dilluns, 5 de desembre de 2011

Centres Pictòrics Espanyols al Segle XVII


La pintura espanyola va tenir diversos centres de producció al llarg del segle, destacant per sobre dels altres la Cort madrilenya, València i Sevilla (aquest últim, l’únic constant durant tot el segle). En un primer moment, la pintura espanyola encara conserva un cert lligam amb el manierisme, que ràpidament evoluciona cap a un naturalisme pietós en la figura del català Francesc Ribalta, estil que va perdurar fins a final de segle en l’escola valenciana. A Madrid, el segle comença amb l’esclat dels retratistes, en bona part degut a la continua demanda de la família reial i la noblesa. A aquest període pertanyen Juan Pantoja de la Cruz, i els seus deixebles Rodrigo de Villandrando i Bartolomé González Serrano, tots dos pintors del rei, i el gran Bartolomé Carducho, part fonamental en la gènesi de l’escola madrilenya, artista florentí arribat a la cort l’any 1585 per col·laborar en els treballs de l’Escorial. Carducho, pintor de formació toscana, va configurar el seu art amb la influència del rigor teològic espanyol, acompanyat en tot moment del seu germà, Vicente, considerat posteriorment com el més gran pintor del seu temps. Segons diu Pérez de Montalbán, “no cede en importància a ninguno de los grandes de la primera generación del siglo.[...] Supera en fecundidad a todos ellos y no cede en corrección pictorica a ninguno”. Tots dos germans van traslladar-se a Valladolid amb motiu de l’estància de la Cort a la ciutat castellana, on treballen per el duc de Lerma, posant els fonaments d’una escola pictòrica temporal (només activa mentre la Cort habitava en la ciutat) dedicada a la producció d’obres per a convents i fundacions pietoses. Altre ciutat amb una marcada personalitat pròpia és Toledo, capital imperial fins a l’establiment a Madrid de la Cort de Felip II. Recordem que El Greco, viu fins l’any 1614, i que els seus últims anys coincideixen amb un dels períodes de màxima producció artística del pintor cretenc. Artistes com Juan Sánchez Cotán o Luis Tristán, (deixeble de El Greco), i Pedro Orrente són els més representatius d’aquesta escola toledana.

Con hem vist, Francesc Ribalta va donar els primers passos a València cap a un naturalisme que va perdurar durant la major part del segle a l’escola valenciana. Aquesta va rebre una forta influència de l’esperit contrareformista de l’arquebisbe Sant Joan de Ribera fundador del Col·legi del Corpus Christi, en el que van treballar els principals pintors de l’època. Alguns d’aquests pintors van traslladar-se a l’Aragó, rescatant del buit la pintura aragonesa, inexistent a principis de segle.

Capítol apart, mereix l’escola sevillana, de clara tendència manierista al començament del XVII. L’abundància de convents, esglésies i fundacions, i l’especial cura per l’ortodòxia catòlica en aquesta ciutat (Sevilla era la porta del Nou Món, i d’allà sortien la majoria d’expedicions), proporciona als pintors sevillans la tasca de subministrar produccions visuals i devotes que havien de ser entregades amb suma celeritat. El panorama sevillà comença amb Francisco Pacheco, sogre de Velázquez, i continua amb Juan de Roelas, autèntic introductor del naturalisme venecià, o Francisco de Herrera, el Viejo, per culminar amb Alonso Cano i Zurbarán, pintor monàstic per excel·lència, i ja en el darrer terç del segle amb Bartolomé Esteban Murillo i Juan Valdés Leal.

Per sobre de totes les escoles citades, destaca l’escola madrilenya, afavorida per la ubicació de la cort i per les grans obres religioses com el monestir de l’Escorial. Comença el segle amb els germans Carducho. La primerenca mort de Bartolomé l’any 1608, representa l’ascens de Vicente al càrrec de pintor del rei i a la multiplicació dels encàrrecs de convents, esglésies i fundacions reials. La seva activitat va ser molt extensa, però l’arribada de Velázquez a la Cort va representar una pèrdua de protagonisme a partir de l’any 1622. Fins i tot van competir per l’adjudicació de l’encàrrec de la pintura sobre la temàtica de l’expulsió dels moriscs, concurs que va guanyar amb claredat el pintor sevillà.



Mica en mica, es va introduint a Espanya el tenebrisme naturalista de Caravaggio, personificat en l’obra de Juan Bautista Maino i de Pedro Nuñez del Valle, que van viatjar a Itàlia i van portar a Espanya les noves tendències artístiques. Maino era monge dominic, i va formar part del jurat que concedí el premi a Velázquez en el concurs de l’expulsió dels moriscs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada