Obra Comentada: La Maja Desnuda

Autor: Francisco de Goya

Any: 1797-1800

Suport: Oli sobre tela

Mides: 98 x 191 cm.

Localització: Madrid, Museu del Prado

La Maja Desnuda, juntament amb la seva companya, la Maja Vestida, van ser, probablement un encàrrec del  primer ministre de Carles IV, Manuel Godoy, per decorar el seu despatx, en el que ja estaven ubicades la Venus del espejo de Velázquez, i un altre Venus de l’escola veneciana del segle XVI. Hi ha moltes especulacions sobre la model representada a les obres. Alguns especialistes parlen de dues models diferents, una per a cada obra, i fins i tot altres diuen que es tracta de la mateixa model de cos però que el rostre pertany a altre. Aquesta hipòtesi reforça la idea de que el cos correspon al de la duquessa d’Alba, Cayetana, ja que aquest si sembla tenir les característiques de la noble espanyola, amb la cintura de vespa, els pits separats i els ossos petits. L’any 1945, el Duc d’Alba va exhumar les despulles de la seva avantpassada per a intentar acabar amb aquestes especulacions, sense gaire èxit. Altre teoria ens diu que es tracta de Josefa Tudó, comtessa de Castillofiel i amant de Godoy, amb qui va tenir dos fills. El que sembla clar, és que el rostre no es correspon amb el de la duquessa d’Alba, be per tractar-se d’altre model, o be per la utilització de Goya de rostres estereotipats, com va fer en altres ocasions. És innegable que estem davant d’una dona de carn i ossos, no pas cap imatge mitològica, el que dona a l’obra una gran originalitat i un grau de modernitat no gens habitual en l’època.

En la composició destaquen els tons verds, en contrast amb els blancs i els rosses. La pinzellada no és tan llarga com acostuma l’artista, i la figura femenina, situada en primer pla, està realitzada amb gran minuciositat, envoltada d’una il·luminació magnífica que confereix un alt grau d’intimitat a l’escena. Com a curiositat direm que la model recolza tot el seu cos sobre els peus, a diferència de la Maja vestida, que ho fa sobre els panxells i te els peus fora del llit.

Pintors Espanyols: Francisco de Goya

Convivint amb la invasió estrangera d’artistes produïda al segle XVIII, trobem dos representants espanyols d’indubtable qualitat, deixant de banda el cas de Francisco de Goya que analitzarem en capítol apart. És tracta de Luis Eugenio Meléndez i de Luis Paret y Alcázar. El primer es va dedicar quasi exclusivament al gènere de les natures mortes, utilitzant el model francès, amb gran sobrietat en els seus elements. Aquest fet li va valer l’apel·latiu de “el Chardin espanyol”, fent referència al pintor francès deixeble de Van Loo. Les seves composicions destaquen per l’habilitat de dotar als objectes més insignificants d’un protagonisme singular i pel seu realisme quotidià, seguint la millor tradició de la pintura del segle anterior. Les seves obres més importants són les sèries de bodegons per el Palau d’Aranjuez i per a la caseta del príncep a El Escorial.

Luis Paret és l’introductor del rococó francès en els ambients cortesans. La seva obra destaca per la riquesa del color i per la teatralitat de les seves composicions, resoltes amb una precisa tècnica, en que ens mostra tot un seguit d’animades escenes galants i quotidianes. La seva profusió sobre personatges i esdeveniments de l’època, li van atorgar el títol extraoficial de “cronista espiritual de la Cort”.

Francisco de Goya y Lucientes (1746-1828)

Definir l’estil de Goya, és una tasca gairebé impossible. Podem afirmar, sense por d’equivocar-nos, que Goya va ser barroc, rococó, neoclàssic, romàntic, impressionista o fins i tot expressionista. En resum, el seu estil cal qualificar-ho com a propi, fet que el fa ser un dels millors pintors de tots els temps.

Francisco de Goya va néixer a Fuendetodos l’any 1746, de família de la classe mitjana-baixa. El seu pare, a la seva mort, no fa testament segons consta en la documentació parroquial, perquè “no tenia de qué”. Un cop traslladada la família a Saragossa, Goya va assistir a l’escola de dibuix de José Ramirez. Als dotze anys ho trobem al taller de José Luzán, que el va introduir en l’estil decadent de finals del barroc. Aquí va conèixer als germans Bayeu, fet molt important en la seva vida posterior. Efectivament, quan Goya es trasllada a Madrid l’any 1763, s’instal·la al taller de Francisco Bayeu, on romandrà fins l’any 1768. Durant aquest cinc anys es presenta regularment al concurs de l’Acadèmia de San Fernando per les beques que subvencionaven un viatge a Itàlia, sense obtenir mai el premi. Davant d’aquest fet, decideix anar pel seu compte, i l’any 1771 tenim documentada la seva estància a Parma, curta però productiva. De tornada a Saragossa contrau matrimoni amb María Josefa Bayeu, germana dels pintors, i rep els primers encàrrecs de la Cort, concretament una sèrie de cartrons per a la Real Fábrica de Tapices de Santa Bárbara, amb gran èxit, doncs la seva relació amb la Real Fábrica es perllongà durant divuit anys. Mentre tant ingressa a la Academia de San Fernando l’any 1780, per a la que realitza un Crist crucificat, avui al Museu del Prado. Aquest mateix any decora una cúpula del Pilar de Saragossa, però el seu estil colorista no va agradar gaire als seus patrons. Ja instal·lat a Madrid, comença la seva etapa retratística, que culmina amb les teles del germà menor de Carles III i de la família dels Ducs d’Osuna. L’arribada al tro de Carles IV, l’any 1788, marca un punt d’inflexió en la carrera de Goya: el nou sobirà el nomena Pintor de Cambra i aquest fet fa que tota la Cort passi pel seu estudi per a ser retratats. L’any 1792 el pintor cau malalt, i com a conseqüència romandrà sord per a la resta de la seva vida, agrejant el seu caràcter i potenciant el seu geni. L’any 1795 passa a ser el Director de Pintura de l’Acadèmia de San Fernando, iniciant una estreta amistat amb els Ducs d’Alba, especialment amb Doña Cayetana, de la que fa tota una sèrie de dibuixos en situacions compromeses. D’aquí sorgeix la hipòtesi de que la protagonista del quadre més famós de Goya, la Maja desnuda, no es altre que la mateixa duquessa, que també apareix en algun dels Caprichos. Al 1798 realitza l’excel·lent retrat del seu amic Jovellanos, i dos anys més tard pinta La família de Carlos IV i el retrat de la Condesa de Chinchón (imatge), tots dos d’un intens realisme.

L’esclat de la Guerra de la Independència suposa un daltabaix per en Goya. El seu esperit liberal l’apropa als afrancesats i a José I, mentre que el seu patriotisme el fa fer costat als que lluiten contra els francesos. Això es tradueix en un canvi substancial en la seva pintura, que es torna més fosca i trista, com mostren els seus gravats Desastres de la Guerra. Un cop finalitzada la guerra, pinta els magnífics quadres sobre els fets del 2 i el 3 de maig de 1808. Com a pintor de cambra que és, retrata al monarca Fernando VII, però la seva relació amb ell no és massa fluida. Finalment el rei, substitueix a Goya pel valencià Vicente López. El pintor aragonès es retira a una finca a les rodalies de Madrid, la Quinta del Sordo, on realitza la seva obra mestre, les Pintures Negres, a les que recull les seves pors i els seus fantasmes. Fart de l’absolutisme de Fernando VII, marxa cap a Bordeus, on morirà l’any 1828, desprès de realitzar la seva última obra, La lechera de Burdeos, tot un avançament de l’impressionisme.

L’obra de Goya és un reflex de la vida de la seva època, amb les llibertats i les coercions que van suposar la Il·lustració i la revolució, tant en el món social com en el artístic. Hem vist com la seva vida va ser un continu vaivé de triomfs i fracassos i de sentiments contradictoris. La seva forta personalitat, el seu domini del color i la seva capacitat inventiva amb una gran llibertat en el traç, fan de Goya un artista inclassificable dins de les corrents artístiques del seu temps. Com hem comentat, potser la millor definició del seu estil, és que no existeix un estil definit, i que tot plegat, ens trobem amb un pintor amb característiques pròpies i úniques que el fan destacar per sobre dels demès.

La Revolució Cubana

El mes de gener de 1959, Fidel Castro entrà a l’Havana, desprès de la fugida de Batista el 31 de desembre de 1958. Castro havia intentat enderrocar el règim del dictador però els seus intents van ser durament reprimits per l’exèrcit, cosa que va fer augmentar considerablement el nombre d’opositors al règim.

En un principi, Castro no pregonava cap doctrina política, i fins i tot va visitar Eisenhower, president dels Estats Units, per informar-li de la seva posició anticomunista i tranquil·litzar-lo sobre les seves intencions. Però al mes de maig Castro va anunciar una reforma agrària que prohibia que els estrangers posseïssin terres, fet que va provocar una crisi en les relacions amb els Estats Units (els nord-americans eren propietaris del 90% de les mines, el 80% de les plantacions de tabac, el 40% de la industria del sucre...). També va perdre el suport dels blocs moderats, i va demanar ajuda als sectors comunistes, fins que al febrer de 1960, va rebre l’ajut de la Unió Soviètica, per valor de 100 milions de dòlars anuals, i va establir l’ intercanvi de petroli soviètic per sucre cubà.

El deterior de les relacions amb els Estat Units va arribar al punt en que el govern de Eisenhower va trencar relacions diplomàtiques amb Cuba al gener de 1961. Al desembre d’aquest mateix any, Castro es va declarar marxista leninista i va decantar totalment la seva política cap a postulats pro soviètics, fins que el règim de Khrusxov va insta-la míssils a l’illa, provocant la coneguda “crisi dels míssils”, tancada amb el desmantellament d’aquest i el compromís dels Estat Units de no atacar Cuba.

La repercussió a l’Amèrica llatina de la revolució cubana fou enorme. Per els sector progressistes, Cuba era l’exemple a seguir, mentre que pels sectors burgesos era un perill contra el que calia reaccionar. A països com Guatemala, Hondures, Paraguai, Colòmbia, Equador, Perú, Argentina o Brasil van revifar moviments armats i a Bolívia, Mèxic o Veneçuela es constituïren partits polític d’obediència castrista, amb èxits insignificants. Per la seva banda els sectors reaccionaris van donar suport a més de deu cops militars que van enderrocar governants elegits democràticament.

Mentrestant el règim de Castro va endurir la seva política i va impulsar la producció de sucre mitjançant campanyes amb objectius molt elevats, com ara assolir una producció de deu milions de tones, per intentar solucionar els problemes econòmics de l’illa. Castro va deixar marxar tothom que no estigués d’acord amb la revolució, i en deu anys més de 600.000 cubans emigraren.

En aquest punt, la revolució cubana ja no representava cap perill per els Estats Units i les burgesies llatines, i més quan l’ Unió Soviètica i les democràcies populars del seu entorn van desaparèixer. Durant anys, Cuba va dependre econòmicament de les exportacions de sucre a l’ URSS, i la seva desaparició i el bloqueig econòmic nord-americà, van fer pujar el deute exterior fins als 30.000 milions de dòlars. Fa més de 25 anys, Castro imposà un pla d’austeritat i racionament, que es manté als nostres dies.

Tot plegat, ha desinflat l’ il·lusió revolucionaria dels sectors progressistes de l’Amèrica llatina, que han vist com la precària situació econòmica, la defensa a ultrança de l’estalinisme i la creixent militarització de la societat, han acabat ofegant i minimitzant importants conquestes socials com la medicina gratuïta, els alts nivells d’escolarització o la baixada dels preus dels lloguers.

La Descolonització després de la Guerra

Entre la fi de la Segona Guerra Mundial i la dècada dels setanta, es va produir a l’Àfrica i l’Àsia un procés de descolonització, explicat per diversos factors:

• Causes internes

-          L’explosió demogràfica, provocada pel fet que les metròpolis van introduir abundants millores mèdiques a les colònies.

-          L’aparició de masses urbanes descontentes en ciutats excessivament poblades, a on no s’havia produït un desenvolupament industrial.

-          El naixement d’una elit indígena, amb un alt nivell cultural, que va anar configurant una ideologia nacionalista.

• Causes externes

-          Desig dels països colonitzats d’assolir els principis de llibertat i democràcia defensats per les metròpolis.

-          Decadència econòmica i militar dels països colonialistes desprès de la Guerra.

-          Posició clarament anticolonialista de les Nacions Unides.

-          Naixement del Moviment de Països no Alineats i augment de la pressió internacional en favor de la descolonització.

Així doncs, podríem dir que el triomf dels moviments independentistes dels països colonitzats, s’explica per la pròpia evolució històrica del sistema colonial i per el nou context internacional sorgit desprès de la Segona Guerra Mundial.

El procés de descolonització no va ser igual a tot arreu. Les dues grans potencies colonials, França i la Gran Bretanya, el van encarar de manera ben diferent:

• En el cas britànic, degut al seu sistema descentralitzat d’administració, les colònies van accedir a la independència d’una manera normalment pacífica. A més a més, al assolir-la els nous països es van anar incorporant a la Commonwealth, òrgan de cooperació econòmica i política entre la metròpolis i les excolònies.
• En el cas francès, donada la seva concepció centralista de l’administració colonial, els processos d’independència van ser sovint violents i conflictius, tot i que va haver països on es van mantenir institucions de govern preexistents, que van acabar dirigint un procés gradual i pacífic, com el cas del Marroc i Tunísia.

Els Estats Units: entre Hiroshima i Vietnam

El desenvolupament econòmic dels Estats Units al finalitzar la II Guerra Mundial, es va veure afavorit per dues qüestions claus: l’augment de la demanda industrial, i el fet de que no s’hagués combatut dins el seu territori, i per tant, no s’hi havia d’invertir capital en la reconstrucció del país.

Es van introduir mesures destinades a la creació de l’estat del benestar, com programes d’alfabetització, de formació professional o d’assistència sanitària, així com un pla d’ajudes als veterans de guerra, en forma de pensions o de concessió de crèdits a baix interès. L’estat deixà d’intervenir en la política de control de preus, i donà via lliure a l’iniciativa privada. Totes aquestes iniciatives provocaren un breu període de recessió, que un cop superat va donar pas a una pròspera dècada durant la qual va créixer la classe mitjana i va néixer el mite de l’estil de vida nord-americà, que a partir d’aleshores es va començar a estendre per tot el món occidental, sobretot mitjançant el cinema com a eina propagandística a on es potenciava aquest tipus de vida marcada per l’optimisme.

Malgrat tot, en la societat americana ni havia problemes força greus, doncs va desaparèixer l’esperit de solidaritat que va unir totes les capes socials durant la guerra, i es va instaurar la por a perdre el nivell de vida assolit, que provocà l’odi als sectors més marginals de la societat, especialment contra la població de color, que eren vistos com paràsits que frenaven el desenvolupament del país. Però a diferència del que havia passat en èpoques anteriors, els negres van reclamar els seus drets. Martin Luther King va encapçalar el moviment a favor de l’abolició de les lleis i pràctiques discriminatòries, i importants sectors de la població blanca, amb el president John Kennedy com a capdavanter, van secundar aquest moviment.

Altre de les pors de la societat americana, era el comunisme internacional. El senador republicà Joseph MacCarthy va llançar una campanya contra una suposada infiltració comunista en tot els àmbits de la nació, amb mesures de caràcter inquisitorial, que representaven que qualsevol persona amb idees liberals, podia ser sospitosa de comunista, i en conseqüència, perseguida. Aquesta persecució va ser anomenada cacera de bruixes, i va afectar des de funcionaris estatals fins a actors de Hollywood, com Charles Chaplin i Orson Welles. Amb l’arribada al poder de Dwight Eisenhower al 1952, es va diluir aquesta cacera, i MacCarthy, després d’haver estat útil al partit republicà per atacar als demòcrates de Truman, i obligar al govern a canviar de política creant la por als ciutadans que veien perillar el seu estil de vida, va començar a fer nosa, sobretot quan va dirigir les seves investigacions cap a l’exèrcit, fet que va provocar la censura del Senat al desembre de 1954.

A partir de 1960, durant el mandat de Kennedy, les relacions amb la Unió Soviètica van millorar, fins que els soviètics van instal-lar míssils a Cuba al 1962, i el govern dels Estats Units va decretar el bloqueig de l’ illa, amb la qual cosa, van tornar a refredar-se les relacions.

Kennedy també va tenir que fer front al problema vietnamita. Des del final de la dominació francesa, el 1954, el Vietnam va ser dividit en dos estats: el nord amb un govern comunista, i el sud, amb un govern sostingut pels nord-americans. Però les activitats de la guerrilla nord-vietnamita en territoris del sud, van fer que els Estat Units, enviessin cada cop més assessors militars, fins al nombre de 15.000, i posteriorment un veritable exercit que va desencadenar el que en principi semblava una guerra fàcil, però que es va girar en contra dels americans, que hi van perdre milers d’homes.

Les Reformes de Gorbatxov

L’any 1982, desprès de la mort de Bréjnev, la Unió Soviètica tancava un cicle de la seva història caracteritzat per la paràlisi política i l’estancament econòmic. El seu successor, Iuri Andrópov va optar per fórmules reformistes encaminades a acabar amb la corrupció administrativa, el nul creixement de la economia, el rellançament de la investigació i el disseny industrial o l’absentisme laboral. Però aquestes mesures van topar amb el sector més immobilista, que desprès de la seva mort al 1984, va imposar un candidat continuista com Konstantin Txernenko. Poc més d’un any desprès d’assumir el poder, Txernenko va morir, i el conflicte entre innovadors i conservadors es va decidir en favor de Mikhaïl Gorbatxov, deixeble d’Andrópov, i que va dur a terme la transformació política i econòmica de la URSS.

Gorbatxov va posar en marxa un programa global de reformes tant polítiques (glasnost), com econòmiques (perestroika). Els seus primers passos van ser aplicar un reformisme tebi destinat a mesurar les possibilitats reals d’un ambiciós pla de modernització de la societat soviètica, i va buscar suport interior i exterior per les seves propostes reformistes, que passaven per la democratització del partit i la substitució dels antics dirigents, i per transformar el model de desenvolupament econòmic. L’objectiu de Gorbatxov era millorar el socialisme i impulsar les reformes des de dins del partir comunista.

Segons Gorbatxov, la perestroika consistia en un conjunt de polítiques reformistes destinades a superar l’estancament econòmic i els dèficits estructurals de la qualitat en la producció, el progrés científic i tecnològic i en l’ús de tècniques avançades. Per aconseguir-ho calia canviar el sistema de producció socialista, privatitzant algunes activitats econòmiques, descentralitzant les decisions, regenerant la classe dirigent i incentivant l’eficàcia i la qualitat dels productes, amb la finalitat d’augmentar la producció i la competitivitat, i millorar el nivell de vida de la població. També pretenia acabar amb vicis socials com l’alcoholisme, la desmotivació o l’absentisme laboral.

El segon pilar del programa de Gorbatxov era la glasnost o principi de transparència informativa i política, amb la finalitat de que la població assumís les dificultats de les reformes, conegués els problemes del sistema i col-laborés en la seva transformació. Però no gaire temps desprès de ser propugnada, la glasnost es va revelar contra la mateixa perestroika, perquè mostrava aspectes i fets de la realitat interna i internacional de la URSS, responsabilitat dels mateixos dirigents, com el desastre de Txernòbil, la guerra d’Afganistan o la conflictivitat social i ètnica de les repúbliques soviètiques.

El gir de la política exterior de Gorbatxov va ser espectacular. Va protagonitzar un apropament real a Occident, amb propostes com acords de desarmament, liquidació d’arsenals nuclears o fins i tot la retirada de les tropes d’Afganistan. Va propugnar la idea de la “casa comuna europea” i va liquidar la “doctrina Bréjnev”, el pacte de Varsòvia i el CAEM.

Les reformes van desmuntar el vell sistema i van desfermar els nacionalismes. El PCUS va ser marginat per Gorbatxov i la precària situació econòmica va impedir les transferències de recursos a les repúbliques. Tot això va minar els lligams existents i va provocar el trencament definitiu de la URSS. A les democràcies populars es van fer evidents també les realitats plurinacionals fins llavors negades pels dirigents soviètics. Les eleccions legislatives de març de 1989 van posar de manifest el declivi del partit comunista en favor de noves forces polítiques amb un ampli suport popular. La renovació del PCUS va facilitar el triomf al sector comunista més conservador i involucionista en contra dels renovadors. En aquest context, Gorbatxov va intentar la refundació de la Unió Soviètica proposant la renúncia al marxisme-leninisme i adoptant un programa polític socialdemòcrata, però el sector més dur del partit va protagonitzar un cop d’estat a l’agost de 1991, que va fracassar per la manca d’adhesió del KGB i de l’exèrcit, i per la resistència encapçalada per Boris Ieltsin, president de Rússia, amb el suport del poble de Moscou i de les institucions democràticament elegides. El retorn de Gorbatxov, cada cop més sol i desacreditat davant l’opinió pública es va produir enmig dels atacs del mateix Ieltsin contra la seva política. Això va provocar el final de la perestroika i de la Unió Soviètica i va acabar amb la seva dimissió el 25 de desembre del mateix any.

La posada en marxa de la perestroika va provocar en les democràcies populars, l’anomenat “efecte Gorbatxov” amb l’ imitació als països de l’Est de les polítiques reformistes de l’interior de la URSS, però la seva caiguda també va causar un “efecte dominó” en els països del bloc.

L'URSS post Stalin

La mort de Stalin, al març de 1953, va donar pas a una direcció col-legiada encapçalada per Malenkov, en la qual hi van haver figures com Béria (cap de la policia política stalinista), Mólotov (responsable de nombroses purgues i execucions, i principal impulsor del CAEM), Bulganin (ex primer ministre de la Unió Soviètica) i Khrusxov (antic comissari polític durant la II Guerra Mundial, i fervent estalinista, que va arribar a guanyar-se el sobrenom de “El Carnisser d’Ucraïna” a finals dels 40).

Mica en mica, Khrusxov es va anar erigint en el líder d’una corrent renovadora, disposada a trencar amb el passat estalinista mitjançant l’oberturisme polític, la millora de les condicions de vida de la població i la reforma del sector agrari. Les seves crítiques a la mala marxa de l’economia, li van atorgar el favor del Comitè Central del PCUS, davant de Malenkov, que va ser obligat a dimitir al febrer de 1955. El cop d’efecte definitiu, va ser durant la celebració del XX Congrés del PCUS, amb la presentació d’un informe en el que denunciava els abusos de poder de Stalin, els seus errors tant en política interna com externa, les purgues i condemnes indiscriminades, i proves d’un despotisme absolut per part de l’anterior dirigent.

Khrusxov va orientar la política soviètica en un sentit liberalitzador, però mantenint-la dintre de l’ortodòxia comunista. Va impulsar la reconciliació amb la Iugoslàvia de Tito, però no va dubtar en aixafar la revolta anticomunista d’Hongria. Va trencar amb la Xina de Mao Zedong, després d’haver-la reconegut com un altra via cap al socialisme. Malgrat establir la Coexistència Pacífica amb el capitalisme, les relacions amb els Estats Units van empitjorar després de la construcció del Mur de Berlín i la Crisi dels Míssils a Cuba.

Durant el seu mandat, la URSS va assolir fets significatius en les curses espacials i armamentístiques, però no va aconseguir igualar econòmicament a les dues superpotències. Va llençar plans encaminats a liberalitzar l’economia, descentralitzant la planificació, augmentant l’autonomia de regions i empreses, fomentant l’ investigació científica, impulsant la transformació de l’agricultura i l’industria lleugera, i millorant les condicions de vida i de treball de la població. Però van ser, precisament els seus fracassos en política econòmica, els que el van forçar a dimitir al 1964, acusat de lo mateix que ell havia acusat a Stalin: culte a la personalitat i errors polítics, succeint-li al front del partit, un dels seus col-laboradors, Leonid Bréjnev.

L’etapa de Bréjnev al capdavant de la URSS, es va caracteritzar en política interior per l’immobilisme i la concentració del poder en mans del dirigent, plasmada en la Constitució de 1977, que reforçava el poder central, en contra dels governs federals. Es va adoptar una política cultural repressiva, i fins i tot alguns intel-lectuals i artistes, van ser internats en clíniques psiquiàtriques, o van haver de fugir del seu país.

Econòmicament, es van intentar tornar a fer previsions mes realistes que en l’etapa Khrusxov, fent front als problemes quotidians, restaurant l’autoritat central en les decisions, i anul·lant la descentralització de l’era anterior. Malgrat tot, l’evolució de l’economia va ser cada cop menor, i no es van assolir els objectius fixats, ni quantitativament, ni en l’esforç per millorar l’eficàcia i la qualitat de la producció, ni agrícola ni industrial.

En quant a la política exterior, es va caracteritzar per la conflictivitat en el si del bloc i l’expansionisme soviètic en el Tercer Món, que va culminar amb l’ invasió de l’Afganistan, l’enderrocament del xa d’Iran, o la pujada dels sandinistes a Nicaragua, que juntament amb fets com la Primavera de Praga, o el conflicte obrer a Polònia, amb el naixement del sindicat Solidaritat, van provocar la fi de la distensió i la represa de la guerra freda.

A nivell econòmic dintre dels països del bloc, es va adoptar un model de planificació centralitzada, amb mesures no sempre ben acollides pels governs satèl·lits, cada cop més gelosos del seu propi nacionalisme.

Bréjnev va morir al 1982, deixant enrere un cicle de la història soviètica, caracteritzar per la paràlisi política i l’estancament econòmic.