dimecres, 28 de desembre de 2011

Estètica Moderna


Durant una recent estada a Roma i amb ocasió de la visita al Castel Sant’Angelo, vaig coincidir amb els meus estimats Leon Battista Alberti i Immanuel Kant. Desprès d’admirar l’estàtua de bronze dissenyada per Bernini que corona l’edifici, vam encaminar els nostres passos cap a la Ciutat del Vaticà a través del Passetto. El nostre objectiu no era altra que contemplar la majestuositat de la Cúpula de la Basílica de Sant Pere, dissenyada per Miquel Àngel i construïda per Giacomo della Porta. Un cop situats sota ella, vam quedar meravellats per la seva alçada, vora els 130 metres, i per la seva bellesa. En paraules d’Alberti, la bellesa de la cúpula esta en la seva estructura, que és com la d’un animal i per tant imita a la Naturalesa. Alberti ens va explicar que la bellesa s’aconsegueix mitjançant la combinació de tres elements, el número, l’acabament i la col·locació, tal com es dona en la Naturalesa, i que aquests tres elements estaven perfectament combinats en la cúpula, mentre que els ornaments que l’adornaven eren un afegit que no realçava en absolut la bellesa de la construcció. L’amic Kant destacà el sublim de l’obra, la grandiositat de la seva bellesa, que sobreïx per damunt de la nostra capacitat per copsar-la. Ens diu que aquest és el segon grau de l’experiència estètica, que en un primer nivell es caracteritza perquè l’ésser humà troba bells els objectes que s’adapten a les seves facultats. Fetes aquestes consideracions, ens vam decidir per pujar els 537 esglaons que porten al cim de la cúpula per contemplar les meravelloses vistes de la ciutat de Roma que des d’allà es contemplen.



La bellesa al Renaixement

Per entendre les idees estètiques del Renaixement, hem de parlar de la nova mentalitat de l’home, vinculada a l’aparició del capitalisme, i que en el terreny artístic es manifesta amb una nova concepció de la producció d’obres d’art, en la qual les formes perden valor (en si mateixes i com a símbols) i es transformen en signes de poder. Es tracta d’una societat ascensional, en la que tothom vol aparentar més del que és, que mica en mica comença a viure la religiositat d’una manera més personal i més lliure, influenciada per les grans transformacions místiques de l’època. Un dels grans pensadors del Renaixement, Marsilio Ficino, parla de l’home com del vicari de Déu i el situa com a rector i destí del món:

“El hombre es verdaderamente el Vicario de Dios, puesto que habita y cultiva todos los elementos y está presente en la tierra sin estar ausente del éter.”

La principal aportació de Ficino a les idees estètiques, és la teoria de la contemplació, basada en el Fedó platònic, segons la qual en la contemplació l’ànima emigra cap a una consciència racional de les formes platòniques. Aquesta concentració interior és necessària per a la creació artística i per a l’experiència de la bellesa, doncs implica una desafecció de la realitat i una capacitat d’anticipar el que encara no existeix.

Un fet fonamental van ser els canvis produïts en relació a la concepció de les arts i en l’actitud davant d’elles. Tres homes van influir decisivament en aquest canvis:

  • Leonardo da Vinci, amb una llarga sèrie de notes encaminades a la confecció d’un tractat sobre la pintura.
  • Albert Durero, autor de dos llibres sobre la geometria i la perspectiva, i les proporcions humanes.
  • Leon Battista Alberti, autor de tres llibres sobre la pintura, l’escultura i l’arquitectura.

Segons Alberti, el pintor necessita un talent i una habilitat especial, així com una educació liberal i un coneixement total de la naturalesa humana. També ha de ser un científic, capaç de seguir les lleis de la naturalesa, especialment expert en matemàtiques i dominador de les teories de les proporcions i de la perspectiva lineal, tant necessàries per dotar a la producció pictòrica de bellesa i fer-la digna de l’objectiu final, que no és altre que la imitació de la realitat natural. També Leonardo es va manifestar a favor de la supremacia de la pintura vers la poesia o la música. Tanmateix, la teoria de la música va tenir un paper fonamental en la consolidació del concepte de la fidelitat en la representació, tant important en la estètica renaixentista. Així ho defensaren Gioseffe Zarlino o Vincenzo Galilei en la seva recerca d’una música vocal amb la força emotiva i l’eficàcia ètica de la música grega. En quant a la poesia, el Renaixement va adoptar els conceptes aristotèlics de poesia com a imitació de l’acció humana, i d’Horaci, segons els quals, la poesia aspira a delectar i instruir.

