Una estratègia productiva que combina i/o alterna diferents ocupacions per als mateixos individus i grups de persones.

·         Una estratègia productiva que combina i/o alterna activitats integrades (com activitat integrada, podem considerar tot tipus de feina precària o no, admeses pel sistema. Marginals, serien els “oficis no coneguts”) marginals i il·legals en funció de les possibilitats de cada lloc i cada moment.

• Una estratègia productiva que combina i/o alterna activitats diferents i a llocs diferents, el que implica mobilitat i diferents possibilitats d’assentament.
• L’estratègia de relació i reacció davant el poder majoritari, que combina l’autonomia insubmisa de petits grups de parents solidaris, amb l’estratègia camaleònica d’adoptar estructures i institucions que permeten les relacions amb alguns sectors del poder en determinats moments.

Aquesta darrera estratègia  ha donat com a fruit en els últims anys la creació d’associacions gitanes, generalment vinculades  i mantingudes per l’administració, poc arrelades en les bases, a diferència d’altre moviment com el pentecostalisme amb una forta implantació popular.

Després de la lectura del llibre, no em queda més que reafirmar-me en el meu pensament inicial. El món dels gitanos no és nou per a mi. Durant la meva joventut, per diferents motius, vaig gaudir de l’amistat d’una bona colla d’ells, ubicats a les Cases Barates (avui ja derruïdes) a la Zona Franca. La seva és una cultura de resistència davant les continues agressions de que han estat objecte en el transcurs de la història. No vull dir amb això que tots els gitanos siguin bons, però tampoc els paios ho som.

El Poder a l'Eneida de Virgili

Virgili és l’autor d’un dels poemes èpics principals de la literatura llatina, l’Eneida. Malauradament, les seves autèntiques dades biogràfiques són escasses, reduint-se a les extretes de les seves obres i a les dels seus coetanis. Tanmateix, al llarg dels segles s’ha anat construint una biografia de vegades basada en relats novel·lescos , començant per les Vitas de Suetoni o de Donat de l’època Flàvia. El que realment sabem és que Publius Vergilius Maro era mantuà, de la localitat d’Andes (avui Pietole) i va néixer un 15 d’0ctubre de l’any 70 a.n.e. sota el primer consolat de Crassus i de Pompeu. L‘origen del seu cognom Maro ens fa pensar en una ascendència etrusca pertanyent a una família acomodada, però la majoria dels biògrafs el situen en el si d’una més modesta amb el seu pare com a ajudant d’un magistrat i dos germans que no van arribar a l’adolescència. De salut precària, va estudiar primerament a Cremona per traslladar-se posteriorment a Milà i Roma. Gran observador i àvid de saviesa, va adquirir una gran cultura enciclopèdica (va estudiar lletres, història, filosofia, matemàtiques, física i medicina) que va aplicar als seus poemes. Va morir a la tornada d’un viatge a Grècia el 22 de setembre del 19 a.n.e. En el seu llit de mort va demanar la destrucció de la seva obra inacabada, l’Eneida. Per sort, els seus amics L. Vari i Ploci Tuca la van salvar i poc desprès de la mort del poeta, per encàrrec d’August, es va publicar sense cap retoc, respectant els versos incomplerts.

L’Eneida es divideix en dotze llibres o cants. Inspirada en la tradició homèrica, els sis primers tenen com a model l’Odissea, mentre que els altres sis narren la resolució dels conflictes entre el personatge protagonista, Eneas, i les restes del poble troià amb pobles indígenes italians, com els rútuls, contraris a l’establiment dels troians al Laci. L’heroi surt victoriós de tots els entrebancs amb els que es troba, gràcies a la seva tenacitat, esforç i determinació. És un heroi reflexiu i magnànim amb una gran veneració envers els avantpassats, que representa la imatge de la civilització romana i de les seves virtuts i realitzacions fruit de la voluntat immutable del destí, que assoleix amb August la seva màxima fita. El propi August havia fet florir el sentiment de romanitat, i el poble va trobar en l’Eneida el seu poema, que li parlava del seu origen troià convertint la pau i la irradiació universal de la seva civilització com la conclusió inevitable de la història.

Hem de tenir en compte que l’obra de Virgili va néixer d’un suggeriment del propi August, desitjós de crear una epopeia nacional que enardís la grandesa del poble romà i l’ascendència divina dels seus líders. La confecció de l’obra va ocupar els onze últims anys de la vida del poeta. El protagonista, Eneas, fill d’Anquises i la deessa Venus, es converteix en l’ascendent mític de la família Júlia a la que també pertany August, i és el pare d’Ascanio,  fundador d’Alba Longa, la futura Roma. En el llibre VI, Eneas baixa als inferns, on el seu pare Anquises ja li revela el destí reservat per a la seva descendència, que no és altre que construir l’imperi que dominarà el món.

L’obra ens parla d’un August fill d’un déu, encarregat de fer renéixer l’Edat d’Or al Laci i d’estendre el seu imperi, més enllà del que va fer l’espartà Alcides i amb més poder que el déu agrari Líber que menava el seu tir amb tigres. El poeta compara a August amb altres que manifesten més habilitat per les arts (escultors, oradors, dibuixants o astrònoms), però conclou que les arts d’August són les que manifesten el seu poder: el govern dels pobles, la imposició de lleis per la pau, el perdó per als vençuts i la victòria armada enfront dels superbiosos.

Altres poetes van dedicar part de la seva obra a lloar la figura d’August i les seves realitzacions. Horaci, introduït en la cort per Mecenas, conseller d’August i gran protector de les arts, va posar les seves dots poètiques al servei de l’ideal de regeneració cívica i moral impulsades per August. Properci exposa tot un seguit de temes patriòtics en la seva IV Elegia. Ovidi, curiosament desterrat per August, va escriure una sèrie de poemes lloant la seva figura i anomenant-lo déu. Titus Livi, gran historiador romà no va escatimar elogis cap a August en la seva gran obra Ab Urbe Condita, en la que narra la història de Roma des de la seva fundació fins a la mort de Drus Major l’any 9 de la nostra era.

En definitiva, l’Eneida es va convertir en l’obra que narrava la gran epopeia romana de la qual tots els romans es sentien orgullosos. Des del primer moment de la seva publicació era llegida a les escoles i comentada en els cercles artístics, glorificant la figura d’August i la seva ascendència divina. Tot i que va tenir alguns detractors (segurament guiats per l’enveja del seu triomf) com el mateix Ovidi, Higí o el mateix Sèneca que l’acusaven de plagiar Homer, Virgili va assolir l’estatus de gran poeta de l’èpica llatina que ha arribat fins als nostres dies.

El Satiricó de Petroni: Trimalció, o els Excessos d'un Llibert

El Satiricó de Petroni, és un clar exponent de la narrativa de ficció influïda per les anomenades faules milèsies, relats en prosa d’ascendència hel·lenística que reproduïen les peripècies d’un personatge central. En el cas de l’obra de Petroni, el fil conductor són les aventures de dos joves, Encolpi i Gitó. El text ens ha arribat en un estat molt fragmentari, però es conserven alguns episodis complerts com el conegut “sopar de Trimalció”, que té lloc a casa d’aquest llibert, un nou ric que convida als personatges principals. La narració dels fets esta feta en primera persona pel mateix Encolpi, i ens mostra els excessos de Trimalció, caracteritzat com el típic llibert (un antic esclau alliberat) desitjós de mostrar al món l’opulència de la seva nova vida, fent gala de les seves riqueses i d’un gran dispendi de luxe al llarg de tot el sopar.

Trimalció s’esforça en amagar els seus orígens reals referint-se als esclaus com “homes”, que “han begut la mateixa llet que nosaltres, malgrat que pateixin un trist destí” (Petroni, El Satiricó, 71). Al llarg de l’episodi inventa parentius ficticis amb grans aristòcrates romans, i vol presentar-se com un personatge noble i culte, però amb les seves paraules evidencia la seva escassa cultura geogràfica o el seu pobre domini del grec. Aquesta és la llengua amb la que es dirigeix als seus esclaus, als que en una mostra del seu caràcter voluble i inestable, de vegades tracta amb crueltat, i altres de manera molt generosa: “si tinc salut, aviat tastaran l’aigua de la llibertat” (Petroni, El Satiricó, 71).

La descripció de com ha de ser la seva tomba, és una altre exemple d’extravagància i mal gust típic dels que han arribat lluny partint del no res. Tal com fa en vida, vol que el lloc on reposarà eternament demostri  al món, l’amplitud dels seus dominis, envoltant-lo de fruiters de tota mena i de vinyes. El seu desig de ser recordat com una persona generosa, esta reflectit pel seu manament de ser representat amb cinc anells d’or i repartint monedes entre el poble, recordant un banquet públic que va oferir, en el qual va donar dos denaris a cadascú dels assistents. Al llarg del sopar, Trimalció escenifica tota una sèrie d’extravagàncies, que són objecte de burla per part dels seus comensals, com la disposició d’una taula especial per cadascú d’ells, o l’oferiment d’aigua de neu per a rentar-se les mans. Amb un dubtós gust estètic, fa servir un senglar, que un cop obert allibera un seguit de tords que surten volant. També serveix codonys adornats amb espines perquè semblin eriçons. Tot un espectacle escènic amb el que vol impressionar als seus comensals.

El seu afany d’immortalitat el porta al manament de col·locar un rellotge al mig de la seva tomba, perquè tothom que miri l’hora, “tant si vol com si no, llegeixi el meu nom” (Petroni, El Satiricó, 71), i d’aquesta manera pugui contemplar la magnificència de la seva darrera morada. El seu epitafi el presenta com una persona feta a sí mateixa, fidel, ferma i poc amant dels reconeixements. Tanmateix, no s’està de recordar al món l’import de la seva fortuna, com fa contínuament durant el sopar amb multitud de mostres d’exuberància i de luxe innecessari, sovint enfrontades amb el bon gust. Aquesta predilecció per les demostracions de dubtós bon gust estètic ja es veu reflectida en diversos aspectes durant el sopar: la decoració de casa seva, que té la seva continuació en el disseny de la seva tomba “perquè és totalment absurd tenir en vida les cases ben parades i no tenir cura d’aquelles que haurem d’habitar més temps” (Petroni, El Satiricó, 71), en el seu vestit o calçat o en la seva vaixella.

En definitiva, Trimalció és un personatge extravagant, capritxós, voluble i amb un mal gust estètic notable, que a més fa ostentació de les seves riqueses en tot moment, considerant que pel fet de posseir-les esta per sobre dels demés, i per tant, ha de quedar clar. Vol donar la sensació de ser un home noble i culte, però no se’n surt, ja que els seus coneixements són molt limitats. Per tots els mitjans vol amagar les seus arrels, inventant-se parentius més adients a la seva posició actual. Resumint, el prototip del nou ric.

Tot el que és sòlid s'esvaeix en l'aire

Amb aquesta senzilla frase, Marx va definir el que representa estar submergit en la voràgine de la vida moderna, en la que els processos socials que la conformen ens mantenen sempre en un continu procés de canvi i adaptació que s’ha conegut amb el nom de modernització. Aquests canvis han tingut una evolució històrica que sembla haver patit una gran acceleració en l’últim segle, fet que ha provocat el naixement d’una gran varietat de visions que pretenen convertir a l’esser humà en el centre de la modernització i dotar-lo de les eines necessàries per navegar per la voràgine moderna com a actor principal del seu devenir. En conseqüència, tota aquesta sèrie de canvis i evolucions en les institucions socials, porten associades modificacions en la consciència del individu i en la pròpia consciència social, així com en el paradigma il·lustrat de la ciència com a generadora de coneixement vertader.

Tal i com diem, en el segle XX s’ha viscut una explosió dels processos socials amb una gran diversificació de les tendències, que fa que l’home comú difícilment pugui estar al dia de totes les novetats dels diversos àmbits del coneixement. Una veritat contrastada pot no ser-ho al cap d’uns anys,  uns mesos o inclús uns dies, provocant el desconcert i la manca de confiança en les institucions socials, i derivant finalment en una crisi del coneixement. En definitiva, tal com diu Marx, “tot el que és sòlid s’esvaeix en l’aire”.

L’adveniment i el desenvolupament de la modernitat

Un dels trets més característics de les societats modernes, és la individualització dels seus membres, que s’ha viscut de diferents maneres al llarg de tot el procés de modernització. En l’origen de la modernitat, fins a finals del segle XVIII, utilitzant la classificació que dona Marshall Berman en el seu llibre La modernidad: ayer, hoy y mañana, l’individu viu una creixent autonomia en la seva afirmació de llibertat personal. Això fa que abandoni la cosmovisió religiosa del món i abraci la ciència i la raó com a motors que farien avançar a la societat humana cap a un món més just amb la creació d’institucions socials més progressistes. En aquesta fase no existia el concepte de societat com a entitat amb personalitat pròpia, sinó que aquesta era considerada com la suma de múltiples individualitats. És una època definida per Rousseau com la de le tourbillon social, en la que es produeixen constants contradiccions i es viuen noves experiències, però les persones no son del tot conscients del que estan vivint ni de la repercussió dels seus actes. 

Després de la Revolució Francesa i durant tot el segle XIX (ens trobem immersos en la segona fase de la modernitat segons Berman), es comença a crear la consciència pública d’estar en mig d’un període revolucionari que genera canvis importants en els àmbits social, polític i personal en un escenari nou que ha canviat considerablement respecte a l’anterior, i a on  trobem grans ciutats que han crescut amb l’emigració del camp, fàbriques, nous mitjans de comunicació, grans acumulacions de capital i un mercat en continua expansió, fets que canvien l’imaginari col·lectiu i fan que els individus tinguin la sensació de viure a cavall entre els dos móns, el món antic amb la seva cosmovisió religiosa, i el món modern amb la ciència i la raó com a eix del progrés.

La individualització pròpia de la modernitat, pren en aquesta fase un altre sentit, en substituir l’adscripció a un estament per la pertinença a una classe social. L’individu “s’autoidentifica” dintre d’una classe social, tot i que la seva elecció ve determinada per les oportunitats d’escollir que li proporcionen els seus recursos, i per la profunda desigualtat d’accés als mateixos. D’aquesta manera, els menys beneficiats tendeixen a compensar aquesta mancança participant en accions col·lectives, mentre la classe poderosa es dedica a assolir les seves metes vitals i a incrementar el seu patrimoni, eixamplant encara més les desigualtats.

Per Marx, el fet fonamental de la modernitat, són les seves contradiccions de base, que fan que els avanços científics i tècnics, en comptes de facilitar la vida als individus, els hi creïn desesperació. La solució passa per donar el control de les noves forces socials als “homes nous”, és a dir, als obrers, que son els únics que podran dominar-les, resolent així les contradiccions modernes. Nietzsche també aposta per un home nou capaç de crear nous valors que seran la base sobre la qual els homes de demà podran sortejar els perills de la modernitat. Al igual que la resta de grans pensadors del segle XIX, Nietzsche i Marx eren alhora defensors i detractors de la modernitat, en continua lluita contra les seves ambigüitats i les seves contradiccions, però amb una gran fe en les seves possibilitats, i amb la convicció de que les modernitats del demà curarien els danys d’avui.