En definitiva, podem dir que al Renaixement la bellesa s’entén al mateix temps, com una imitació de la naturalesa segons regles científiques, i com la contemplació d’un grau de perfecció sobrenatural. D’aquí que l’artista sigui tant creador de novetats, com imitador de la realitat. Com diu Leonardo, “la imitación es, por un lado, estudio e inventiva que se mantiene fiel a la naturaleza porque recrea la integración de cada una de las figuras en el entorno natural y, por otro, actividad que exige también innovación técnica y no una repetición pasiva de las formas”.

La bellesa il·lustrada

La transició entre el Renaixement i la Il·lustració, es realitza de manera gradual, sense grans canvis en el paradigma estètic. A mesura que avança el segle XVII es va imposant el predomini de la raó, començant per França i amb la figura de René Descartes, que amb els seus mètodes dibuixa una voluntat de recerca de claredat dels conceptes, del rigor deductiu i de la certesa intuïtiva dels principis bàsics. La combinació d’elements cartesians i aristotèlics, es va fondre en els conceptes de raó i naturalesa, i en l’obra de Alexander Gottlieb Baumgarten (encunyador del terme “estètica”) troben ja un intent sistemàtic de desenvolupament d’una metafísica de l’art amb un principi bàsic: la imitació de la naturalesa. L’any 1605 Bacon va publicar el seu Advancement of Learning, en el que va col·locar la imaginació com a facultat al mateix nivell que la memòria i la raó, i es va acceptar àmpliament la influencia de la fantasia (o imaginació) en la creació artística. Els teòrics anglesos van fixar el seu interès en la psicologia de l’art, especialment en el procés creador i en els efectes de l’art sobre l’observador. Shaftesbury va anomenar sentit moral, a la facultat de captació de l’harmonia, destinada especialment per a la aprehensió estètica. Francis Hutcheson en la seva obra Inquiry Concerning Beauty, Order, Harmony and Design, afirma l’existència d’un sentit interior, el sentit de la bellesa, independent del sentit de la raó, i que ens fa percebre la bellesa d’un objecte quan presenta “una mezcla adecuada de uniformidad y variedad, de suerte que la belleza varía con cada una de ellas si la otra se mantiene constante”.  Altres pensadors com Alexander Pope, Georges Berkeley o David Hume expressen les seves nocions estètiques. Pope diu “seguid primero a la Naturaleza, y formad vuestro juicio por su justo canon, que es siempre el mismo”. Durant la segona meitat del segle XVIII, van continuar les investigacions sobre les condicions necessàries de la bellesa. En aquest sentit, Edmund Burke justifica el sublim com a expressió de la nostra por de la mort i ens diu que la bellesa té molt de sublim i no és gens racional ni voluntària.

A la França del segle XVIII, trobem a Voltaire amb el seu ideal del gust universal, cap on tothom ha de convergir, o a Diderot amb els seus plantejaments precursors del romanticisme, en els que destaca la primacia del natural en combinació amb un ideal d’harmonia matemàtica.

Però és a Alemanya, on es constitueix com a tal la disciplina estètica. Baumgarten, com hem dit, delimita el seu àmbit en l’obra Aesthetica, i les universitats inclouen la disciplina com a part del currículum filosòfic. Immanuel Kant eleva l’estètica al màxim nivell filosòfic en la seva darrera Crítica (Crítica de la facultat de jutjar) . En aquesta obra, Kant intenta relacionar els mons de la naturalesa i la llibertat, que havia distingit i separat en les anteriors Crítiques. Kant afirma que el nostre judici de gust és desinteressat, i distingeix una bellesa lliure de la bellesa d’una cosa que se sap què és o què representa.

“El juicio de gusto no es un juicio de conocimiento, y por tanto no es científico sino estético, con lo que quiero decir que es un juicio cuyo fundamento solo puede ser subjetivo”.

Kant ens parla de dos nivells en l’experiència estètica: el nivell resultant de l’adequació entre el que veiem i les nostres facultats per copsar-ho, i el nivell que es dona en el sobreeiximent del que percebem per damunt de la nostra capacitat per copsar-ho. Aquest és el nivell del sublim, que Kant divideix en dues possibilitats: la desmesura qualitativa que anomena el sublim matemàtic, o la desmesura en un procés, que anomena sublim dinàmic. En quant a la bellesa, Kant la defineix com allò capaç d’agradar-nos de manera desinteressada, i ens diu:

Aquello por lo que se es consciente de experimentar una complacencia sin interés no puede ser valorado más que de esa forma”


Conclusió

La pujada a la cúpula i el passeig entre Sant’Angelo i la basílica ens van portar en animada discussió cap als Museus Vaticans, on tenia lloc l’exposició Fabergé. Les Imatges Sagrades, que tots tres volíem contemplar. Durant el camí, vam buscar punts de trobada entre les nostres idees estètiques, amb la naturalesa i la raó com a punts de partida, i amb la convicció comuna de trobar-nos al bell mig d’un procés evolutiu gradual, sense estridències, que fa que les idees d’un siguin la evolució natural de les idees de l’altre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada